Un Cervantes “bilingüe”

Encara els deuen tremolar les orelles als mantenidors del mantra que Catalunya és feliçment bilingüe després de les declaracions del recent premi Cervantes, el poeta Joan Margarit, que en una entrevista a TV3 poc després de saber-se el guardó no va ser gaire ambigu a l’hora de detallar d’on li ve el bilingüisme: “[el premi reconeix] dues llengües, una és la materna, però l’altra me la va donar el Franco... Però amb bufetades, eh, me la va imposar a bufetades. Ara, no l’hi penso tornar”. I concreta simbòlicament aquesta relació amb dos episodis viscuts: d’una banda, el clatellot físic d’un agent de l’ordre pel fet de no parlar en cristià, i de l’altra, la pròpia ignorància en no haver rebut cap ensenyament sobre Ausiàs March tot i haver passat els sis anys d’institut en un centre amb aquest nom.

La sorpresa en els responsables d’atorgar el Cervantes deuria ser majúscula en sentir unes manifestacions d’aquesta magnitud, malgrat que el ressò que han tingut ha sigut escàs, immersos com hem estat en notícies de més embalum. No era el que s’esperaven en una setmana en què la concessió del premi a un candidat que no era a les travesses coincidia amb la necessitat de pactes postelectorals que, d’alguna manera ni que fos amb l’abstenció, miraven clarament cap a Catalunya. El govern socialista s’atrevia, per primer cop, a premiar un autor que s’expressa tant en català com en castellà, i que a més escriu coses tan poc dretanes com “la llibertat és quan comença l’alba en un dia de vaga general”.

Destaca la mirada persistent cap a Catalunya que ha tingut el Cervantes en els darrers anys, especialment els últims dotze. Si considerem la llei no escrita que intercala autors espanyols i llatinoamericans en el guardó (amb una lleugera excepció que no trenca l’equitat), tenim que dels sis darrers premiats d’origen espanyol, cinc han sigut nascuts a Catalunya: Juan Marsé (2008), Ana María Matute (2010), Juan Goytisolo (2014), Eduardo Mendoza (2016) i enguany Joan Margarit (l’única excepció ha estat José Manuel Caballero Bonald, el 2012). Hi ha, però, un canvi sensible: així com amb anterioritat es premiava els autors catalans que escrivien en castellà (¿es tractava del suport velat dels governs del PP a unes lletres que es consideraven menystingudes pels successius governs de la Generalitat en ple ascens del procés?), ara es fa una evident picada d’ullet a unes lletres pretesament bilingües tot buscant complicitats. Com deia el ministre José Guirao, això demostraria “la plenitud d’una cultura peninsular en una dinàmica internacional”. No imagino un predecessor com José Ignacio Wert fent i dient una cosa així.

Les declaracions de Joan Margarit són però un bon raig d’aigua al vi. Durant dècades una determinada crítica literària ha fet un usdefruit indecorós d’un concepte propi de la sociolingüística com és el bilingüisme, i s’ha pretès traslladar els usos estrictament literaris al terreny de la quotidianitat apel·lant a la corrua d’autors que des de final del segle XV han escrit en castellà. Però d’aquí a pretendre que la cultura catalana és bilingüe —o fins i tot que tot Catalunya és bilingüe des de llavors— hi ha un abisme que transforma els compartiments estancs que representen les dues llengües en una arcàdia bilingüista que l’hermenèutica s’entesta a desmentir. El crític Julià Guillamon, al seu recent La ciutat interrompuda, narra l’anècdota d’una xerrada a la UPF amb quatre autors, Monzó i Palol, Menzona i Azúa, dos en català i dos en castellà, i de la copa prèvia: “Monzó va començar a parlar amb Palol, Azúa amb Mendoza: entre les dues parelles no es van dir ni mitja paraula. He recordat aquell moment diverses vegades quan s’ha parlat de la relació dels escriptors en català i en castellà de Barcelona, de l’existència de dues cultures”.

Ara haurem de veure si els propers guardons desafiaran l’estadística i el risc per tornar a premiar un escriptor català. Si l’objectiu del darrer Cervantes era superar aquesta escissió en dues cultures i premiar els autors que realment treballen en dues llengües (n’hi ha més: Carme Riera, Jenn Díaz, Care Santos, Lolita Bosch, Flavia Company), trobar-se que el premiat atribueix l’ús del castellà als calbots d’un dictador no deixa de ser un autogol difícil d’encaixar.