Mia Couto: “A l’Àfrica, les idees es defensen explicant històries”

Va tenir sort, el nen Mia Couto: com que els seus pares, que fugien de la dictadura de Salazar, no tenien els prejudicis dels colonitzadors portuguesos, el deixaven que es barregés amb els moçambiquesos negres. I així va beure de dues deus narratives: “Vaig viure a la frontera entre Europa i l’Àfrica: les històries que explicaven els meus pares a casa els permetia rescatar l’enyorança, eren el seu vaixell, la seva manera de viatjar a Europa. El que sentia al carrer era en altres llengües, amb una altra mística; eren dues maneres de produir encantament i potser, sense saber-ho, he volgut tendir un pont”. La millor manera de transitar-lo potser sigui llegint Trilogía de Mozambique (Alfaguara), una saga vibrant sobre la guerra colonial, o Terra sonàmbula (Edicions del Periscopi; Alfaguara, en castellà), sobre un jove que troba el manuscrit d’un altre mentre fuig de la guerra civil. Aquest últim està considerat un dels 12 llibres africans més importants del segle XX, i tots dos estan ara a les llibreries a rebuf de la presència de Couto a Barcelona, on avui farà el pregó de Sant Jordi a l’Ajuntament. En aquest relat, els paisatges canvien gairebé imperceptiblement sense moure’s d’una carretera morta. Un home cava i cava sense parar per quan plogui i per crear així la llera d’un riu on l’aigua portaria vida i la guerra quedaria a l’altra riba…

Les històries dels seus pares i dels moçambiquesos tenien una cosa en comú: “S’explicaven a les nits: el ritual africà marca que, si el practiques de dia, et quedes calb… Explicar històries per a ells té una mica de moment religiós. Ho vinculen sempre amb els seus avantpassats. Potser la meva obra no deixa de ser una manera de buscar aquesta veritat, aquest sentiment religiós que tenen i que a mi em falta, potser perquè els meus morts no estan enterrats en aquest lloc”. Aquesta recerca, per a joiosa tortura dels seus traductors, la fa Couto (Beira, Moçambic, 1956) amb una prosa lírica amb profusió de neologismes i alteracions inusuals de la sintaxi, que marca, com el seu particular realisme màgic, l’obra de qui va començar a publicar poesia amb 12 anys. “A Moçambic hi ha 25 llengües vives i els que parlen portuguès tenen com a llengua materna alguna d’africana. La meva recreació, per tant, no és una qüestió literària, buscada, sinó que és social, cultural: la llengua portuguesa d’aquí està desordenada, es torna més plàstica. En un lloc en què els objectes tenen ànima, el portuguès estàndard no em serveix”.

Els llibres de Couto apareixen i reapareixen davant d’un boom de la literatura africana. En la seva opinió, “a l’Àfrica es preserva el domini de l’oralitat: la gent no només aprèn a escoltar històries sinó també a explicar-les. Si escolta un debat parlamentari a Moçambic veurà que és molt freqüent que els polítics expliquin històries per fonamentar els seus arguments. Les idees, a l’Àfrica, es defensen amb històries, explicant-les. A Europa es defensa amb la lògica cartesiana de l’escrit, amb idees i amenaces i pors i més mentides”.

Publicada el 1992, Terra sonàmbula té una vigència inquietant. Com quan un personatge afirma: “Ara que el desordre era total tot estava autoritzat”. Couto insinua un trist somriure elegant després de les seves fines ulleres daurades, la barba rasurada i els ulls blau clar. “La idea de desordre és més gran, crec, que el desordre mateix que impera. El poder fabrica un sentiment en el qual la gent ha perdut tota la certesa i per això busca un salvador. D’això a la temptació de buscar un poder autoritari que posi ordre només hi ha mig pas…”.

En un altre moment, es lamenta un dels narradors que els poderosos siguin tan cecs al patiment dels altres. “Des que ho vaig escriure hi ha ara una doble ceguesa: els poderosos no veuen els pobres, però els pobres no veuen la cara dels poderosos, que no tenen nació. Són un enemic invisible. Prefereixo aquell moment, la veritat”, diu Couto, recordant la guerra civil que va sacsejar Moçambic entre el 1977 i el 1992, en la qual va participar intel·lectualment des de les files del marxisme-leninisme.

Poc després d’aconseguir el premi Camoes (el Cervantes portuguès), el 2013, Couto va dir que la seva literatura no té intenció de reviure dimonis sinó d’“ajudar a tancar una identitat nacional a partir de mites i valors…”. Avui, diu, matisaria: “No parlaria d’una identitat nacional sinó d’identitats múltiples. Aquesta croada per la identitat única va ser un dels motius de la guerra civil”. Potser per això ressalta que el gran valor de l’Àfrica avui, i que Europa hauria d’imitar, és “la capacitat d’escoltar l’altre, hi ha torns per parlar… A l’Àfrica encara queda gent disposada a escoltar”.