‘Paquito’ torna a Nova York 30 anys després

Joan Vázquez es va ficar dilluns el públic del Club Cumming de Nova York a la butxaca amb Paquito Forever, el musical homenatge a l'actor Paco Alonso, cabareter, transformista i cantant català que va viure als anys seixanta, setanta i vuitanta a la ciutat dels gratacels. “Ha estat fantàstic, el local estava pleníssim!", comenta l'actor, per telèfon, l'endemà de la seva actuació, encara emocionat.

Tot va començar amb la versió que el 2014 va fer Víctor Álvaro a L'Almería Teatre del musical Flor de nit. Joan Vázquez va interpretar Paquito, el personatge al qual va donar vida Paco Alonso en l'obra original, la del 1992 de Dagoll Dagom, escrita per Manuel Vázquez Montalbán. “El paper em va captivar”, explicava Vázquez abans de marxar cap als Estats Units. “Així que ens vam plantejar fer un musical sobre Paquito”.

Va ser una obra conjunta, entre Víctor Álvaro, Frank Capdet i el mateix Vázquez a la qual Gerard Alonso va posar música i cobles i Fran Arráez en va escriure el text definitiu. Va sortir un monòleg cantat i interpretat, amb cançons originals que no eren simples divertiments sinó que narraven la història del Paco amb pinzellades de cançons històriques. “Hi ha referències a mites: Mary Santpere, Carmen de Lirio, Lola Flores... El Paco era molt mitòman”.

Però Joan Vázquez, com la majoria de la gent, no sabia res de Paco Alonso. “Era un autèntic desconegut. Després la gent et deia: ‘Sí, el recordo de les sèries Oh, Europa! i Oh, Espanya! a la tele…’ I descobreixen que va ballar al famós show de Las Vegas de Frank Sinatra, que va estar amb Eddie Fisher, amb Jimmy Durante, al Radio City Hall, al Village Gate… Va fer moltíssimes coses sense que el focus se centrés en ell!”

L'obra comença amb l'audició que va fer Alonso per obtenir el seu paper a Flor de nit, el 1992, nouvingut de Nova York. L'anècdota és divertida: “Vázquez Montalbán estava preocupat perquè no trobaven ningú per al personatge del Paquito”, explica Joan Vázquez. “Buscaven algú que fes transformisme, que sabés una mica de flamenc, que cantés... Quan ja estaven desesperats, es va presentar Paco Alonso amb una maleta plena de vestits de fotos, demanant fer el càsting. En entrar, els va deixar a tots bocabadats”. I Montalbán va sentenciar: “Aquest paio és exactament el que jo m'havia imaginat”, va dir. “De manera que l'obra comença així, amb Paco Alonso que audicionarà i la veu en off de Joan Lluís Bozzo [director de Dagoll Dagom] adreçant-se a ell: ‘Explica'ns una mica de la teva vida...’. I ell comença a xerrar…”

I el públic comença a recórrer, entre cançó i cançó, la història del Paquito. I descobreix com, quan ja era a Nova York amb una companyia, als primers seixanta, els van cancel·lar la gira que havien de començar. Aquí va començar el seu periple americà, perquè va decidir quedar-se. “Va negociar amb l'empresari: ‘Si em deixes quedar-me amb els vestits per a les funcions, em quedo aquí i t'estalvies el bitllet de tornada’. Es va quedar i va muntar una companyia de ball”, explica Joan Vázquez. Va fer classes de flamenc al Broadway Dance Center de Nova York, convidat per Jimmy Rogers: “Els del món jazz estaven flipant amb el flamenc”, diu l'actor.

Paco Alonso no va viure com un rei, ni molt menys, però “va viure bé”, resumeix Vázquez, en part perquè els Estats Units li va oferir una llibertat de la qual no hauria gaudit mai a l'Espanya de Franco: “Allà es vivia la sexualitat amb plena llibertat, tot el contrari que aquí”, subratlla Vázquez.

El 1992, amb la seva mare malalta, va tornar a Barcelona. Va ser llavors quan es va assabentar del càsting de Dagoll Dagom, on comença aquesta història. Va morir just la setmana abans que s'estrenés Flor de nit a L'Almería, el 2014. “No arribem a coneixe'l, segur que hauria assistit a l'estrena, com van fer molts dels seus companys”, diu Joan Vázquez.

L'actor, que ja va estar a Nova York, amb Something's coming, de Sondheim, comenta per telèfon que en la funció del dilluns hi havia gent de Barcelona però que la majoria dels espectadors eren locals. “El que més va agradar va ser una versió en flamenc d'I Feel Pretty, de West Side Story,”, diu. “Però el que més il·lusió m'ha fet ha estat el comentari d'un artista català que ara viu allà i que s'ha sentit totalment identificat amb la història del Paquito: la d'algú que arriba a Nova York i s'enamora d'aquesta ciutat que t'atrapa i que tant t'exigeix i tant et dona”.