Torra i Torrent

Des dels seus inicis el nacionalisme català ha jugat a aparentar més amplitud social de la que en realitat abraçava i a representar, a través de la Mancomunitat i la Generalitat, un poder de quasi-Estat que, exceptuant els primers mesos de la Guerra Civil, no tenia. La seva ambigüitat intrínseca –és una proposta regeneracionista espanyola i no ho és– ha permès que una part important de la població catalana s’hi sentís representada. També un llenguatge autoreferencial i la gesticulació –treure o posar banderes en actes oficials, per exemple– ha estat prou per suplir o esquivar la realitat i acontentar els catalanistes.

Tot aquest dens entramat d’ombres xineses –que no és patrimoni únic del nacionalisme català, sinó que té cada nacionalisme no estatal– resulta difícil d'entendre per als aliens al moviment o allunyats de la societat en què es produeix. En les instàncies polítiques madrilenyes hi ha hagut moments en què ha existit un afany per desxifrar-ho, però amb un èxit escàs.

En la majoria d’ocasions el poder estatal ha acabat creient com certs gestos, proclames i actuacions formaven part d’aquest univers autoreferencial, sense més, i hi ha donat una resposta sovint irada, sense concessions, directa. Aquesta actuació ha arribat perquè l’Estat no ha tingut traductors de la teatralització catalanista que formessin part o coneguessin a fons el moviment, sinó amb veus que, tot i ser catalanes, tampoc entenien els seus ressorts interns.

És una constant de l’últim segle la mirada estupefacta dels mateixos catalans davant de la resposta desmesurada, des de la seva perspectiva, de l’Estat. L’ús reiterat del joc de simbolismes ha comportat força disgustos al catalanisme, que s’ha vist sorprès per l’actuació governativa. L’exemple paradigmàtic més recent és l’1 d’octubre i les seves derivades.

La tirallonga de sobreentesos ha fet que àmplies capes de la societat catalana creguessin de debò allò que són anhels o expectatives polítiques. Una d'aquestes és la interiorització que qualsevol llei o dictamen sobre una norma pròpia que es considera que afecta negativament els interessos locals pot o ha de ser ignorada. Enric Ucelay-Da Cal ha explicat en diverses publicacions, la més recent Breve historia del separatismo catalán (2018), aquest fenomen en relació amb la nul·lificació dels confederats americans.

El concepte, defensat entre d’altres per John Calhoun, procedeix de la doctrina federal dels Estats Units i de la voluntat de l’estat de Califòrnia del Sud, a mitjans del segle XIX, d’ignorar la legislació que emanava del Govern federal i que va derivar després en la guerra civil nord-americana. Traslladat al cas català, s’exemplificaria amb el rebuig del Parlament de Catalunya a canviar el 1934 la Llei de Contractes de Conreu o la no acceptació de determinats dictàmens del Tribunal Constitucional o del Suprem.

La Cambra catalana és vista, d’aquesta manera, com un principi i un fi en si mateix, sense cap tipus de subsidiarietat respecte a la resta d’arquitectura jurídica de l’Estat. Ja és concebuda com el Parlament d’un Estat i d’aquí ve la constant referència a la seva “sobirania”. L’ànim nul·lificador actual no és conseqüència dels anys de pujolisme, la concepció ja hi és en el moment en què Catalunya es constitueix com una entitat autònoma en la Segona República.

Tot i el didàctic exemple nord-americà, el nacionalisme català no ha tingut figures que teoritzessin la nul·lificació a partir d'ell, sinó que la capacitat de veto, la concepció de tenir una Cambra al mateix nivell que les Corts, procedeix en essència de la lectura confederal del catalanisme de la unió de corones de la monarquia hispànica. No va ser un gest casual la recuperació que va impulsar el president Torra el novembre del 2018 dels quadres dels comtes-reis del Casal de Barcelona per al Palau de la Generalitat.

És per això, seguint la doctrina nul·lificadora, que Torra no s’ha donat per al·ludit amb l’aval del Suprem a retirar-li l’escó –per extralimitada que sigui la decisió de la Junta Electoral Central– i, d’aquesta manera, ha volgut posar contra les cordes el president del Parlament, Roger Torrent. Si no fos perquè n’hi ha que ho viuen des de la presó i altres que poden acabar-hi l’assumpte semblaria un acudit dolent, entre un independentista que pretén que un altre permeti el seu enjudiciament per demostrar a la seva parròquia que el món, innocu, de les ombres xineses continua intacte.