Catalunya no va bé

El 17 de febrer el conseller de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat, Chakir El Homrani, va presentar la darrera edició de l’estudi Evolució de la bretxa salarial de gènere a Catalunya, corresponent al 2017. D’acord amb les dades analitzades, el 2017 les dones catalanes van cobrar una mitjana del 23% menys que els homes. Més concretament, si els homes van cobrar 27.572,8 euros, les dones es van quedar en 21.110,3. Comparant aquestes dades amb les de l’any anterior, la bretxa es va reduir en només 4 dècimes. Una anàlisi més detallada revela que la bretxa, de fet, va créixer entre els salaris més baixos, on va arribar a ser d'un 34,4%.

En un rampell poc habitual de sinceritat, el conseller El Homrani (que, per cert, no apareix a les travesses de presidenciables) va admetre que la bretxa continua sent “inacceptable” i no va dubtar a considerar que la inapreciable disminució en 4 dècimes no és “adequada” ni “lògica”.

Catalunya té un problema, i no es diu “bretxa salarial de gènere”, sinó que respon al nom més ampli de “desigualtat”. El gener d’aquest any l’Institut Català de les Dones va publicar les dades de l’Índex d’Igualtat de Gènere (IIG) corresponent també al 2017. L’IIG és un instrument que permet mesurar el grau d’igualtat entre dones i homes als països de la Unió Europea i oscil·la entre 1 (que correspondria a la desigualtat total) i 100 (igualtat total). Amb un índex de 70,9 Catalunya se situa per sobre de la mitjana europea (67,4), però no destaca especialment respecte al conjunt d’Espanya (70,1) i sobretot se situa molt lluny de la societat més igualitària d’Europa, que és la sueca (83,6).

Si s’analitzen les dimensions i subdimensions que conformen l’IIG, la cosa no està certament per llançar coets. En la dimensió de Coneixement, l’índex català (62,4) està per sota de l’europeu i també de l’espanyol, castigat per la subdimensió Segregació, que reflecteix el biaix temàtic segons el gènere a l’hora d’escollir estudis. La desigualtat de gènere en la dimensió de Poder (polític, econòmic i social) és la més elevada de totes: l’índex es queda en 59,8, per sobre de l’europeu però altra vegada per sota de l’índex espanyol. I a anys llum del suec.

Les dades de l'IIG estan en trista sintonia amb la de l’altre índex semblant elaborat pel Gabinet d’Estudis de la Cambra de Comerç de Barcelona amb la col·laboració de l’Observatori Dona, Empresa i Economia. L’anomenat Indicador d’Igualtat de Gènere de Catalunya (IIGC) oscil·la entre -1 (màxima desigualtat de les dones) i +1 (màxima desigualtat dels homes), on el 0 reflectiria una situació d’igualtat total. En l’últim any analitzat, que també és el 2017, l’IIGC global es va situar en -0,21, amb un inapreciable descens respecte a la dada anterior (-0,22), que segur que El Homrani no consideraria ni “lògic” ni “adequat”.

L’IIGC global està format per 28 indicadors parcials agrupats en cinc blocs (formació, mercat de treball, sector TIC i R+D, condicions de vida i empoderament). Furgant entre aquests blocs es descobreix també que hi ha àmbits de molta desigualtat estructural que gairebé no es mouen amb el pas del temps. En el sector TIC i R+D, l’estudi de la Cambra revela no només que en els quatre indicadors que el formen les dones es troben per sota de la paritat, sinó que en el cas concret de les TIC les desigualtats no s’han reduït gens des del primer mesurament, fet l’any 2005.

Aquesta columna podria seguir amb moltes altres dades que apunten en la mateixa direcció gairebé en qualsevol àmbit. És cert que en el Pla de Govern de la XII Legislatura ERC i JxCat van prometre “arribar a la igualtat efectiva entre dones i homes” a través d’un pla estratègic, i també és cert que el juliol del 2019 es va aprovar el Pla estratègic de polítiques d'igualtat de gènere 2019-2022. Però que existeixi un pla estratègic de tipus literari amb objectius operatius de manual tan previsibles com “eliminar la bretxa salarial de gènere” no vol dir que el Govern de la Generalitat hagi fet de la lluita contra l’emergència de gènere un eix central de la seva actuació política. Més enllà de la “lluita final” que alguns convoquen, seria desitjable que en la campanya electoral que s’apropa poguéssim parlar també sobre l’alarmant estat de la igualtat de gènere a Catalunya.

Albert Branchadell és professor a la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB.