Fiscals

La proposta de nomenament de la fiscal general que ha fet el nou Govern ha desencadenat irades desqualificacions, severes crítiques i preocupants suspicàcies. Tot i les crítiques jurídiques, ètiques i estètiques, no hi ha cap incompatibilitat o impediment legal perquè l’exministra de Justícia sigui nomenada fiscal general. Segons la Constitució, el fiscal general de l’Estat és nomenat pel Rei a proposta del Govern, i escollit d’entre els juristes espanyols de reconegut prestigi amb més de 15 anys d’exercici professional, després d'escoltar el Consell General del Poder Judicial. Aquests requisits es compliran en la nova fiscal general, tal com, sens dubte, saben els crítics. Però les crítiques, tret de les més insensates, no es refereixen a les suposades il·legalitats del moment del nomenament, perquè no n’hi ha, sinó a la sospita que, per la seva proximitat política, es podria sotmetre de bon grat al control del Govern al qual pertanyia recentíssimament.

Des del 2007, amb Zapatero a la presidència, el Govern pot escollir, però no pot destituir el fiscal general

Aquesta sospita concreta s'intensifica perquè s’hi suma una altra sospita històrica, pel que sembla encara no resolta, que procedeix de l’origen del Ministeri Fiscal. Els representants del Rei davant dels tribunals ja existien a l’edat mitjana. La Revolució Francesa va transformar aquesta vella institució en un instrument del poder executiu a l’interior del poder judicial. Així ha perdurat a través de la influència napoleònica en bona part de les organitzacions judicials europees del segle XIX. El 1870, a Espanya, la Llei Orgànica del Poder Judicial atorgava al fiscal la missió essencial de representar el Govern en les seves relacions amb el Poder Judicial. Així es repetia el 1926, en el primer Estatut Orgànic del Ministeri Fiscal, de la dictadura de Primo de Rivera. El ministre de Justícia podia donar ordres al fiscal, d’inexcusable compliment. Només la Constitució republicana del 1931 va trencar amb aquella vella dependència, establint explícitament la independència del Ministeri Fiscal respecte al Govern. El franquisme va tornar al model del 1926, tot i que el 1967 va substituir la fórmula d’“òrgan de representació del Govern” per la d’“òrgan de comunicació del Govern amb els tribunals”. Així s’expressava, sense complexos, la funció de portaveu, clarament significativa de la utilització política prevista per a la institució.

En l’avantprojecte de Constitució del 1978 es preveia que el cap màxim de la Fiscalia fos nomenat pel Consell General del Poder Judicial, per dotar la prefectura de la Fiscalia d’una qualitat d’independència paral·lela al de la judicatura. No obstant això, una vegada més, va fracassar aquesta tesi republicana, i va prosperar la de retornar a la Fiscalia la dependència, tot i matisada, de l’Executiu. El Govern podia proposar i destituir el fiscal general. Aquesta pervivència de la dependència, pròpia de la vella institució, va perdurar fins al 2007. Una llei de Rodríguez Zapatero va reforçar l’autonomia del Ministeri Fiscal. Des de llavors el Govern pot escollir, però no pot destituir el fiscal general. El càrrec té una durada improrrogable de quatre anys, cosa que significa una certa garantia d’immobilitat i, per tant, d’independència. A més, el Govern ja no li pot donar ordres. Només pot “interessar” que actuï, i el fiscal general ha d’escoltar una Junta de fiscals i respondre al Govern per escrit i motivadament acceptant, o no, el que s’ha interessat. Els fiscals, al seu torn, disposen d’una mena d’objecció de consciència que els relleva de responsabilitat en supòsits d’eventuals ordres superiors que siguin improcedents o contràries a les lleis. La Fiscalia, avui, és una institució jeràrquica, però dotada de mecanismes que garanteixen la legalitat i la imparcialitat. Queda molt poc de la vella institució autoritària i que depèn del Govern.

La Fiscalia, avui, és una institució jeràrquica, però dotada de mecanismes que garanteixen la legalitat i la imparcialitat

Que no tinguin por els que sospiten que el Govern seguirà controlant la Fiscalia, perquè les velles regles de dependència van passar al calaix de la història el 2007. Però aquesta antiguíssima sospita no ha inquietat mai els que gairebé sempre podien exercir aquest control. Aquests són els que ara sospiten que la nova fiscal cedirà davant de pretensions inapropiades del Govern. Són els que tramen presumpcions impertinents, preveient que la nova fiscal prevaricarà per afavorir els interessos del Govern i el seu entorn. Malgrat tot, les seves presumpcions amaguen el seu veritable temor davant de la possibilitat d’un biaix progressista en la interpretació de les lleis i en la solució dels conflictes que correspongui tractar al Ministeri Fiscal. Tenen tot el dret de mantenir el seu temor, encara que no el manifestin obertament. De la mateixa manera, una majoria de ciutadans i ciutadanes tenen també tot el dret a esperar que aquest biaix progressista, fermament establert a la Constitució, arreli, romangui i fructifiqui.