L’apòstata davant l’inquisidor

El major dels Mossos d'Esquadra, Josep Lluís Trapero, ja estava consagrat com el gran apòstata de l'heretgia secessionista, unilateralista i il·legal: renegat, encara que mai ho hagués professat.

Així es va evidenciar el 15 de març davant del Suprem, quan va revelar que, dos dies abans de la declaració d'independència, s'havia ofert a l'autoritat judicial catalana per detenir el president de la Generalitat i tots els seus consellers. Amb tarannà sobri, precís i massa prolix, ahir dilluns va ampliar la seva distància davant l'intent rupturista. En quatre episodis. Un, va qualificar de “barbaritat” la primera declaració parlamentària del procés (9-11-2015) en què la Cambra s'insubordinava a les decisions de l'Estat, sobretot a les del Tribunal Constitucional.

Dos, va atribuir la dimissió del conseller Jordi Jané a la seva incomoditat amb “els actes il·legals que estava proposant el Govern”. Tres, va relatar la conversa que va tenir amb el secretari de l'Executiu català, Joan Vidal de Ciurana, un any abans del referèndum de l'1-O:

—On sereu els Mossos si hi ha una doble legalitat? —li va demanar.

—La doble legalitat no existeix. O hi ha una llei o una altra, i els Mossos serem amb el que diguin els jutges —va replicar.

I quatre, va explicar la seva “conversa irada”, en defensa de l'autonomia del cos policial, amb l'avui condemnat Jordi Sànchez el 20 de setembre del 2017 a la concentració davant d'Economia: “Tu a mi no em dius com es munta un dispositiu [policial]’, li vaig dir. I li vaig penjar”.

L'aplom del policia va desmuntar la bel·ligerància del tinent fiscal, Miguel Ángel Carballo. Va gastar totes les tàctiques. Va mantenir l'acusació de rebel·lió quan no n'hi va haver, segons el Suprem, ni caps condemnats per aquest delicte. Va buscar arraconar-lo confonent dates i dades. El va interrompre en cada resposta. Va voler que es fes un embolic amb frases que li atribuïa i que ell no va dir. I ni així. El to inquisitorial de l'interrogatori no va venir per aquests trucs de picaplets veterà, sinó pels seus silencis. És curiós que la Fiscalia —també va passar al Suprem— prejutgi que els eventuals errors policials sempre procedeixen del mateix cos, i mai fa preguntes als altres.

Així, Carballo s'estranyava —lògic— que els cotxes de la Guàrdia Civil fes hores que estiguessin envoltats per manifestants, amb armes a dins. “No li va semblar greu?”, va apuntar a Trapero. Però ni ell ni cap fiscal ha preguntat en aquests processos per què la Guàrdia Civil les va deixar allà. I si hi va haver arrestos per descontrol de material tan sensible: el reglamentari.

Al fiscal també l'escandalitzava que hi hagués poca dotació dels Mossos al lloc dels fets: correcte. Però no li va interessar l'explicació que la policia autonòmica catalana estava a la lluna de València perquè ningú li hi havia ni tan sols anticipat —fins i tot sense detalls— que hi hauria alguna operació clau aquell dia al centre de Barcelona.

I s'esforçava a recriminar al major que els Mossos no garantissin la sortida digna de la comitiva judicial, però sense escoltar que era aquesta la que es retardava “perquè la Guàrdia Civil tenia problemes per clonar un ordinador”, com va detallar Trapero.

Així que els principis d'“imparcialitat” i “proporcionalitat” de l'Estatut Orgànic del Ministeri Fiscal (llei 50/1981, articles 2, 5 i 7) van brillar per la seva absència.