Sobre taules de negociació

Una vegada format el primer govern de coalició d’Espanya des de la Segona República, ha començat a córrer el termini de 15 dies per constituir la “Taula bilateral de diàleg, negociació i acord per a la resolució del conflicte polític” en relació amb el futur de Catalunya. L’anhelat moment d’asseure’s i parlar per fi ha arribat i, sens dubte, és oportú aclarir des del principi el que es pot esperar i el que no de la flamant Taula bilateral.

L’acord subscrit entre el PSOE i Esquerra Republicana preveu que la Taula “establirà terminis concrets per a les seves reunions i per presentar les seves conclusions”. Després de comprovar el fiasco al qual van portar el procés independentista els adeptes del tenim pressa, el pitjor que podria fer la part catalana de la Taula és deixar-se endur altre cop per la precipitació a l’hora de forjar acords amb el Govern espanyol. Un dels líders independentistes més assenyats, Andreu Mas-Colell, ha suggerit en un article d’aquest diari que “cal pensar a vuit anys vista” per encarrilar el problema.

El conflicte català no és el primer conflicte territorial del món que s’aborda per mitjà d’una negociació política, i per això un cop d’ull als altres casos del continent europeu pot resultar instructiu. El conflicte més recent és el que enfronta les autoproclamades repúbliques populars de Donetsk i Lugansk amb Ucraïna. El setembre del 2014 i el febrer del 2015 es van signar els respectius acords a Minsk que van establir les bases per a la solució del conflicte. Després d’una llarga etapa de negociacions poc fructíferes, el nou president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, i el seu homòleg rus, Vladímir Putin, estan treballant des del desembre en una sortida definitiva per al conflicte en el marc de l’anomenat Quartet de Normandia, que reuneix Ucraïna, Rússia, França i Alemanya.

A la frontera occidental d’Ucraïna es troba l’autoproclamada República Moldava Pridnestroviana, més coneguda com a Transnístria, una regió que es va separar unilateralment de Moldàvia aviat farà 30 anys. En aquest cas, les negociacions per resoldre el conflicte van començar el 2006 i van rebre un nou impuls el 2011. Des de llavors es desenvolupen en el format 5+2, anomenat així per la participació de Transnístria, Moldàvia, Rússia, Ucraïna i l’OSCE, amb els Estats Units i la Unió Europea en el paper d’observadors.

Sens dubte, el procés negociador que fa més temps que dura és el que afecta el futur de Xipre, un país dividit des de la secessió unilateral de la seva part nord el 1974. En aquest cas, les primeres converses daten del mateix 1974 i s’han anat repetint en diverses onades i amb diferents formats.

Si aquest breu cop d'ull recomana paciència als negociadors de la Taula bilateral espanyola, també ens instrueix sobre els objectius que es persegueixen. En cap dels casos esmentats l’objectiu de la negociació és refermar la independència dels territoris que han optat unilateralment per la secessió. En el cas de Donetsk i Lugansk tot el que preveuen els acords de Minsk II és una reforma de la constitució d’Ucraïna amb la descentralització com a element clau, que permeti la creació de regions autònomes en un Donbass majoritàriament russòfon. A Transnístria l’OSCE explica clarament que l’objectiu de les negociacions és elaborar els paràmetres d’un acord global “basat en la sobirania i la integritat territorial de la República de Moldàvia dins de les seves fronteres internacionalment reconegudes, amb un estatut especial per a Transnístria dins de Moldàvia”. Finalment, l’objectiu de totes les negociacions sobre Xipre sempre ha estat la reunificació del país, normalment sota el format d’algun tipus de federació entre el nord “turc” i el sud “grec”. En aquesta línia, el citat Mas-Colell no ha tingut cap inconvenient a dubtar que la “fita final” de la negociació que s’apropa sigui un referèndum sobre la independència.

Per acabar, també cal fer una reflexió sobre la possibilitat que la Taula bilateral fracassi. El precedent de Xipre és digne de menció. Per entrar en vigor, el Pla Annan del 2004 per a la reunificació del país havia de ser ratificat per les comunitats turca i grega en respectives consultes. Els turcs hi van votar a favor, però els grecs van votar massivament en contra, de manera que el Pla va fracassar contra la voluntat dels negociadors. D’aquí a quatre, vuit o els anys que siguin, quan arribi el moment de votar, els catalans tindran el deure de decidir si subscriuen un acord que no consistirà a instaurar la República Catalana o si allarguen sense remei el conflicte.

Albert Branchadell és professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona.