Soldats inesperats a la Indoxina

A Dien Bien Phu (maig de 1954, última batalla de la guerra d'Indoxina, final de l'imperi colonial francès: 2.203 soldats morts, 11.721 presoners; avantsala de la guerra del Vietnam), entre les derrotades tropes franceses hi havia uns 200 espanyols, la majoria antics lluitadors republicans. Rebobinant, el seu rastre provenia de la dura presa d'Estrasburg, precedida de la no menys coratjosa entrada a París amb la Novena Companyia del general Leclerc, la mítica La Nueve, del desembarcament de Normandia i d’El Alamein. I en l'origen, camps de concentració com el d'Argelers, on van anar a parar després de la derrota de la Guerra Civil.

Aquests episodis podrien tenir un nexe musical comú, un tango de Carlos Gardel, Esta noche me emborracho, la lletra del qual alguns refugiats d'Argelers van canviar per convertir-la en un dolorós himne: “Somos los tristes refugiados a este campo llegados / después de mucho andar, / hemos cruzado la frontera, a pie y por carretera con / nuestro ajuar: / mantas, macutos y maletas, dos latas de conservas / y algo de humor, es lo que hemos podido salvar / después de tanto luchar contra el fascio invasor. (…) Vientos, chabolas incompletas, ladrones de maletas, / arena y mal olor, / ¡mierda por todos los rincones, sarna hasta los cojones, / fiebre y dolor! / Piojos y liendres a capazos sin fuerzas ya en los brazos / y sin comer.” Buscar els orígens i autors d'aquesta lletra és la missió que l'escriptor David Castillo encomana al narrador d’El tango de Dien Bien Phu, flamant 41è premi Joanot Martorell de novel·la que concedeix l'ajuntament de Gandia (20.000 euros; Edicions 62; Edhasa, en castellà), un periple que permet a l'autor reconstruir la tràgica existència d'una generació.

“Excepte les parts actuals, tot el que narro són episodis reals”, assegura Castillo (Barcelona, 1961), que els ha reconstruït sempre a partir de testimonis directes, llibres d'història, memòries i material d'arxius militars. Com a mostra, enarbora un gruixut volum amb documentació fotocopiada majoritàriament de l'Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola de Salamanca i d'Alcalá de Henares, però també de París i del d'Amsterdam, en el qual és dipositat tot el fons de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El volum és tot just un dels 16 que ha anat acumulant sobre el tema i que reuneix material tan heterogeni com la petició d'una mare a la Creu Roja Internacional perquè llicenciïn l'únic fill que li queda viu després de la mort de l'altre (“un soldat Ryan a l'espanyola”, diu Castillo). O transvasaments de combatents del Cinquè Regiment de les Milícies Populars, en concret del Batalló Lleons Vermells. O vuit folis d'un atapeït llistat de la 127 Brigada Mixta, la “relació nominal dels caps, oficials i sotsoficials que té, amb expressió de l'ocupació i càrrec que exerceixen en l'actualitat”, un inventari que va acabar en tragèdia: “Va caure en mans dels franquistes i van afusellar-ne molts... De la 28a Divisió, de l'Exèrcit de l'Est, ho tinc gairebé tot”, relata.

Esquinçalls d'aquest tipus d'episodis van configurant una novel·la que en la part temporal abasta des de 1939, amb la sortida de les columnes anarquistes per la frontera, fins a la derrota francesa a la Indoxina el 1954 amb aquesta presència espanyola, segons va descobrir gràcies a un reportatge del periodista Manuel Leguineche. Una obra escrita “des del punt de vista dels pàries de la terra i de la guerra”, defineix Castillo, en el fons una constant de la seva obra novel·lística i poètica, marcada per l'experiència humana després de la caiguda de les utopies llibertàries. La novel·la i el llibre físic per si mateix contenen, a més a més, dues picades d'ullet; el primer, a la portada: l'home de barba espessa que es recolza al filat és el seu avi a Argelers, fotografiat per Agustí Centelles. “Allà està molt prim; posats a morir, es va dir, va decidir anar a Barcelona i va tornar-hi caminant...”, diu d’un personatge que també va consultar: “Com que visc en un territori de somnis i ombres, li preguntava dubtes i es presentava...”.

La segona picada d'ullet de El tango de Dien Bien Phu és encara més literària: el protagonista porta per nom Dani Cajal, el mateix militant llibertari que protagonitza les dues novel·les més reeixides de Castillo fins ara: El cel de l'infern (premi Crexells, 1999) i No miris enrere (premi Sant Jordi, 2001). El conjur li ha funcionat en aquesta, la seva cinquena novel·la, gairebé sis anys després de l'última, Barcelona no existeix (2014). “Fa 20 anys que vaig tenir la idea d'aquesta i he tardat 10 anys a escriure-la perquè treballar la perspectiva, els detalls de la memòria és dur... Jo no parlo amb plantes, ni contemplo cabirols, ni miro si tinc pernil dolç a la nevera...”, llança com a torpede tàcit a alguns dels èxits de venda i crítica dels últims anys en les lletres catalanes.

La victòria de Castillo és, almenys, moral. “Sí, allò va acabar amb una derrota militar, però no de les idees; les nostres continuen avançant des dels anys 70: divorci, avortament, sexe lliure...”, recita Castillo mentre s'emporta el seu volum de documentació, on també hi ha un poema anònim, Franco, que corria entre les tropes republicanes i que comença: “Mala madre le parió / y le engendraron cien padres: / cincuenta eran italianos / y otros cincuenta alemanes…”. “És que hauria pogut escriure 3.000 pàgines”, diu Castillo. Podria ser un altre tango.