L’imperi de paper de López Llausàs

Havia de ser allà, sense discussió. No hi havia ni un local per llogar, però va anar botiga per botiga buscant una possibilitat de traspàs. L’única escletxa, la de material elèctric Metron, a la vorera de la Rambla cap a Portal de l’Àngel. No va ser fàcil, perquè el propietari era ni més ni menys que Joan Pich i Pon, el polític i empresari lerrouxista que seria alcalde de Barcelona; però un traspàs alt (50.000 pessetes) i un lloguer molt considerable (1.500 pessetes al mes) van doblegar la resistència. Semblava una bogeria, i més per a una llibreria que destinaria bona part de la seva aposta a l’edició en català. Però Antoni López Llausàs sabia què buscava: visibilitat per a uns llibres que, cultura a banda, també havien de ser negoci, imbuït dels nous aires de masses dels anys 20 que ell coneixia bé com a director de la branca publicitària de la francesa Agència Havas a Barcelona. I allà, a plaça de Catalunya, 17, doncs, obria el 8 de maig de 1924 la Llibreria Catalònia, una de les millors que hi ha hagut mai a Barcelona i pedra angular d’un dels pocs grans hòldings autòctons del món del llibre a Catalunya.

Una llibreria, una editorial del mateix nom que va donar sortida a una nova generació d’escriptors catalans (Sagarra, Soldevila...) i al Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra, una impremta pròpia i la gerència d’una altra de més gran (NAGSA), revistes úniques de la història del periodisme (D’Ací i d’Allà; El Be Negre, Imatges...) i una distribuïdora... Però saltant la fossa de la Guerra Civil i l’Atlàntic dues editorials més Edhasa (amb el seu catàleg de la literatura de l’exili o la ciència-ficció en castellà, i Hermes) i la responsabilitat d’Editorial Sudamericana, allà on després de fitxar Paco Porrúa com a director literari el 1960 (“el meu lector desconegut”, l’anomenava; “Don Nessuno”, el va batejar la premsa italiana) acabaria publicant la clau del boom llatinoamericà, Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez... Aquests van ser els prodigis de López Llausàs, tasca cultural i empresarial hercúlia que, observada junta, com es pot fer fins al proper dia 20 en l’exposició Barcelona-Buenos Aires: llibres d’anada i tornada, comissariada per Julià Guillamon a la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona, senzillament, enlluerna. Potser per modèlica; potser per irrepetible.

López Llausàs (Barcelona, 1888-Buenos Aires, 1979), advocat de carrera, casat i amb dos fills, en feia tres anys que estava separat, per diferències professionals, del seu pare i del seu avi, editors i llibreters, cèlebres creadors de la Librería Española a la rambla del Mig. El fill-net s’havia refugiat en una modesta impremta, A. López Llausàs impressor, però ja va donar un brillant exemple del seu pragmatisme cultural: com que no hi havia manera que Antoni Rovira Virgili lliurés els capítols del seu Història Nacional de Catalunya que volia publicar, se li va ocórrer llançar-los en fascicles: així apressava l’autor i s’estalviava una inversió a la qual no podia fer front. L’èxit va ser tan gran que va necessitar derivar la gestió dels subscriptors a Josep Maria Cruzet, futur soci de la Catalònia i fundador de l’editorial Selecta.

Aquesta operació resumeix López Llausàs: podia involucrar-se en projectes patriòtics i culturals, però havien de ser rendibles. Esgotat el pacte de no-agressió amb el pare, va posar en marxa la llibreria amb 100.000 pessetes de capital aportades per ell, Cruzet i la mare de Manuel Borràs de Quadras, disposada a sufragar l’ensenyament de l’ofici d’impressor del seu fill, diners que redirigirien a la que seria una de les primeres llibreries de Catalunya a exposar els llibres de cara i no de llom.

Borràs era cunyat de l’influent membre de La Lliga Josep Maria Trias de Bes, i aquesta és una altra clau en la carrera de López Llausàs: la seva xarxa de relacions per tirar endavant els seus negocis, que ja l’havien portat a Havas via el seu director, el periodista i polític Claudi Ametlla, i el 1925 li van servir perquè li traspassessin l’Editorial Catalana, creada el 1917 per iniciativa d’Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó per reforçar la influència social del seu partit, La Lliga, i ampliar i catalanitzar el mercat lector de la seva clientela política, la nova burgesia catalana. La col·lecció de llibres Biblioteca Literària i la revista D’Ací i d’Allà eren les joies d’un projecte que havia vist caure les seves vendes mitjanes de 5.000 a, amb prou feines, les dels seus 1.500 subscriptors. Aviat va millorar la qualitat de la revista i el seu format i el 1932 la va fer trimestral i de gran luxe, en forma i fons. Amb aquesta publicació i la creació, el 1931, del setmanari satíric El Be Negre i la moderníssima però efímera revista d’actualitat gràfica Imatges (1930), entroncava amb la tradició familiar: el seu avi va fundar L’Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia.

