Universitat i política

Fa pocs dies un grup significatiu de professors de Barcelona i de tot Catalunya va publicar un comunicat en què urgia els rectors de les universitats a obrir les portes dels edificis i permetre, als estudiants que ho desitgessin, assistir a les classes de tots els professors que en fessin. És sabut que els professors solen preferir impartir la lliçó, fins i tot en moments de gran confusió política, o justament quan es produeixen aldarulls, perquè tenen una edat que els fa més proclius a l’ordre i a la inèrcia que les persones que tenen a les classes, que solen tenir entre 18 i 23 anys.

Caldria tot un altre article per esbrinar per quina raó professors que van lluitar contra el franquisme fins al 1975 —els Fets del Paranimf, la Vaga dels Tramvies, la Caputxinada— ara s’abandonen a la reacció que consisteix a voler dictar les seves lliçons magistrals, tot oblidant que el magisteri intel·lectual també comporta, o hauria de comportar, una simpatia —almenys una capacitat de diàleg— amb els estudiants contestataris. Però fan la viu-viu, bo i considerant que la classe docent forma part d’un col·lectiu diferent de la classe discent: un gran error. Tots els universitaris, des de l’estudiant més jove fins al rector, es troben involucrats en una de les missions més dignes i més importants de les que poden donar-se en tota societat democràtica: mirar d’entendre què succeeix, participar plegats en debats que aclareixin les posicions, els desigs i fins i tot les utopies, i adoptar comunament una actitud alhora cívica, intel·lectual i política. Que el Pla Bolonya hagi portat les universitats a una mena de pau idíl·lica, a un benestar tranquil i acomodat, no significa que hàgim de donar per bo aquest pla, que, en general, ha estat nefast des de molts punts de vista, com ara les avaluacions continuades establertes només per evitar fracassos estridents a l’hora dels tradicionals exàmens finals. (A Alemanya, per exemple, no fan ni exàmens finals cada curs; en fan un de molt seriós al final de la carrera, i llavors Jahvè separa els justos dels injustos, els responsables dels irresponsables, els savis dels ignorants.)

L’ideal, doncs, seria que grans assemblees de càrrecs electes de la universitat, amb el claustre de professors en ple i la classe estudiantil també reunida, discutís els problemes d’ordre polític que afecten la societat —encara que no afectin directament el transcurs de la vida acadèmica— i s’arribés a decisions col·legiades en què resultés innecessària i antidemocràtica cap dissidència. Però això no succeeix, fet que indica el grau de despolitització no solament de la classe catedralícia, sinó també de la classe discent.

Aquesta, a moltes universitats catalanes, està representada sobretot per un únic sindicat des de fa una colla d’anys, que és el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC). No deixa de ser una denominació molt abstracta, perquè de moment, que se sàpiga, els Països Catalans no existeixen com a unitat política o institucional. Però és el sindicat que s’ho menja tot: la major part dels estudiants no assisteixen a les assemblees que convoca el SEPC, però tampoc no han estat capaços de fundar uns sindicats lligats, o no, a les vindicacions de la classe obrera —la qual sempre ha desconfiat, amb un punt de raó, dels universitaris—, que practica un sindicalisme, afegim-hi, ara molt més dòcil que les accions dels estudiants polititzats davant les polítiques econòmiques, socials, culturals, educatives i culturals dels governs de torn.

Tot plegat no fa sinó posar en relleu la degradació de la vida universitària. És una decadència que es fa palesa, com ja hem insinuat, en l’absentisme polític de professors i estudiants, en les declaracions dels professors amics de l’ordre i de l’statu quo —com si fos gaire brillant—, en el poc interès que mostren els rectors per donar a la política dins la universitat el lloc natural que mereixeria en funció de la transmissió i la formació intel·lectual dels membres que la componen, i en el també nul interès de molts estudiants a participar en alguna cosa més que en la recepció passiva de sabers que, diguem-ho de passada, tampoc no s’adiuen, a les facultats de lletres, econòmiques, polítiques, dret, empresarials, etcètera, amb el pols de la vida i amb els problemes socials dels nostres dies, inclòs el tema de l’organització territorial del país.

Que sapiguem, als últims deu anys no s’ha fet ni un sol acte a la Facultat de Lletres de la UB —és un exemple— per ajudar a aclarir l’estat de les qüestions més punyents i controvertides que sacsegen el país —en tal cas, potser una clarividència harmònica hauria tret ferro a aquest procés, que ja no se sap si és revolucionari o involucionista. Els professors, cada dia més amistançats amb la figura del petit-maître, ofereixen sabers molt parcials, encara que siguin importants per a la formació professional dels futurs graduats, tot oblidant que és la política i la societat, agafada en tota la seva complexitat, allò que pot donar un sentit ple a la formació d’un home o una dona de ciències o de lletres del futur, al servei de la societat a què pertany.