‘Radio Libertà’, una tragèdia grega a la Barcelona de la Guerra Civil

Carmine Cesare Grossi va ser un advocat napolità antifeixista que, el 1926, després de l'enèsima mostra de “cordialitat” per part de camises negres, es va exiliar a Buenos Aires amb la seva dona, la Maria, i els seus tres fills, el Renato, l'Ada i l'Aurelio, de 10, 9 i 7 anys, respectivament. Després d'una dècada a l'Argentina, durant la qual no va aturar la seva activitat contra el feixisme, l'agost del 1936 va tornar a fer les maletes, aquesta vegada en direcció a Barcelona, il·lusionat pel triomf de la revolució a la capital catalana després del cop del general Franco. Allà van crear Radio Libertà, que va emetre per a la Itàlia feixista, explicant una versió contrària a la que narrava el règim que col·laborava amb els revoltats a Espanya i provocant la ira de Mussolini.

Alfredo Giraldi, actor i marionetista de Nàpols, es va enamorar d'aquesta història quan la va conèixer de boca d'un paisà seu, l'historiador Giuseppe Aragno, i amb la seva companyia, La Carrozza d’Oro, va muntar Radio Libertà. Es tracta d'un monòleg basat en l'assaig d'Aragno Un ‘no’ firmato ‘emme’, que ja es va veure a Barcelona el 2014, gràcies al Memorial Democràtic i l'associació AltraItalia (que es va encarregar, a més, dels sobretítols en català), en una única funció a les Cotxeres Borrell. Ara serà a la Sala Fènix fins diumenge, dins del seu cicle sobre memòria històrica.

Más información

L’odissea de la família Grossi

L'obra explica l'emotiva història d'aquesta família. Una autèntica vida de novel·la: acabada la Guerra Civil, el Renato, després de passar amb el seu germà i el seu pare pel camp de Sant Cyprien, va morir el 1941 després d'un penós pas per manicomis; l'Ada i la seva mare van patir al camp d'Argelers, on la filla va conèixer Enrique Guzmán, un metge anarquista madrileny amb qui es va casar i va anar a viure a Madrid; l'Ada i l'Aurelio van morir el 2015 i el 2017 a Nàpols, sense que la ciutat arribés a saber la història que amagaven aquests germans nonagenaris que vivien en un modest pis de la ciutat.

“Quan Aragno em va explicar aquesta història, tan injustament desconeguda a Nàpols, em vaig quedar fascinat”, explica Alfredo Giraldi. "El relat d'Aragno era com un volcà en erupció, com un riu desbordat. Ja no m'ho vaig poder treure del cap: tenia tots els elements d'una tragèdia grega i representava un episodi preciós per a Nàpols i, també, per a Barcelona”. L'odissea dels Grossi, a més, encaixava a la perfecció amb els tres principis de la companyia de Giraldi: ètica, estètica i política.

Però el to de l'historiador està impregnat d'amargor. "La família Grossi, en tornar a Nàpols després de la Segona Guerra Mundial, no va passar per l'adreçador", explica Giraldi. "Ells eren socialistes convençuts i no van combregar mai de cap manera amb els successius governs de la Democràcia Cristiana, la qual cosa els va fer caure en l'oblit. Quan Cesare va tornar a Itàlia no va poder tornar a treballar com a advocat, perquè els exfeixistes seguien al tribunal de Nàpols", es queixa, molt crític amb la política italiana d'aquells anys.

Giraldi reconeix que el procés d'escriptura ha consistit a seguir el dictat de diversos textos d'Aragno: “He reescrit els seus textos”, reconeix. “Alguns eren realment teatrals! Tenien la fascinació de l'epopeia… No m'atreviria a dir que estan escrits a quatre mans, però gairebé. La història tendia cap a un teatre narratiu i emotiu, que atrapa l'espectador”.

En escena, el mateix Giraldi i Luana Martucci (també directora de l'obra): ell parla, ell explica, ell reviu aquest malson que colpeja cadascun dels membres de la família Grossi; ella simplement escolta, s'emociona i fa alguna rèplica: “Alguns passatges els explica ella perquè diu que en escoltar-los no pot evitar plorar; en canvi, si els recita, deixa de ser una espectadora a l'escenari i es fica en el paper. Així conté les llàgrimes”.