Passejant amb el Wilson

Les pandèmies infecten el nostre món i fan palesos els errors, també les bondats, de les societats en què vivim. Surt el pitjor i el millor del nostre sistema econòmic i social. Del que som. De sobte, una frase, un gest, un excés que et converteix en algú que no vols ser. O en algú millor. Et sents enmig del silenci. Fins i tot veus, quan surts a comprar el pa, el veí que no havies vist mai. Sents massa. Fas esforços perquè la ràbia no t’atrapi. I que el soroll de les casseroles no t’emboiri el cap. Aplaudeixes els metges, el personal sanitari; crides “bravo” o “visca”, depenent del moment. En aquests dies de confinament, de por per la meva filla doctora, pel meu fill teletreballant a Mèxic, per la meva mare lligada al seu oxigen, per un marit aïllat a l’Alentejo, em sento afortunada. Tinc el Wilson.

El Wilson és un gos d'aigua portuguès. Té quatre mesos. És negre amb les peülles del davant blanques; sembla que porti mitjons. La metgessa de casa li va posar el nom en honor de la pilota amb qui xerrava Tom Hanks a la pel·lícula Nàufrag. Tota una premonició. S’ha convertit en la meva taula de salvació. Li explico tot el que penso i ell em respon mossegant-me els turmells. No em cal fer ioga ni meditar ni aprendre a cuinar cookies. Puc sortir al carrer a passejar el Wilson.

Passejo sense mascareta –quan la necessitava ja no en quedava ni una a la farmàcia– i amb guants del supermercat. Comparo la meva situació amb la d’altres i em tapo la boca amb un mocador vell que rento cada dia. La meva filla i el meu gendre, tots dos assignats a la Covid-19, porten mascaretes quirúrgiques senzilles i estan esperant, com tants altres metges i personal sanitari, el famós EPI (equipament de protecció individual). Tots estem fent un curset intensiu d’aprendre a viure amb aquest panorama, d’empassar-te les queixes abans de quedar com el més ximple de la pandèmia.

El Wilson s’ha convertit en un bé preuat. Ja he rebut algunes ofertes a Facebook per passejar-lo. Si el coronavirus i l’aïllament duren gaire, els corredors desesperats ens faran propostes en ferm. El meu cadell va néixer en un poble prop de Lisboa, però la seva raça és pròpia de l’Algarve. Els seus besavis, abans que la raça estigués en perill d’extinció, sortien a pescar a l’Atlàntic. Eren bons i llestos, i els pescadors els pagaven el jornal amb peix. Salari variable: si no pescaven, no menjaven. L’entrada a la Unió Europea i la innovació de la pesca van tenir un efecte devastador sobre aquests gossos. Gairebé han desaparegut.

Quan sortim a fer la pixadeta, ens creuem amb altres persones. No gaires, al contrari dels remugadors electoralistes de les xarxes, que critiquen tot el que es mou. Han oblidat que van ser els seus partits els qui van retallar el pressupost de la sanitat pública.

Diumenge a la nit només vam xerrar, mantenint les distàncies, amb dues senyores llatinoamericanes que esperaven l’autobús. La Verónica i la Lidia intentaven tornar a casa. Treballen, respectivament, netejant en un domicili i cuidant una senyora gran. No es poden quedar al seu pis perquè necessiten els diners; els paguen per hores, en negre. A Espanya hi ha, oficialment, 501.000 dones i 78.000 homes que treballen en cases particulars, tenint cura d’avis o famílies. A aquestes persones els toca veure el pitjor costat de la lluna, el de l’avarícia. Els advocats laboralistes no han emès un dictamen clar sobre la manera d’afrontar la situació i aconsellen que les famílies que els donen feina arribin a acords privats. N’hi haurà prou amb això? Proposem un massiu: “Pagueu als treballadors de la neteja perquè puguin quedar-se al seu pis amb les seves famílies”.

Al marge de l’esforç públic, dels diners de l’Estat, cal exigir suport privat. Ajudar que sobrevisquin alguns dels que ens envolten depèn de cadascun de nosaltres. Formem part, com resumeix el filòsof Daniel Innerarity, “d’una comunitat d’afectats pel virus i hauríem de ser més capaços de compartir tant el discurs com les seves solucions”. Tot i que sembli mentida, hi ha persones i polítics –ni tan sols em ve de gust citar-los– que continuen acusant el del costat. Enmig d’una pandèmia, què tal si ens dediquéssim a trobar solucions, a col·laborar.

A la fruiteria del costat de casa hi diu amb lletres vermelles: “Entreu d’un en un”. El Wilson borda lligat a l’exterior. Entra un senyor amb dues nenes i la propietària li assenyala el rètol. “És per la meva seguretat o la seva?”, li deixa anar el ximple de torn. “Per la de tothom”, respon ella. Doncs això. I a veure si arriben els EPI i les mascaretes per als qui lluiten a la trinxera.