George Orwell a Igualada

Les fites ho pinten tot d’un to singular i, avui, set dies després del confinament d’Igualada, hi ha un sol labial que no es mereix aquesta sort: hauríem de ser tots als parcs i els patis, estirats panxa enlaire, feliços com iguanes.

El confinament és odiós per diverses raons. Desaprofitar com esclata la primavera pot ser la més mundana. Saber que sortirem d'aquí —vius, per tant— per ficar-nos en el maldecap de la crisi econòmica és aclaparador com a expectativa. Però hi ha un punt encara més problemàtic, almenys a Igualada: la incertesa.

Aquest és el quadre: sumats tots els pobles d'Òdena clausurats a correcuita, som 70.000 persones engabiades a casa que hem cedit als governants tota l'autoritat sobre la nostra existència, però l'acord està desnivellat: a canvi, no rebem gaire informació.

L'Ajuntament fa un esforç. Cada dia, al migdia, l'alcalde Marc Castells es planta davant d'una càmera i transmet un balanç de la situació. Castells fa el que pot, al capdavant d'un poble segrestat per les necessitats de la Generalitat i el Govern d'Espanya: Igualada va ser important quan va ser el primer, però ara Madrid convoca el món. La penúltima conferència de Castells, el dia 18, va ser una mica desoladora: un crit al desert. Castells es va empipar amb el Govern d'Espanya perquè retenia 4.000 màscares per a l'Hospital d'Igualada, i es va empipar encara més amb els veïns que difonen enganys per les xarxes socials. L'última és tragicòmica: un poca-solta va posar a circular per WhatsApp el conte que l'Exèrcit de l'Aire sobrevolaria Igualada per fumigar-la.

Si hi ha enganyifes és perquè hi ha incomprensió. I, en part, la incomprensió és filla de la falta d'informació. I és complex culpar la societat quan té la sensació que fins i tot a casa seva se li amaga alguna cosa. A Igualada, aquest algú té nom: l'hospital de la ciutat. Ningú té clar què hi ha passat ni què hi passa.

L'hospital està clausurat per a qualsevol altra activitat que no sigui atendre els malalts de coronavirus, però aquesta clausura opera com una fàbrica de rumors. El portaveu de l'hospital, Joan Miquel Carbonell, parla amb els mitjans però dista de tranquil·litzar ningú. Carbonell explica, sempre, tres o quatre coses: que el personal està saturat, que no tenen prou gent, que han mort N persones i que N+1 han emmalaltit. Compleix l'expedient: traça un panorama força ascètic —potser asèptic— de la situació.

Però no transmet calma, i per diverses raons. L'hospital no informa diàriament, a diferència de l'Ajuntament. Les sol·licituds d'entrevista per aclarir rumors i versions van a una llista d'espera. Els correus electrònics poden passar dies sense resposta.

I encara més: qui veu diàriament l'Hospital afronta la imatge inevitable de qualsevol pel·lícula d'epidèmies: el buit i el silenci. A l'aparcament no hi ha cotxes. Els locals que hi ha a prop estan tancats des del dia 1 del confinament —exclosos un taller mecànic, una Repsol i el Mercadona i el Carrefour que hi ha al costat. La gent camina per la vorera del centre hospitalari com si a dins hi hagués un monstre, i així és. I si un intenta apropar-se a conversar amb els infermers que fumen al carrer —jo ho he intentat tres vegades—, tots surten disparats com coloms que veuen un falcó baixar en picat.

Aquesta imatge va lligada a un problema més profund: la por atàvica i la desconfiança que acompanyen una crisi amb un enemic invisible, desconegut i incomprensible. En una setmana he pogut parlar amb dues desenes d'igualadins, la majoria angoixats. Es pregunten com va ser possible que una infermera —el possible pacient zero d'Igualada— s'hagués passat dies treballant sense que ningú s'adonés que podia estar escampant el coronavirus pels passadissos.

L'hospital investiga què va passar, però ja és difícil per a molts espolsar aquesta suma de dades de la memòria: hi ha més de 300 professionals de l'hospital confinats, 90 dels quals estan malalts; hi ha 110 o més persones contagiades ingressades. No és tranquil·litzador, ja que tot plegat passa en un lloc on les persones esperen salvar-se.

Carbonell ho ha dit: estan superats. Comprensible, la seva feina és la salut, no la comunicació, i aquesta crisi no entrava en els plans de ningú. Però hi ha funcionaris per sobre de l'hospital, a la Generalitat i a Espanya. Han passat set dies i la societat sembla haver-se establert en la idea que les autoritats —en general— no han gestionat l'amenaça del coronavirus ni amb la celeritat que hauria calgut ni amb la profunditat desitjable vista l'experiència xinesa.

Hi ha un inevitable registre orwellià al voltant del Virus de Merda: no sabem gaire bé a canvi de què hem lliurat els nostres drets. No es veuen plans ni lideratges. La Generalitat, que s'ha ensinistrat en la gestió d'un conflicte amb el Govern d'Espanya podria haver instruït el personal de l'hospital per amalgamar el públic i donar suport a la seva tasca. Potser podria haver enviat un dels seus experts en comunicació per dialogar diàriament amb un poble que sembla haver quedat lliurat exclusivament a la responsabilitat dels seus habitants.

Com que això no passa, hi ha imatges, símbols, silenci i buit, i el buit s'omple amb por, paranoia i teories sense cap ni peus. I la por infantilitza; el cervell deixa anar l'adrenalina. La gent només vol que la tranquil·litzin. Un missatge al dia amb respostes clares. Els igualadins sembla que se senten com conillets d'Índies, confinats a la immunització per tancament o subjectes al fet que, per atzar, no es contagiïn. Desconfien de l'hospital perquè senten que s'ha construït un mur de silenci al voltant seu, i que aquesta tanca no és per protegir la societat sinó perquè la societat no vegi una cosa que no ha de veure. Tot Espanya ha girat ara la vista cap a Madrid. Per a la psicologia local és esgotador: els 15 morts d'Igualada són una taxa per habitant molt més elevada que la de la capital d'Espanya. Però el poble ja no acapara el focus mediàtic.

En una crisi on el poder es concentra, les persones esperen senyals clars, una guia d'on són i on acabaran. Mínimes certeses. Ningú sembla haver après que en una crisi importen tant els actes com els símbols, els fets com les imatges.

Avui, en l’aniversari en què van confinar la comarca com la Llombardia italiana, el sol és l’únic senyal primaveral a mà. Als carrers, la gent va amunt i avall amb el cotxe o amb la cara amagada darrere de les mascaretes. Una furgoneta de l’Ajuntament repeteix a través d’uns megàfons al sostre: “L’Ajuntament informa…”, “L’Ajuntament sol·licita…”. És una bona idea, però és també una metàfora de la dificultat i la improvisació: la furgoneta és negra amb unes marques vermelles estridents. Tan ominosa com una màquina del Ministeri orwellià de 1984.