La baronessa dadà

Estic segura, estimat lector, que ha sentit a parlar de La font, de Marcel Duchamp, un simple urinari signat R. Mutt que es va presentar a la Societat d’Artistes Independents de Nova York el 1917, va ser rebutjat i amb el temps ha passat a ser considerada una de les obres més influents del segle XX. Era un ready made, és a dir, un objecte quotidià elevat a categoria d’art per la sola decisió de l’artista i el fet de col·locar-lo en un entorn artístic. Però darrerament es parla molt que l’autor no va ser Duchamp, sinó una amiga seva, la baronessa Elsa von Freytag-Loringhoven. Una carta de Duchamp a la seva germana Suzanne escrita el 1917 (i publicada el 1982) esvaeix tots els dubtes al respecte: “Una de les meves amigues, que utilitza un pseudònim masculí, R. Mutt, m’ha enviat un urinari de porcellana com a escultura. Com que no té res d’indecent, no hi ha cap raó per rebutjar-lo”, va escriure Duchamp.

Però qui era Elsa von Freytag-Loringhoven (1874-1927), d’ascendència polonesa i que va morir en la misèria el 1927? L'artista que ha fet o farà canviar diverses línies en els manuals d’història de l’art del segle XX només va començar a ser ressenyada als anys vuitanta i noranta pels especialistes en dadaisme. De fet, va ser la més dadà de tots els dadà, la més extravagant i heterodoxa, la més tràgica i divertida de tot el grup de Nova York. Va ser qui realment va portar l’art a la vida, al carrer, o a ella mateixa, ja que la majoria dels artistes dadà feien accions gairebé sempre en locals públics. “Tenia el cos d’un efebus grec”, van dir de l’Elsa els artistes que la dibuixaven, afegint que era especialment fascinant dibuixar-li l'esquena, ferma i musculada com la d’un noi. L’Elsa va ser amiga de Berenice Abbott i de Djuna Barnes i admirada per Hemingway, William Carlos Williams i Peggy Guggenheim, entre molts altres.

Havia nascut el 1874 a Swinemünde, una pintoresca localitat del mar Bàltic, llavors sota l’Imperi Alemany i avui ciutat polonesa. El seu pare, un ric propietari amb una personalitat magnètica, era també “violent, generós, cruel i venjatiu”, segons la descripció de la seva filla. Quan tenia 18 anys va morir la seva mare i, després de l’arribada d’una madrastra, l’Elsa es va escapar a Berlín a viure amb una tieta, que la va acabant fent fora de casa, farta de l’eufòria libidinal i de les excentricitats de la seva neboda. “No he après mai res tret de divertir-me”, va dir l’Elsa. Llavors es va posar a treballar en els tableaux vivants dels cabarets, on les noies, vestides amb malles que imitaven la nuesa, feien posats d’escultures antigues. Va fer classes de pintura i d’interpretació, va agafar la sífilis i va tenir dos primers marits, tots dos intel·lectuals importants: el primer va ser August Endell, un arquitecte notable dins del moviment de l'art nouveau, i el segon va ser un escriptor i traductor amic seu, Felix Paul Greve, que sota el nom de Frederick Philip Grove arribaria a rebre diversos premis literaris. El tercer va ser el baró Freytag-Loringhen, amb qui es va instal·lar el 1913 a Nova York vivint amb tota mena de luxes al Ritz. Però, declarada la Primera Guerra Mundial, el baró va tornar a Europa, on l'exèrcit francès el va fer presoner i es va acabar suïcidant, un gest que “l’honrava”, segons l’Elsa, que ja era la seva exdona, però que va adoptar el títol tota la vida.

Va ser llavors quan ella, que malvivia fent de model per a artistes, va connectar amb el grup dadà, especialment amb Marcel Duchamp, de qui es va fer una gran amiga. En aquests dos anys va crear el seu personatge i el que avui en dia es considerarien les seves performances. Un dia va fabricar un gran penis, de guix, que mostrava a tota dona soltera que li passés per davant –precedent, per cert, del mateix tipus d’objecte fabricat per Louise Bourgeois molts anys més tard–; passejava per Manhattan amb el cap rapat, que llavors es va pintar de vermelló, encara que no tot era per amor a l’art: rapar-se també era un remei contra la tinya, que segurament l’Elsa va agafar al seu propi apartament, un pou de brutícia i atapeït d’animals domèstics. La van arrestar unes quantes vegades per nuesa al carrer, ja que anava tapada només amb una manta mexicana. Però, sens dubte, la millor de les seves actuacions era la seva indumentària: solia portar tota mena de coses al cap, com un casc de soldat francès –era molt francòfila, tot i ser alemanya– o una galleda per barret i culleres com a arracades. En llocs de sostenidors duia dues llaunes de tomàquet esclafades i al mig una petita gàbia amb un canari viu a dins. També solia “millorar” els seus vestits amb soldadets de plom, cotxets o caixes de música, que solia robar als grans magatzems.

Va escriure poesia en què va mesclar el sexe amb la religió, i el seu verb automàtic supera en gosadia, segons la seva biògrafa Irene Gammel, les seves coetànies Gertrude Stein, Mina Loy o Djuna Barnes. I després hi ha els seus objets trouvés, que són coetanis als de Duchamp –sens dubte, més sofisticats– però que suggereixen, com a mínim, mirades creuades. Ornament perdurable (1913) no és més que un anell de ferro trobat al carrer; Déu (1917) és un tros de canonada retorçat i amb al·lusions sexuals i Catedral (1918) és un tros de fusta amb formes anguloses.

La baronessa va morir sola i oblidada a París, el 1927, per una intoxicació de gas, segurament induïda per ella mateixa.

Victoria Combalía és escriptora i crítica d'art.