Azorín, el confident de Maura a Catalunya

A més d'assagista, novel·lista, dramaturg i periodista, José Martínez Ruiz, Azorín (Monòver, 1873-Madrid, 1967), va ser anarquista, federalista, conservador i també confident. A principis del segle XX el periodista va fer treballs d'informació a Catalunya per a Antoni Maura, que havia assumit el lideratge del Partit Conservador, sobre la Lliga Regionalista, el principal partit polític català durant la Restauració, i els seus principals homes. El periodista valencià, establert a Madrid des del 1896, va viatjar a Catalunya a principis del 1906 per fer una sèrie d'entrevistes a destacats personatges catalans per al diari Abc. No obstant això, el seu altre objectiu era l'encàrrec de qui havia presidit el Govern entre el 1903 i el 1904 i tornaria a fer-ho entre el 1907 i el 1909.

Quan va tornar a Madrid, Azorín va ser citat per Maura el 2 de maig al restaurant Lhardy, a la Carrera de San Jerónimo, perquè li lliurés a la mà l'informe. Al dinar, evoca José Payá Bernabé, principal expert en la vida i obra de l'escriptor, també hi va anar Ángel Ossorio y Gallardo, que el 1935 exerciria d'advocat defensor de Lluís Companys en el judici per la proclamació de “l'Estat Català de la República Federal Espanyola”. Azorín va lliurar a Maura sis fulls, quatre i mig escrits a màquina, en els quals detallava l'origen, la implantació, les estratègies, les capacitats, les vicissituds i les relacions de l'organització. En la resta del paper, sota l'epígraf “Etopeia [a l'original, etopea] dels principals regionalistes”, l'escriptor feia una breu descripció escrita a mà per ell mateix sobre el caràcter de set destacats catalanistes. Payá Bernabé va trobar aquests reveladors documents als arxius de la Fundació Maura i en va dipositar una còpia a la Casa Museu Azorín de Monòver, que va dirigir fins fa poc.

Cens catalanista

En el document, Martínez Ruiz informa Maura de l'extraordinari aparell administratiu de la Lliga, amb “oficines permanents” i “sucursals als deu districtes de la capital”; les seves col·laboracions amb diversos ateneus, centres i entitats autonomistes i el seu “bon servei d'automòbils, bicicletes i cotxes”. “Tots aquests centres proporcionen els mil dos-cents o mil cinc-cents interventors necessaris per cobrir les dues-centes setanta-quatre taules electorals de la circumscripció de Barcelona”, relata. El partit, exposa, disposa d'un “diccionari compost per més de cinc-cents volums amb vint-i-quatre mil paperetes classificades” amb els noms i cognoms de cada elector. Així mateix, té “un Cens Catalanista” per remetre candidatures i notes a domicili. “Aquest diccionari i aquest cens”, destaca, “són les principals armes d'organització de la Lliga que li han servit, juntament amb la perícia, la qualitat i l'honradesa dels interventors, per descobrir i bandejar sempre les irregularitats i martingales del caciquisme”.

El periodista consigna que “una de les grans forces de la Lliga és intervenir oficiosament en la formació de gairebé totes les candidatures de les societats econòmiques, literàries i artístiques de Barcelona, i en les seves juntes directives estan sempre en majoria”. Azorín també posa de relleu “l'estreta relació” que el partit manté “amb els tres-cents centres regionalistes, catalanistes i autonomistes de Catalunya i els seixanta-vuit diaris que defensen aquestes idees”. Sobretot, “la seva constant relació i afinitat amb La Veu de Catalunya”, diari que en aquell moment dirigeix Enric Prat de la Riba. L'escriptor atribueix la iniciativa política de l'organització a Prat de la Riba, Francesc Cambó, Albert Rusiñol i Raimundo de Abadal, i adverteix que encara que l'acció i propaganda de la Lliga està de moment circumscrita a Catalunya, “aviat s'estendran a la resta d'Espanya”. En aquest sentit, Azorín assenyala els vincles establerts pel partit amb “la Lliga Foral Autonomista de Guipúscoa, els autonomistes gallecs, valencians, granadins, asturians, navarresos i amb societats nacionalistes i regionalistes de França, Hongria, Polònia, Creta, Bohèmia, etc.”.

Per a l'historiador José Álvarez Junco, “el 1906 és l'any clau” de la relació entre Catalunya i el Govern d'Espanya perquè “els espanyolistes havien mostrat la seva cara més lletja, violenta i militarista”. El 25 de novembre del 1905 s'havia produït l'assalt d'“oficials insubordinats” a les redaccions de la revista satírica Cu-Cut! i del diari La Veu de Catalunya per la publicació d'una vinyeta humorística que els militars consideraven injuriosa. Aquells oficials van quedar impunes, fins i tot van rebre el suport d'alts comandaments de l'Exèrcit i del rei Alfons XIII. L'acció va ser rematada pel Govern de Segismundo Moret, amb l'aprovació de la Llei de Jurisdiccions, a partir de la qual els tribunals militars jutjarien els delictes contra la pàtria i l'Exèrcit. L'escàndol va unir la majoria de forces polítiques a Catalunya en la coalició Solidaritat Catalana, que va demostrar una gran capacitat de mobilització i el 1907 aconseguiria 41 dels 44 diputats de les circumscripcions electorals.

“Conservador a Espanya ha volgut dir sempre centralista”, indica Álvarez Junco, “però Maura, sent un polític de dretes, era mallorquí i podia tenir una comprensió del problema català. Amb aquesta informació pot estar explorant com apropar-se al catalanisme i dividir-lo d'altres partits”. La Lliga Regionalista era la formació hegemònica de Solidaritat Catalana i aquesta aproximació no trigaria a produir-se, a través de Francesc Cambó. El 1907, amb Maura al capdavant del Govern, la Lliga, que va encapçalar Cambó amb Prat de la Riba, va avalar al Congrés dels Diputats el projecte de Llei d'Administració Local, que admetia la possibilitat de crear una mancomunitat com a primer pas cap a un govern regional a Catalunya. Aquest acostament entre Cambó i Maura va provocar, així mateix, la ruptura de Solidaritat Catalana per part de la resta de partits d'esquerra. Encara que en aquell moment la iniciativa no va prosperar per la tenaç oposició de les oligarquies, els republicans i els socialistes (la Mancomunitat de Catalunya no es crearia fins a set anys després), Maura havia propiciat la divisió de la principal força electoral catalana.

Imatge favorable

El 1906, després d'haver deixat enrere Piotr Kropotkin i Francesc Pi i Margall, Azorín ja s'havia instal·lat en l'àmbit del conservadorisme i estava a punt de ser diputat pel partit de Maura. La seva devoció pel polític mallorquí, a qui s'adreçava per carta com a “il·lustre cap i amic”, estava en un moment efervescent. L'escriptor de Monòver, recorda Payá Bernabé, havia travat un potent vincle amb Catalunya a través de l'anarquisme, del poeta Joan Maragall i del polític Pi i Margall, en el Partit Federalista en què havia militat. Com a valencià llegeix en català i intercanvia correspondència amb diversos autors. Fins i tot llegeix La nacionalitat catalana, de Prat de la Riba. Com a periodista, té un cartell favorable per haver denunciat el 1896 en la premsa francesa les represàlies als centenars de presos amuntegats al castell de Montjuïc després de l'atemptat anarquista de la processó del Corpus Christi de Barcelona. Com a escriptor, cada vegada admira més les avantguardes culturals de Catalunya davant de l'ambient “retret” de Madrid.

En el seu viatge a Barcelona, explica Payá, s'entrevista, entre d'altres, amb directors de diaris catalans, com Miquel dels Sants Oliver (Diario de Barcelona) o Prat de la Riba (La Veu de Catalunya), però, sobretot, escaneja a fons alguns dels seus interlocutors i els sintetitza. De Francesc Cambó, líder de la Lliga, escriu: “El que els francesos anomenen un arriviste; hàbil, audaç, els seus correligionaris esperen molt de les seves iniciatives parlamentàries; la seva il·lusió: ser diputat per Barcelona; té, segons he sentit, secretes aspiracions a la prefectura conservadora. Un típic polític: home de Romanones”. Sobre un altre dirigent del partit, Albert Rusiñol, observa: “Bon noi; una mica gandul, perplex, i tant; un automobilista meravellós". De Jaume Carner, fundador del Centre Nacionalista Republicà després de deixar la Lliga, que seria ministre d'Hisenda en la Segona República, refereix: “Tipus clàssic del romà; gest clar, enèrgic, rectilini; home de Parlament”.

A Ildefons Suñol, fundador amb Carner del Centre Nacionalista Republicà, el va definir com a “feble, indolent, s'elogia la seva cultura; jo, en la breu conversa que he mantingut amb ell (parlant sobre el valor actual de l'obra de Taine), he notat una mica de retard en la informació sociològica i filosòfica”. Una opinió millor li van merèixer Miquel dels Sants Oliver, director del Diario de Barcelona, i Prat de la Riba, director de La Veu de Catalunya. Del primer, va escriure: “Cultura, serenitat, ponderació, pensament propi”. Del segon, va anotar: “Fred, impassible; no té paraula ni mundialitat [sic]; però té un intel·lecte profund, exacte, (...) moderníssim. És, al meu parer, el més fort pensador del regionalisme”. Azorín tanca la seva etopeia amb un retrat de Lluís Domènech i Montaner, que també va presidir la Lliga: “Apartat del moviment; una mica sacsejat, com diria un clàssic; els seus Estudis polítics tenen més de superficials que no pas de penetrants. Manca també de paraula i de do de gents”. Azorín havia tafanejat com un detectiu i Maura disposava d'una guia de càlcul polític. No era només el principi d'una bella amistat.