Tot torna

Tot torna” —diu l’àvia centenària. I ho diu amb coneixement de causa, ella que ha vist passar governs, modes, invents i altres assumptes cíclics i poc originals. Que és impossible inventar de tot del no-res per sempre, que sovint hem de tornar a l’origen i replicar-ho, això sí, passant-hi el ribot dels temps presents. “Aquest vestit que portes, nena, en tenia un d’igual quan era jove”. “És retro, iaia: vintage” —contesta la neta, moderníssima. “Vintage? No em facis riure! Jo sí que soc vintage i ningú em compra. Estic esperant el dia que els avis ens posem de moda per retros o vintage”. I el mateix amb les pel·lícules que li explica, les històries increïbles que diu que li han passat, o altres que es treu del barret per intentar sorprendre-la: totes, totes tenen un correlat en el passat que ella ha viscut, sempre més autèntic, en tant que més a prop de la font. Així que l’àvia centenària, pirrònica, inversament oracular, s’ha convertit en l’esgarriacries oficial de casa i tot sense moure’s de la butaca.

La neta, que és tossuda com totes les senyores de la família, se li asseu al costat i desenfunda el mòbil. “D’això no en teníeu”. “No d’això, no. Gràcies a Déu”. “I d’això altre tampoc” —Envia un GIF per contestar un missatge de Whatsapp. “Què fas?”. “Contesto un missatge”. “Que no saps escriure?”. “És que em fa mandra pensar què escric i tampoc tinc gran cosa a dir-li. Per això envio un GIF”. “Un què?” “Un GIF”. Li explica que aquella imatge en moviment que es repeteix constantment dinamitza la comunicació, té una reproducció immediata, facilita la retenció visual i produeix un gran impacte emocional. “O això diuen. Mira aquest: Soy Frozen. Fa petar”. El GIF reprodueix la grotesca mare de Paco León, tenyida de ros neu, fent-se una trena al costat. Apareixen unes lletres que anuncien en majúscules: “Soy Frozen”. “I això fa gràcia?”. “Molta, iaia, molta!” Certament aquella dona és un espantall. Res a veure amb una nina de la Disney. “Bah! Això no és nou. En temps de la meva mare ja hi era: fenaquistoscopi. Si vas al museu del cinema en veuràs”. Li explica que es basava en l’efecte de la persistència de la visió i de la retina. Que el fenaquistoscopi era un disc amb una sèrie de dibuixos que, en reproduir-se en bucle, generaven la il·lusió de moviment. “I vosaltres ho feu servir per allargassar la xerrameca amb les collonades aquestes que giren i tomben i només hi són per fer-vos riure estúpidament. Com qui dona un mirall a un mico, així us comuniqueu. Què se n’ha fet, de les bones converses?”. Però acaba perdonant la vida als moderns. Que la imbecil·litat no l’hem inventada nosaltres, que ve de lluny, enrere i amunt dels temps immemorials: que tot torna, vaja.