Una Mediterrània negra de costa a costa

A Algèria, l'única possibilitat que algú procedent de la classe més humil tingui una mínima oportunitat en la vida és “si entra en l'aparell judicial o es fa policia”, afirma Yasmina Khadra, mentre al seu costat el grec Petros Màrkaris fa que sí assertivament: “Kostas Jaritos només tenia dues opcions: o fer-se camperol o entrar a l'escola de policia, l'única on podia tenir accés per sortir de la misèria”, relata sobre el seu popular detectiu, fill de la zona més pobra de Grècia, a la frontera al costat d'Armènia. No és l'única intersecció en què van confluir dissabte els dos autors en la seva xerrada en el marc del festival literari BCNegra que acaba diumenge i on van ratificar així, per si encara queda algú que ho dubtés, l'existència d'un pòsit que permet parlar de novel·la negra mediterrània; en forma i en fons.

Màrkaris: “Per fugir de la misèria, l'única sortida en algunes zones és fer-se policia”

Per coincidir, Khadra (Kenadsa, 1955) i Màrkaris (Istanbul, 1937) ho van fer fins i tot en allò que els va conduir al gènere negre des d'àmbits tan dispars com ser comandant de l'exèrcit algerià destinat a la lluita contra l'integrisme islàmic o un noi que el seu pare enfocava a la gestió empresarial. “Als 9 anys ja era a l'escola de cadets i als 11 vaig escriure la meva primera novel·la; tenia clar que volia ser escriptor, però sabia que cada vegada que escrivia era desertar: allà el cap era per portar un casc, no per pensar, que estava prohibit; i jo, a més, volia reflectir l'abús del poder, en el sociopolític i l'econòmic, i per fer-ho em sento molt més còmode en la novel·la negra”, confessa Khadra. “El meu únic interès amb el gènere és en la mesura que el converteixo en un vehicle per parlar de la societat i la política actual”, diu Màrkaris, verbalitzant l'evolució de les seves trames, que han anat diluint el detectivesc en favor d'un clar realisme social, com passa en el seu últim lliurament, Universitat per a assassins (labutxaca), en què la mort d'un professor serveix de pretext per parlar de les enverinades portes giratòries entre la política i el món de la universitat, un campus minat d'interessos, pel que sembla.

Les aigües de la Mediterrània en principi banyen les mateixes platges culturals, si bé avui tot està més contaminat. “Aquest escenari que sempre he vist com a mitològic per la trobada d'homes i déus s'està embrutint per aquesta recerca neuròtica de la sobirania; en comptes de gresol de cultures tornem a caure en el gregarisme, ens repleguem, i això ens apropa més als animals que a la humanitat”, va afirmar Khadra, cosa que va provocar l'aplaudiment de les 584 persones que els escoltaven. El pare de Jaritos va unir aquesta idea —“La cultura mediterrània és la primera cultura internacional de la historia”— amb la volença també compartida pel gènere negrecriminal —“el passat dictatorial dels nostres països ha contribuït a una orientació més política a la nostra novel·la negra que a l'escandinava, on el pes és més social”. I després, l'algerià va reivindicar el gènere gairebé com a lectura obligatòria: “Fora d'Egipte, la novel·la negra està oblidada a tot Àfrica, s'hi hauria d'iniciar la joventut perquè és la millor manera de veure'ns al mirall”. I animat, Màrkaris revelava que és, per exemple, la manera de conèixer la policia del seu país, “absolutament nacionalista, molt de dretes i antiesquerrana, cosa que no vam poder començar a trencar fins als anys 80, després de la caiguda de la dictadura dels coronels”.

Khadra: “La novel·la negra hauria de ser lectura obligatòria perquè és la millor manera de veure'ns al mirall”

Com a La deshonra de Sarah Ikker (Alianza), la seva última novel·la, Khadra fa que el seu protagonista, el tinent Driss Iker, s'obsessioni per esbrinar qui va violar la seva dona, el paper de la dona a les seves respectives obres es va convertir en un altre patrimoni comú. “Amb la dona ens hem comportat com autèntics troglodites; la igualtat en les nostres cultures està arribant molt tard”, va dir l'algerià, si bé va alertar d'un "cert feminisme extremista”, que també es dona en altres àmbits, cosa que va generar els únics tímids xiulets de la trobada. “A Espanya, Itàlia i Amèrica Llatina les dones em diuen que prefereixen l’Adrianí, la dona de Jaritos, que a ell; l’Adrianí és la meva mare, la típica dona de la Mediterrània que s'ha quedat a casa tancada, respectades com a mares i propietàries de la casa, això sí: el meu pare allà mai no tenia opció d'obrir la boca, però fora d'aquest àmbit, se les ha menystingut”.

Ni on han optat per decisions antitètiques, Khadra i Màrkaris no van deixar de coincidir: la política. El primer es va presentar candidat a unes eleccions: “Sabia que perdria, però volia demostrar que es pot mirar de cara el poder”, va afirmar qui firma sota pseudònim aprofitant el nom de la seva dona, la que el va empènyer a escriure durant les seves llargues rondes de vigilància. Màrkaris va rebutjar, va dir, encapçalar una llista electoral i ser ministre de cultura. “Vull mirar i criticar la societat i escriure sobre això i dir el que va malament; si ets polític, no pots”. Khadra va rematar el centre del seu col·lega: “Em sembla que ser polític és la manera d'agafar fama dels que no tenen talent”. No és el cas de cap dels dos.