L’última missa clandestina de Josep Benet

En plena Guerra Civil, i fins que el 1938 no va ser mobilitzat (i després ferit) com a membre de la Lleva del Biberó, Josep Benet (Cervera, 1920–Barcelona, 2008) va participar a Barcelona en alguna missa clandestina. Era lògic (i valent) tractant-se de qui, criat entre l’ambient obrer del barri de Sant Andreu i l’escolania del monestir de Montserrat, havia adquirit el seu primer compromís militant durant la República a la Federació de Joves Cristians de Catalunya (Fejoc). Després en vindrien molts altres, de compromisos; però amb carnet només es concretarien en la clandestina Unió Democràtica dels anys quaranta, de la mà de Maurici Serrahima i Fèlix Millet, i en l’afiliació honorífica a CCOO, que va rebre a casa, poc abans de morir, de mans de Joan Coscubiela i Ángel Rozas.

Entremig, la trajectòria d’un Benet advocat, historiador i activista cultural i antifranquista va ser patriòtica i políticament intensa, rica i plena (tot i que, econòmicament, sempre pobra i austera). Així ho va explicar en una llarga glosa dimecres al vespre, al Palau de la Generalitat, l’historiador i comissari de l’Any Benet Josep Maria Solé i Sabaté, que va recórrer a una citació del mateix personatge per resumir el seu pensament: “Socialista democràtic, nacionalista català, defensiu i no agressiu, i catòlic”.

Davant del president Quim Torra, dels expresidents de la Generalitat Jordi Pujol i del Parlament Joan Rigol, i de Florència Ventura, vídua de Benet, va intervenir també el seu biògraf, un ponderat Jordi Amat, que va destacar la idea benetiana d’un sol poble. Va parlar igualment l’historiador Jaume Sobrequés, poc rigorós quan va explicar la història de l’Entesa dels Catalans i del Benet senador més votat d’Espanya el 1977. I molt abrandat quan va menystenir el Benet candidat a la Generalitat pel PSUC el 1980 i, sobretot, quan va arrencar els únics aplaudiments espontanis en clamar pels “presos polítics” i lamentar que Benet “no va arribar a temps de viure el boom independentista que tan feliç l’hauria fet”.

Si en història sempre és delicat entrar en ucronies o voler fer parlar els morts, és en canvi pertinent fer-se preguntes clau –i Benet les feia als seus llibres– que a l’homenatge van quedar en l’aire. Què hauria opinat Benet de la confessió del Pujol corrupte? Sobrequés no s’ho va preguntar perquè es va confondre d’homenatge quan va pontificar davant seu que “Pujol és el polític més important de Catalunya al segle XX”. I el president Torra, que va cloure l’acte tot citant un extracte d’un article de Benet on apel·lava a no defallir “fins que el poble de Catalunya no aconsegueixi la seva llibertat total”, tampoc va respondre si el 1977, any en què va confessar que va fer-ho per primer cop com en aquella cançó de La Trinca, va votar Benet o va optar per Lluís Maria Xirinacs.

A banda del que s’hi va dir, i malgrat la solemnitat i la nòmina (curta) d’assistents al saló Sant Jordi (Rafael Ribó, Pere Portabella, Xavier Folch, Joan B. Culla...), l’acte va acabar tenint un estrany to de missa gairebé clandestina per a l’autoconsum processista, sector JxCat (no hi va anar ningú destacat d’ERC). Hi va contribuir una convocatòria per estricta invitació personal que, a banda de familiars i amics, només deuria arribar al mailing de medalles d’or de la Generalitat, tenint en compte el que marcava un cartell de protocol. En ambients acadèmics, culturals o polítics vinculats a Benet no es va avisar de l’acte. I el seu ressò mediàtic ha estat discret. Com discret va ser Raimon en marxar amb la seva dona Analisa al final de l’acte, contrariats tant pel que acabaven d’escoltar com per haver tingut problemes d’accés. Tot i presentar la invitació rebuda com a medalla d’or, el van fer identificar amb el DNI a la porta de la Generalitat. La porta per on entra qualsevol a penjar una pancarta però on ningú coneixia el cantant retirat, des del 2017, en un silenci que sembla ja antic i molt llarg.