El 8-M no és una festa, la lluita continua

Caldrà començar pel principi abans d’arribar a l’avui. Caldrà recordar aquell març del 1857 en el qual centenars de dones treballadores en una fàbrica de Nova York van marxar pels carrers de la ciutat sota el lema “Pa i roses”, demanant millores salarials i la fi del treball infantil, i moltes van ser assassinades per la policia. Caldrà recordar aquell 26 de març del 1911, en el qual, tancades pels propietaris de la fàbrica tèxtil on treballaven amb el pretext que no poguessin cometre robatoris, van morir cremades gairebé 150 dones a Nova York. Caldrà recordar la II Conferència Internacional de Dones Socialistes, a Copenhaguen, el 1910, on la comunista Clara Zetkin, envoltada de companyes de 17 països, va proposar instaurar el Dia Internacional de la Dona Treballadora, que es va acabar celebrant a partir de l’any següent. Caldrà recordar el 1975, any en què l’Organització de Nacions Unides el va declarar Dia Internacional pels Drets de la Dona, “per commemorar la lluita històrica per millorar la vida de la dona”, fins a fer-lo mundial el 1977.

Sorprèn que a moltes convocatòries pel 8-M ni tan sols s’esmenta la paraula ‘dona’

Caldrà recordar tot això, dic, perquè sembla que la postmodernitat capitalista vol substituir les reivindicacions de les treballadores i les lluites feministes per una celebració despolititzada de la identitat de les dones, i els seus orígens no poden fer més que evocar-nos tot el contrari.

Perquè el feminisme no és un alegre festeig de l’orgull de ser dona, ni tan sols ho és de l’orgull de pertànyer a alguna de les recent proclamades diversitats, tan de moda avui dia. El feminisme és un moviment que lluita pel ple accés de les dones, sí, dones, a l’exercici dels seus drets, trepitjats tantes vegades.

Per això sorprenen diverses de les reivindicacions que s’han succeït aquests dies, previs al 8-M. La primera és que hagin estat nombroses les convocatòries vinculades a la celebració del 8-M en les quals als cartells ni tan sols s’esmenta la paraula dona. Com si passéssim a ser un ens convidat de la nostra pròpia celebració, com podien ser les gallines o les tortugues. Ningú s’imaginaria el Dia de l’Orgull Gai sense els gais. Doncs sembla que sí que ens imaginem, o això és el que volen, un 8-M sense dones.

La segona, que aquests dies, arran de la postmodernitat i amb la intenció de fer créixer les files del feminisme (sembla ser que amb el 51% de la població no n’hi ha prou), haguem assistit a com, des de col·lectius suposadament feministes, s’ha dut a terme la defensa i inclusió en el moviment feminista de les participants de pràctiques que oprimeixen les dones: la prostitució, els ventres de lloguer, o el que han anomenat binarisme de gènere apel·lant a la seva llibertat per decidir. Arguments emparats en la “inclusió” i l’orgull afirmatiu de la capacitat de decisió que tenim les dones justament en uns temes que per al feminisme han estat percebuts, des de sempre, com una vulneració dels drets de les dones.

Cal tenir molt poca vergonya per parlar del dret de la dona a escollir en llibertat poder exercir la prostitució

Ja em perdonareu, però cal tenir molt poca vergonya per parlar del dret de la dona a escollir en llibertat poder exercir la prostitució, mentre milions de dones estan sent explotades sexualment. Cal tenir molt poc respecte per les dones a les quals compren els seus fills per defensar el “desig” de tercers ⎯tant se val si és per part d’homes o de dones⎯ de tenir un fill, per davant del dret d’aquella dona i d’aquell nen a estar i saber qui és la seva mare i a viure i créixer al seu costat. Cal molt poc coneixement de la biologia per demanar que es reconegui un gènere canviant quan just el gènere és el constructe social pel qual ens oprimeixen a les dones i que les feministes fa temps que estem intentant eliminar, perquè és una invenció. Les dones no volem acabar desapareixent en favor de no binarismes, gèneres fluids, agèneres i diversitats vàries.

Caldrà començar en l’ahir, doncs, perquè no ens oblidem de l’avui i acabem convertint la lluita feminista en una lluita de tothom i per a tothom. És la lluita de les dones i per a les dones, i el que volem fer és: mostrar la nostra agenda política; reivindicar la nostra lluita contra l’explotació reproductiva; reafirmar-nos en el nostre convenciment ferm a negar-nos a acceptar l’explotació sexual de dones i nenes; mantenir-nos fermes en la nostra lluita contra la precarització, la discriminació laboral, l’explotació econòmica i l’abús sistemàtic que continuem patint les dones en aquests temps. Per això el 8-M és nostre, de les dones, i hi reivindicarem els nostres drets.

Carmen Domingo és escriptora.