Ciberfeministes: així transformen les noves generacions l’activisme digital

Feminisme i tecnologia. Més que un idil·li, durant les últimes tres dècades aquesta relació ha estat un rotllo poliamorós amb múltiples cares. Quan el 1985 Donna Haraway va publicar el seu Manifiesto para cyborgs i va albirar una tecnologia que alliberaria les dones de les cadenes del gènere, del cos i de la identitat, les protagonistes d'aquest reportatge o bé encara no havien nascut o amb prou feines gatejaven.

En 30 anys tot ha canviat. Hem aparcat el lèxic de la cibercultura –que denotava més un projecte futurista que no pas una realitat tangible– per abraçar la pràctica cultura digital. També hem desterrat l'ideal estètic de les heroïnes ciberpunk. El 2020 les activistes de la xarxa no han de mostrar-se ni com la rapada LUH3427 de la distopia de George Lucas THX 1138 ni vestir-se de cuir i dur les microulleres de l'eterna Trinity de Matrix. Aparentment, en el nostre present ni l'amor és el màxim crim en una societat optimitzada ni vivim sota el jou de granges d'humans produint energia i informació com diuen totes aquestes pel·lícules, oi? El cert és que no hi ha patró ni model a seguir en això de ser dona i lluitar per la igualtat de gènere des de la xarxa.

Ho sap bé aquest nou planter de pensadores i activistes que sota l'ampli paraigua de l'àmbit digital conviuen en múltiples i diverses esferes. Ja sigui des de podcasts, comptes d'Instagram, revistes digitals, mems o tuits combatius. Totes, a la seva manera, conformen el debat a la xarxa. N'hi ha que coneixen la teoria de Donna Haraway i la seva dona cíborg, les que han begut d'aquelles trames conflictives entre hackers i intel·ligències artificials que va plantejar el ciberpunk i fins i tot les que han llegit i s'han interessat sobre el xenofeminisme, l'última teoria ciberfeminista que aposta per accelerar tots els processos de producció de forma extrema i desconfiar de l'ecologia per així fer col·lapsar el capitalisme. Però també n'hi ha que, simplement, no tenen aquest bagatge i busquen punts comuns i d'acció pràctica divulgadora per la igualtat perquè la xarxa, des de sempre, ha estat el seu espai de comunicació vital. 

"Som lluny de la figura infeliç de l'intel·lectual aïllat", expliquen la gestora cultural Laura Tabarés (Lleó, 1991) i la filòsofa i investigadora Elena Castro Córdoba (Madrid, 1993). Juntes van crear i formen part d'Ontologías Feministas (OF), el col·lectiu que va néixer la primavera passada per contraprogramar les institucions acadèmiques que no donen atenció al feminisme, les quotes i la paritat. OF ha passat de fer passar vergonya a les institucions a autogestionar-se per a una pedagogia feminista pràctica, adaptada a l'estètica i el llenguatge digital dels joves. Sota el lema "Divina i precària joventut" promouen tallers d'autodefensa digital com Strolling you down, impartit el 2019 a la Barcelona Smart City Week i en el qual van proporcionar eines útils i plans d'acció concrets per reconèixer els abusadors i assetjadors i defensar-se'n en el món digital (i fora). Al març seran a Madrid amb Me gustas pixelad_, a La Casa Encendida. En aquest cas aprofundiran en "la possibilitat d'intervenir en l'àmbit digital com a espai de construcció d'emocionalitat més enllà de la violència".

