Pedres amb valor notarial

Moltes persones que visiten el monestir gòtic de Pedralbes, al districte de les Corts de Barcelona, se sorprenen en veure, just davant de la porta d’accés i com si volgués rivalitzar-hi, un mur de pedra en el qual destaquen una galeria amb capitells romànics, un parell de finestres i un altre de portes amb llinda i figures del segle XII procedents de la col·legiata de Santa Maria de Besalú (la Garrotxa), un dels edificis més bonics i castigats del romànic català. Són de tal qualitat que semblen còpies neoromàniques, però després de saber que pertanyen a l’habitatge del col·leccionista Francisco Godia, conegut com el Conventet, en record al convent franciscà de frares que exercien de guia espiritual de les monges, aquestes peces s’associen a l’afany de Godia d’aconseguir el bo i millor de l’art medieval, per al seu gaudi personal. Tanmateix, aquests elements ja estaven a la casa quan Godia, també pilot de Fórmula 1, es va traslladar a viure-hi en la dècada de 1970.

En concret, des que les va comprar el 18 de juny de 1918 Ángela Sors Davin pel mòdic preu de 10.000 pessetes. Així ho recull una acta notarial datada a Besalú, que ha sortit a la llum recentment a Olot, a l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa, durant els treballs d’investigació de Santi Soler Simon, un avesat expert en papers antics i arxius que els ha localitzat de forma casual. “Estava revisant aquest volum del notari Lluís Domènech Solís intentant localitzar unes escriptures sobre Tortellà, localitat de la comarca de la Garrotxa, sobre la qual estic realitzant uns estudis”, explica Soler, que recorda que “els protocols de l’any 1918 no s’han pogut consultar fins a principis de 2018, ja que per poder fer-ho han de complir els 100 anys d’antiguitat, tal com estableix la llei del notariat de 1862 vigent”.

La localització de l’acta dona llum per conèixer millor com era aquest edifici religiós dedicat a santa Maria, que junt amb Sant Vicenç, Sant Pere i el castell comtal, dominen la població de Besalú, i que va arribar a ser seu episcopal, després que el comte Bernat I de Besalú, Tallaferro, obtingués aprovació del Papa per anomenar bisbe el seu fill Guifré. Càrrec que va ostentar només entre 1017 i 1020.

Segons aquest document, les pedres venudes “de les anomenades ruïnes de l’excol·legiata de Santa Maria, situades en aquesta vila” van ser: “un timpà i la porta sobre la qual descansa, amb tots els seus muntants i pedres annexes”; “dues finestres laterals, també amb els seus muntants, exteriors i pedres per muntar-les”; “una porta lateral, amb sis esglaons amb els seus muntants i pedres annexes en què es basa”; “dotze grans columnes, amb els seus capitells que estan situats dins de l’edifici”; “totes les pedres artístiques i cornises laterals de l’absis i nou columnes exteriors d’aquest amb els seus capitells”. I finalment: “totes les pedres artístiques de les esmentades ruïnes i les necessàries per al seu muntatge”. En total: dues portes, dues finestres i 21 columnes amb els seus 21 capitells (12 de dins i 9 de l’absis), a més de la cornisa lateral de l’absis i una làpida.

Tot aquest material el necessitava Ángela Sors per ornamentar la seva nova residència comprada aquell mateix any als afores de Barcelona. Ella era l’última propietària de l’edifici religiós que el 1882 s’havia alienat amb altres cases vinculades amb el monestir “amb permís eclesiàstic i real”, passant en mans del bisbat que el va destinar per a lloc d’esplai i esbarjo del prelat. I així va ser fins que el 1918 el bisbe Enric Reig el va vendre a Ángela Sors, per tant, la seva primera propietària civil.

Per dur a terme la reforma, la propietària “vídua de Borràs” i pertanyent a l’alta burgesia barcelonina, ja que vivia al primer pis del número 17 del passeig de Gràcia, va contractar els serveis de l’arquitecte de moda, Enric Sagnier, que va dur a terme importants treballs de restauració i ampliació de l’edifici medieval, bastant deteriorat pel pas del temps, sobretot a la zona de l’actual baixada del Monestir on hi havia els magatzems i les quadres. Unes obres que van efectuar, pel que sembla, el 1919 la família Peremateu-Sors, després de la mort d’Ángela.

Sagnier no va canviar el mur d’uns vint metres de llarg, però sí la seva fisonomia externa, situant les pedres procedents de Santa Maria: vuit capitells (sis a dues cornises superiors i dos més en una de les portes), dues finestres del transsepte, la porta septentrional i el timpà de la porta principal. A més, el 1994, la Generalitat va dipositar cinc capitells al MNAC que les filles de Godia van utilitzar com a pagament d’impostos de l’herència del seu pare. Tres estan exposats i dos són als magatzems. En total, 13 capitells dels 21 que va comprar Ángela Sors el 1918. Als altres vuit se’ls ha perdut el rastre.

Qui va vendre les pedres de Santa Maria de Besalú el 1918? Segons l’escriptura, Carlos de Aulet Rafecas, “vidu, militar retirat, veí d’aquesta vila” que les havia comprat al prevere Josep Figuera Carbonell, el 2 de novembre de 1880. L’escriptura estipulava que la venedora adquiria permís “per fer en les esmentades ruïnes les operacions necessàries a fi de poder extreure els objectes venuts”, una cosa que podria fer durant “un termini de sis mesos”. Aulet, que també havia estat mestre municipal de Besalú, vivia entre les ruïnes i ho mostrava amb generositat a tots els que les visitaven, fos Puig i Cadafalch i l’Associació d’Arquitectes de Barcelona “a qui va explicar amb la seva proverbial cortesia dades i comentaris del monument”, o Buenaventura Bassegoda que en la seva crònica periodística de 1914 ressaltava “que es troba dempeus gràcies a haver pogut sostreure-la de les grapes de la incultura popular, comprant-la amb els seus modestos estalvis”.

Però des de feia anys Aulet tenia intenció de vendre aquest conjunt, per la qual cosa després d’inserir anuncis el 1897 en la premsa local, com al Semanario de Bañolas, va començar a rebre ofertes de grups inopinats com el dels representants anglesos de l’Església evangèlica. Aquest interès va desencadenar una guerra mediàtica per conservar “les pedres catalanes perquè no caiguessin en mans d’heretges estrangers”, i es va proposar fins i tot una subscripció popular per recollir “com a màxim, 6.000 duros per evitar que Santa Maria caigués en poder d’estrangers, una quantitat que podria ser reintegrada per la Comissió de Monuments o per l’entitat catalana que patrocinés la idea”.

El 1898 la subscripció es va obrir i la premsa parla d’una aportació de 1.000 pessetes d’“un grup de la Lliga Catalanista” i 1.000 més d’“una senyoreta amiga de l’art cristià”, seguit d’un esperançador “seguirà”. Però, com s’ha vist, aquestes quantitats i altres de menor valor de “subscriptors reconstructors” no van servir per solucionar el mal estat de les ruïnes. I el 1918 Aulet les va vendre per 10.000 pessetes, i van començar el seu viatge al Conventet de Barcelona.