Barcelona cocapital, un artefacte amb futur

Tímidament, sense grans escarafalls, en les últimes setmanes ha ressorgit una vella idea que té tots els ingredients per convertir-se en un artefacte polític de llarg recorregut per poc que les coses evolucionin cap a la normalitat i aconseguim sortir d'aquest impasse en el qual només sembla possible discutir de quimeres, ja sigui la unitat intangible d'Espanya o la somiada república catalana. Em refereixo a la proposta de donar a Barcelona l'estatus de cocapital d'Espanya. Va ressorgir a finals de gener amb una proposició del regidor Manuel Valls que es va votar al Ple del Consistori. La proposta va rebre el suport de Barcelona en Comú, PSC, Ciutadans i el PP. ERC es va abstenir. Només Junts per Catalunya va votar-hi en contra. A la proposta es parlava de “colideratge” i aquest sembla ser el terme escollit per no aixecar suspicàcies, però la seva concreció només pot significar cocapitalitat.

Per descomptat, la iniciativa va ser desdenyada pels qui només admeten com a horitzó que Barcelona sigui la capital d'una república independent. El president Quim Torra va arribar a qualificar-la de “proposta provinciana” en un tuit. Però si el camí del diàleg permet reconduir la política cap al terreny dels problemes reals, té moltes possibilitats de créixer i situar-se en el centre del debat polític. La principal virtut que té és que resulta tangible i mesurable, una cosa que pot ser molt útil a l'hora de fixar el balanç d'una negociació sobre l'encaix de Catalunya a Espanya.

En la negociació d'una solució al conflicte català, la qüestió de la cocapitalidad pot jugar un paper decisiu

Després d'entrevistar-se amb el president Torra per iniciar el procés de diàleg entre el Govern i la Generalitat, Pedro Sánchez es va reunir amb l'alcaldessa Ada Colau, i allà es va parlar de cocapitalitat. Cultural i científica, però cocapitalitat. De moment, en el marc de la Carta de Barcelona, que va ser el primer que va enterrar al calaix del menyspreu el govern de Mariano Rajoy. Resituar l'estatus de Barcelona és una vella reivindicació que va tenir en Pasqual Maragall i la seva determinació per convertir-la en la capital del sud d'Europa el seu millor valedor. Ara pot agafar un nou impuls i el fet que tant Sánchez com Colau insistissin en què no era una cosa simbòlica —l'acord ve acompanyat d'una injecció de 25 milions— mostra l'eficàcia política que la idea pot tenir.

L'expresident socialista José Luis Rodríguez Zapatero va recollir el guant uns dies després en la seva visita a Barcelona per llegir el pregó de Santa Eulàlia: Barcelona no necessita que se la reconegui com a cocapital, perquè ja ho és, va dir. “Barcelona té autoritat per si mateixa i no perquè algú l'hi imposi”, va afegir. És cert, té molta autoritat. S'ha convertit en una ciutat global i és un referent en l'àmbit de la cultura i la ciència, però també en sectors capdavanters com el de les noves tecnologies de la comunicació. Aquest últim sector, concentrat en l'àrea de Barcelona, ja proporciona més ocupació a Catalunya que tot el sector de l'automoció. Però aquests són mèrits que no sempre se li reconeixen i que tampoc no reben el suport institucional necessari. De manera que, en la negociació d'una solució al conflicte català, la qüestió de la cocapitalitat pot jugar-hi un paper rellevant.

Però, n’hi ha prou de reconèixer-li el colideratge cultural i científic? Evidentment, no. Si es tracta de reconèixer una autoritat, el plantejament no pot ser el d'una concessió per apaivagar. La lògica hauria de ser una altra. Barcelona només pot ser cocapital en una Espanya molt diferent de l'actual. I només serà creïble en una estructura consolidada que no tingui marxa enrere com va tenir la Carta de Barcelona quan el PP va arribar al Govern.

La qüestió no és quin paper pot jugar Barcelona, sinó com es repensa Espanya de manera que tingui el paper que li correspon

No es tracta de plantejar quin paper pot jugar Barcelona a Espanya, sinó com es repensa Espanya de manera que Barcelona tingui el paper que li correspon. Perquè el problema no és ja que Barcelona no rebi el reconeixement que mereix. El problema és que la deriva institucional i econòmica de l'estructura estatal en les últimes dècades ha creat un monstre amb una boca tan gran que ho devora tot. El problema és que l'estructura que ha col·locat Madrid capital com el centre de tot està foragitant bona part de la riquesa, els recursos i les energies de la resta d'Espanya, de manera que si aquest procés continua, no serà només Catalunya la que vulgui marxar. L'única manera d'evitar l'efecte centrípet que exerceix és canviar l'estructura de l'Estat, establir contrapesos i repartir el poder. També la capitalitat, no només amb Barcelona, sinó amb la resta de les ciutats importants que formen la malla ibèrica. Com la reparteix Alemanya, per exemple. I el Govern ha de deixar de ser el Govern de Madrid per convertir-se en el Govern federal d'Espanya.