La sagacitat comercial i promocional inusual i els seus contactes van anar construint la seva trajectòria: si bé a la primavera de 1928, llançava la Biblioteca Univers, col·lecció de literatura universal de tall clàssic i inspiració francesa, però a preu molt econòmic (1,50 pessetes davant les 4 que costaven també les seves Biblioteca Literària i Biblioteca Catalònia), el 1930 es creava la impremta Nacional d’Arts Gràfiques (NAGSA), de la qual seria modernitzador gerent i que aniria lubrificada amb encàrrecs dels seus contactes. I la col·lecció de biografies populars Quaderns Blaus, que es va estrenar amb Santiago Rusiñol i que va assolir tirades de fins a 9.000 exemplars. Eclèctic en les seves col·leccions i pràctic (acceptava edicions d’autor, com va fer amb Rodoreda i Espriu), sempre jugava bé les cartes de l’àmbit econòmic en el terreny patriòtic: el Diccionari de Fabra (1932); les obres completes de Verdaguer ja amb la nova gramàtica del filòleg (1928) i unes espectaculars parades per la Diada de Sant Jordi que ell va promoure traslladar al 23 d’abril, la del patró de Catalunya, amb escultures gegants de cavallers, dracs i llibres de fins a cinc metres, com es pot veure en l’exposició.

Amb aquest entramat, va saber aprofitar les sinergies de grup: era un clàssic veure anuncis de la llibreria Catalònia i de novetats de l’editorial a D’Ací i d’Allà, de la mateixa manera que els grans fotògrafs d’Imatges Josep Salas i Gabriel Casas eren els autors dels fullets publicitaris de la llibreria. En un d’aquests anuncis de tardor de 1931 s’informava que la botiga es traslladava una mica més amunt, a la ronda de Sant Pere, 3, forçats per la venda de l’immoble, que donaria lloc al gegantí edifici del Banc d’Espanya en aquesta Barcelona canviant, turista i cosmopolita que també reflectia el seu catàleg, amb títols carismàtics com el de Nits de Barcelona, de Josep Maria Planes, i L’art d’ensenyar Barcelona, de Myself, pseudònim d’un dels autors clau de la casa, Carles Soldevila, aleshores director de D’Ací i d’Allà, revista que tenia el seu espartà quarter general (tot just un calaix d’una taula per recollir originals i correspondència) a la mateixa llibreria, on Soldevila també rebia les visites.

El trasllat va permetre l’entrada de socis potents, com Cambó, Ametlla, l’empresari Josep Maria Roviralta (amo d’Uralita) i el productor de cinema Delmir de Caralt. Es van modernitzar més els serveis (butlletí trimestral de novetats informació individualitzada, encàrrecs per telèfon, secció de lleure i esport; quiosc internacional amb subscripcions...) i la sala d’exposicions, per a 120 persones, va tenir fites com la mostra de Dalí el desembre de 1933, amb fotos de Man Ray, i les d’artistes del moviment Adlan el març de 1934.

Tot anava molt bé: a la llibreria hi peregrinaven des dels membres més notables de la cultura catalana (amb la Penya de l’Ateneu Barcelonès al capdavant) fins a personatges populars com el futbolista Samitier (irreconeixible amb vestit gris i barret) i la vedet Rosita Rodrigo; i s’havia consolidat un catàleg de solvents escriptors catalans postnoucentistes com el Soldevila de Fanny (6.000 exemplars) i Valentina, el Josep Maria de Sagarra de Vida privada i El comte Arnau (3.000), el Josep Pla del Manual d’Hiparxiologia (a qui pagava un fix de 500 pessetes mensuals) i el mateix Cambó (Per la concòrdia, 20.000). Però l’assassinat del periodista Planes, el seu director d’El Be Negre, l’agost de 1936, i les amenaces a Sagarra, tot pels anarquistes, el va portar a anar-se’n a França, on va treballar fins al 1939 a la llibreria Hachette.

De nou les seves relacions el van ajudar: Rafael Vehils, que va estar a l’elèctrica CHADE de Cambó, va suggerir el seu nom a Victoria Ocampo com a gerent per a l’Editorial Sudamericana que l’escriptora argentina havia creat. De nou, la gestió de López Llausàs va ser impecable, fins a l’extrem que, en sis anys, el 1945, el negoci era ja tan rendible que li va donar per construir-se una casa amb sis hectàrees de jardí. Salinas, Guillén, Gómez de la Serna, Madariaga, Mann, Hesse, Huxley, Waugh, Hemingway... van desfilar per un catàleg que el 1960, amb l’arribada de Porrúa, es va permetre el luxe de descobrir la literatura del boom sud-americà. També havia entrat la nova ciència-ficció, gràcies al seu fill Jorge López Llovet, subgerent al capdavant de nous productes com la nova col·lecció de butxaca Piragua, com el seu pare amb estudis de publicitat, quarta generació d’editors i impressors que es va truncar per la seva prematura mort el 1965, i que va obligar el pare a tornar a l’arena amb 77 anys. El va ajudar la seva neta, Gloria, amb la qual van actualitzar catàleg als 70: Nabokov, Passolini, Salinger, Burgess...

Entremig, escarmentat potser pel viscut a Catalunya, el 1946, amb l’ascens de Perón, havia decidit crear dos segells propis: Edhasa, amb un peu a Barcelona i Buenos Aires, i Hermes, amb un a Mèxic i l’altre a la seva ciutat natal. Una col·lecció com El Puente, en què es volia fomentar el diàleg convivint autors exiliats com ara Corpus Barga, Max Aub i Madariaga amb pensadors de l’Espanya franquista una mica crítics, com Azorín i Laín Entralgo, va ser un dels èxits d’una editorial que importava llibres polítics des de l’Argentina com ara Sartre, Camus (amb més d’una multa per això) i va portar la ciència-ficció i la literatura de la imaginació del boom (Cortázar al capdavant), renovant un panorama que es plasmava molt a les portades, com es veu generosament en l’exposició.

“Fins que no es puguin vendre 10.000 exemplars dels llibres en català no anirem enlloc”, afirmava als anys 20. Aquestes xifres i un projecte com el seu encara avui semblen fantasia.