Enric Millo: “Puigdemont és l’únic responsable del que va passar l’1-O”

Enric Millo, de 60 anys, responsable d'Acció Exterior de la Junta d'Andalusia i exdelegat del Govern espanyol a Catalunya (2016-2018). Va ser la veu de l'Executiu de Mariano Rajoy durant l'1-O. Acaba de publicar El derecho a saber la verdad (Península) sobre els anys més turbulents del procés.

Pregunta. Explica que va rebre amenaces de mort, assetjament digital, pintades a casa. El llibre és una denúncia, una teràpia o una manera d'ajustar comptes?

Resposta. No, és la resposta a un deure de donar a conèixer una visió fins avui no publicada. Han sortit llibres a favor i en contra del procés. Els primers són la versió oficial del cop a la democràcia i els altres són contraris per ideologia. No n'hi havia cap sobre la visió del Govern espanyol. És singular perquè vaig ser delegat del Govern i soc català. La gent té dret a saber la visió dels qui van defensar l'ordre constitucional. En el seu moment es va optar per no explicar-ho.

P. Va ser delegat dos anys i fa la sensació que va acceptar el càrrec a contracor perquè abans, el 2014, no li van fer cas quan va plantejar un pla antiprocés.

R. A contracor, no. Ho vaig acceptar per responsabilitat però conscient de l'enorme grau de dificultat. El full de ruta estava traçat i l'objectiu d'una part del Govern era la col·lisió. I com més gran, millor. El 2012, Artur Mas va exposar la seva voluntat de trencar quan el Govern estava concentrat a treure Espanya de la crisi. Quan va poder atendre el que passava aquí, ja no hi havia marxa enrere. Va haver-hi una oportunitat però a l'altra part ja no hi havia capacitat ni marge ni voluntat d'evitar aquesta col·lisió.

P. I què van proposar per evitar-ho a més de la inversió?

R. Es tractava d'invertir en infraestructures i negociar les propostes de Puigdemont. Ens trobem amb la cadira buida. Per a ells dialogar era un perill: si hi havia un acord s'acabava el procés. Va ser un discurs pervers: es va acusar l'Estat de no voler dialogar però vam veure que només existia referèndum o referèndum. Ens va faltar capacitat d'explicar el que estàvem fent. Ha quedat a Catalunya el relat d'un Estat opressor que ho va fer tot malament. I no és real.

P. Però l'operació diàleg de Soraya Sáenz de Santamaría no va funcionar. Al seu despatx a la Delegación només es va reunir amb Inés Arrimadas i Miquel Iceta.

R. L'operació en si no va fracassar. Va haver-hi un gran desplegament en la societat catalana amb resultats concrets. Va haver-hi 140 visites de ministres. Jo explico que la meva primera reunió va ser amb Puigdemont en nom del Govern [central]. I després el vaig veure dues vegades en secret a Pedralbes. I ell es va entrevistar amb Rajoy en un pis, tot sol. No volia que se sabés per què trencava el seu discurs. Rajoy va complir la seva paraula de no revelar la trobada tot i que el vaig animar a fer-ho perquè a Catalunya se l'acusava de no moure's.

P. Junqueras li va plantejar que seduís diputats de Junts pel Sí per fer marxa enrere?

R. Em va sorprendre. Em va dir que sabia que hi havia diputats que no estaven d'acord amb trencar la legalitat i que féssim alguna cosa si podíem. M'hi vaig negar i ell em va dir que ells tampoc evitarien res. No vam entrar en aquesta dinàmica. Al final, l'única cosa que demostra és que la guerra pel lideratge del sobiranisme ha existit sempre. Aquesta unitat d'acció ha estat estratègica, però no hi ha realment unió d'objectiu ni de mètode.

P. Com veu la taula de diàleg actual?

R. Tal com està plantejada, sense futur i condemnat al fracàs. No es donen les premisses principals: la part que va protagonitzar el cop contra la democràcia no reconeix que va ser un camí equivocat. Diuen que ho tornaran a fer i el que necessiten és temps per rearmar-se. I el Govern hauria de deixar clar que això no es pot tornar a repetir i que cal defensar els drets de tots. M'hauria agradat que ningú hagués entrat a la presó. Dels presos em sembla molt criticable que no reconeguin que el que van fer no va estar bé i que no tinguin cap voluntat de rectificar en el futur.

P. És crític amb el paper dels Mossos el 20 de setembre i l'1-O. No es creu, per tant, que Trapero tingués un pla per detenir Puigdemont?

R. No sé si tenia un pla però puc parlar del que vaig veure. Dos dies abans de l'1-O vam veure claríssim que no hi hauria una acció contundent per evitar el referèndum. Es van comprometre a tenir les escoles tancades però no van complir. I això va determinar el que va passar. És un fet. No és una opinió.

P. Però van tancar més col·legis que la Guardia Civil.

R. L'obligació és que estiguessin tancats. Junqueras ho ha admès en una entrevista: que era necessari que la gent veiés el que estava disposat a fer l'Estat per reprimir. Reconeix així que la col·lisió era necessària. Hi ha una cosa que cal deixar clara: el que va passar aquell dia té un responsable únic que es diu Puigdemont. Podria haver-ho desconvocat dos dies abans i no ho va fer. Damunt va cridar a la gent a anar als col·legis a defensar-los i a enfrontar-se amb la policia mentre ell s'amagava als túnels a l'estil James Bond canviant de cotxe perquè no el veiessin.

P. El lehendakari, Santi Vila i el bisbe Omella van intervenir advocant per les eleccions per evitar el 155. Per què diu que el PP no podia fer res?

R. No era possible el que demanava Puigdemont: convocar i que no hi hagués 155. L'assumpte ja era al Senat. Rajoy va posar la condició per aplicar-lo que hi hagués un consens amb el PSOE i Ciutadans. No sabrem mai què hauria passat si Puigdemont les hagués convocat. Però si no ho va fer va ser perquè li van cridar traïdor i no pel 155.

P. Mentre es va aplicar el 155, el Govern va ignorar que la sentència no era ferma i va traslladar les obres del Museu de Lleida a Sixena. Al PP de Lleida li va fer mal.

R. Em consta. No va haver-hi unanimitat en aquesta decisió. No sé si va ser el moment oportú. El Govern, en aplicació del 155, va prendre aquesta decisió i me la va comunicar. No vaig poder prendre-hi part.