La tecnologia, segons defensen, "no és dolenta en si mateixa". El més important és com es pot fer servir per ocupar espais. "Com més memeres feministes hi hagi, més mems feministes hi haurà, i alhora això servirà de crida per a més feministes que estan dubtant si passen a l'acció i inunden internet", defensen, i fins i tot es postul·len cap a les institucions: "Ens encantaria poder ser les dinàmiques assessores mil·lènniques i memeres del Ministeri d'Igualtat". Tabarés sap quin és el valor d'un bon mem. Marcada pel "No hi ha noies a internet" que va popularitzar el fòrum 4chan en els inicis d'aquesta manosfera que ha derivat en la tòxica cultura incel –homes celibataris de manera voluntària que culpen les dones de la seva manca de sexe– va crear @lapicarajustina, on conjuga visualment el feminisme, la violència de gènere i la precarietat. Aquesta lleonesa estableta a Madrid defensa l'ús pedagògic d'Instagram per arribar a audiències joves i allunyar-se de l'elitisme del món acadèmic i teòric. "Més de la meitat del meu públic té entre 18 i 25 anys. És important que descobrim plegades la potència de l'humor i l'activisme digitals. Els discursos molt intel·lectuals són distants i aïllats", emfatitza. Les seves creacions combinen l'estètica de WordArt i de banc d'imatges per transmetre missatges irònics i humorístics, però també carregats d'eloqüència simbòlica: "El meu hobby és perrear a la meva habitació on només em sento assetjada per la bombolla del lloguer" o "Els que es barallen s'agraden, o com diu la meva psicòloga: dissonància cognitiva», il·lustren alguns dels seus mems.

Qui també ofereix estratègies per sobreviure a la violència, el malestar o l'epidèmia d'ansietat des de l'àmbit virtual és la psicòloga Jara A. Pérez (Madrid, 1984), que per casualitats del destí es va veure bolcada a treballar-se l'àmbit digital en enamorar-se i anar-se'n a viure a un mas a Almeria. Desproveïda de la possibilitat de muntar una consulta física per als seus pacients, va muntar Therapy Web, on passa consulta a través de Skype. També escriu columnes sobre salut mental i feminisme des del portal de Vice i gestiona @en_el_fango, un compte d'Instagram i racó confessional en el qual, des de fa un any, les seves participants es reuneixen per parlar sobre les seves experiències d'abusos, fatiga i malestar, per donar-se ànims i suport davant la sensació d'insuficiència o ansietat que genera el món contemporani asfixiat per l'acceleració social i laboral.

Pérez assegura que relacionar-se en les plataformes digitals serveix com a parapet emocional. "Amb el tema de la salut mental és molt important tenir una pantalla al mig que et protegeixi. També t'ajuda a gestionar o moderar comunitats en la qual es genera un respecte brutal. Aquí hi ha suport, hi ha vòmits d'aquest fang que ens enfonsa, però sempre des de la comprensió i empatia". El seu activisme és una resposta a les mancances i la ceguesa institucional a l'hora d'oferir recursos a les dones per protegir-se de l'assetjament a les xarxes i gestionar el malestar emocional derivat, en part, de la nostra identitat digital. "Treballem des de l'activisme el que no es treballa des del públic i treballem per la cara, en molts casos. Hi ha vegades que aconseguim monetitzar-ho, però en realitat estem fent una feina que no cobreixen les administracions. És molt bonic, sí, però és una feina que s'hauria de pagar", remarca.

El mateix sent la consultora de comunicació Míriam Hatibi (Barcelona, 1993). Integrant de la comunitat musulmana, Hatibi escriu de feminisme, racisme i islamofòbia en mitjans digitals i recorre al sentit de l'humor a les seves xarxes amb fils pedagògics per posar perspectiva al racisme. Per a Hatibi tot respon a un procés natural. "La meva generació va entrar en la lluita a través d'internet. Jo recordo ser a casa, a Bellpuig, tuitejant sobre la brutalitat de la violència policial a Ferguson i compartint aquesta indignació amb molta més gent des d'un poble de Lleida, és part de la meva vida", explica. Que el seu activisme no sigui el que li dona de menjar l'ha protegida dels trols reaccionaris que l'acusen de buscar subvencions. "Tenir una feina a jornada completa em va genial perquè quan algú diu: ‘Mira, l'activista buscant la seva subvenció’, jo sempre al·lego que tinc una feina que em permet viure".