Els llibres amb insomni de Lobo Antunes

“A casa dels meus pares hi havia molts llibres; amb cinc o sis anys, m'aixecava a la nit per fer pipí, tot fosc, però a les parets veia que els llibres dolents dormien i que els bons, com el d'Els germans Karamàzov, tenien els ulls oberts: era l'insomni dels bons llibres; i em vaig dir: jo faré llibres amb insomni”. La veu i el discurs del portuguès António Lobo Antunes és un fluir cadenciós, de to baix i suau i mans entrellaçades a l'altura del diafragma, amb un punt de monòleg interior, de flux de consciència que ha marcat bona part de la seva obra. I un rierol així és pel qual es deixa bressolar el lector del que ja és el seu 29è llibre: De la naturaleza de los dioses (Literatura Random House), on la Fátima, una modestíssima llibretera a la luxosa Cascais, es converteix en l'excusa d'una anciana acabalada que rememorarà en veu alta el corrupte ascens de la seva poderosa família. Un altre llibre amb insomni.

"El poble portuguès és molt pobre; tot just ara, des de la democràcia, viu una mica millor; les diferències socials eren molt marcades i de petit no ho entenia; les famílies amb molts diners vivien juntes, majoritàriament a Cascais, i així es protegien; només parlaven entre elles; jo pertanyia més o menys a una, però els meus avis tenien una mansió a Benfica, un barri pobre de Lisboa, i tot era estrany, vivia entre dos mons: anava a l'església i el capellà s'aixecava per mi, un nen llavors… No ho vull retreure, això, volia tractar-ho de manera obliqua, delicada”, narra Lobo Antunes (Lisboa, 1942) davant d'unes rugoses columnes gaudinianas a Barcelona, on ahir dimarts va participar en la vuitena edició del cicle Converses a la Pedrera, que organitza la Fundació Catalunya la Pedrera amb el segell Arcàdia, interpel·lat pel periodista Xavi Ayén.

L'autor d'Exhortació als cocodrils, un fix a les travesses del Nobel en llengua portuguesa, insisteix que “els codis dels rics eren difícils d'entendre” i que volia parlar d'ells i dels pobres, “però no de manera evident, no volia fer un llibre d'història”. No ho fa, encara que hi tornin a aparèixer Àfrica (“com és possible que es mati i es mori en un lloc amb una bellesa incomparable”) i la guerra colonial d'Angola (“pur matar i morir”), infern on l'escriptor, llavors ja metge, va ser-hi com a tinent 27 mesos. “Hi ha coses que em persegueixen amb el temps; i la guerra n'és una; tenia una immensa por de morir: feia poc que havia mort un cosí meu; vaig pensar a fugir a París, fer la revolució des dels cafès de París, però la revolució es fa des de dins”. Els records de Lobo Antunes són clars: “Va ser una guerra de nens: els oficials tenien entre 23 i 25 anys; els soldats, entre 18 i 21; molts no havien vist mai el mar; un em va preguntar: ‘Tinent, quin riu és aquest tan gran i amb escuma?’; era gent molt pobra; aquí potser em vaig quedar boig perquè vaig perdre un dels meus guardaespatlles i jo deia: ‘No està mort: està dormint, tireu-lo a la meva llitera…”. Sent que hi va contreure una obligació moral. “Haig de ser fidel fins a la mort a mi mateix i a la gent destrossada per la violència i la misèria… Aquesta gent no es mereixia la dictadura que vivia Portugal; era gent tan pobra... Després em diuen que per què he fet aquesta opció de classe. No podia no fer-la”.

De la naturaleza de los dioses és un títol que evoca al filòsof i poeta romà Lucreci i potser, com aquell, mostra el portuguès que, si existeixen els déus, no intervenen en els assumptes dels mortals; tampoc és gaire alegre la visió que dona de l'amor humà; com en la seva Esplendor de Portugal, el suposat diàleg és una excusa per al monòleg, un format molt estimat per Lobo Antunes i que sempre està impregnat de la nostàlgia portuguesa, que no desmenteix que existeixi. “La gent és introvertida, però és que és molt pobra, vivia molt malament i això ho facilita; Portugal, com deia el poeta, és el que el mar no vol; però és gent que si s'obre ho dona tot, la seva fidelitat és total i tens amic per a tota la vida. A més, l'idioma és molt dolç, és molt bo per escriure; em sento bé en aquesta península: no entenc la divisió en dos països”, diu en un castellà correctíssim.

Amor i amistat

És complicat per a Lobo Antunes, diu, parlar de patriotisme; per això, quan apunta Barcelona (“l'única ciutat on em sento a casa fora de mi Portugal”) i el procés independentista de Catalunya es limita a dir que li crea “confusió” que l'expresident de la Generalitat Carles Puigdemont sigui a Bèlgica. Li commouen el tracte i els amics que hi té i hi ha tingut aquí perquè “sempre m'han destil·lat tendresa”. I així repassa els absents: Anna Maria Moix, Josep Maria Castellet i els seus Nueve novísimos que no sap com li va arribar a les mans (“tinc enveja bona de tots ells perquè són bons i jo no puc ser poeta”), el seu editor Claudio López Lamadrid o la seva agent Carmen Balcells (“una dona tan dona que no tenia por de ser un home”). I després, els que encara hi són: Jacobo Fitz-James Stuart (“la seva editorial, Siruela, és única al món”), Pere Gimferrer o Juan Marsé, tots “generosos i tendres: m'agraden els homes tan homes que no els espanta ser dones”, diu tancant el cercle. I afegeix: “Amor i amistat són el més important en la vida; la resta és una merda”. De tota aquesta allau està fet De la naturaleza de los dioses. Això, un llibre amb insomni.