Dosis d’esperança entre sang i metralla
Reobre, museïtzat, l’antic hospital republicà de la Batalla de l’Ebre del Molar (Priorat) per mostrar les condicions de la sanitat militar durant la Guerra Civil
El soldat, tocat sota una tempesta d’acer de bales i metralla, deixa caure el fusell i es desploma amb un crit mentre els seus camarades segueixen corrent cap a les trinxeres enemigues. Queda estès retorçant-se de dolor fins que dos sanitaris arriben fins a ell —amb tot el que cau!—, el posen sobre una llitera i surten rabent, corrent en ziga-zaga per evitar els projectils. Gairebé sembla que puguis sentir l’un dir-li a l’altre: “Accelera, Mariano, que els feixistes no tiren flors”. El ferit gira el cap i deixa anar una generosa glopada de sang mentre el retiren de la batalla. Amb tot, encara ha tingut sort: està en mans de la sanitat militar republicana de la Guerra Civil, que funcionava d’una manera força ràpida, moderna i eficient, tot i que el tràngol, ateses les condicions de l’època (anestèsia per èter o bé punxant novocaïna als centres nerviosos), no l’hi evitarà ningú: l’espera un calvari mèdic fins que li extreguin un tros de metralla i el cirurgià el dipositi, amb un sonor i ominós clic metàl·lic, al gibrell del quiròfan de campanya.
La seqüència descrita pertany a un dels espectaculars vídeos de reconstrucció històrica rodats per a l’exposició Un hospital a la batalla de l’Ebre, consagrada a explicar com era la sanitat castrense a l’exèrcit popular de la República a partir de l’experiència viscuda durant aquesta batalla a l’hospital militar instal·lat en un edifici del municipi del Molar (Priorat). El vídeo el protagonitzen membres de grups de reconstrucció històrica abillats i equipats com els soldats de l’època. L’exhibició, que inclou escenografies, audiovisuals, la reconstrucció d’un quiròfan de l’època de la batalla (de juliol a novembre de 1938) i una extraordinària col·lecció de medicina de guerra d’aleshores (més de mig miler d’objectes històrics, inclòs un kit d’amputacions), s’inaugura aquest diumenge al mateix lloc on se situava l’hospital militar, l’edifici d’oficines i la direcció de la mina Linda Mariquita (!) del Molar.
El museu mostra el terrible dia a dia d’un hospital en plena batalla
La mostra és una primera fase del Centre d’Interpretació del Molar, que també incorpora un espai dedicat a l’escola del CENU (Comitè de l’Escola Nova Unificada, la renovació pedagògica impulsada per la Generalitat per aconseguir una educació universal de qualitat), que entre 1936 i 1937 va funcionar al mateix edifici. L’exposició —una gran producció audiovisual i alhora una autèntica aventura, amb un tractament (valgui la paraula) molt èpic— tracta de submergir el visitant en el que era el gran i esforçat dia a dia d’un hospital militar enmig de la batalla. I de mostrar el progrés de la medicina en contrast amb els horrors de la guerra i la dimensió humana de la gent que va patir i va servir humanitàriament a la zona, especialment l’esforç abnegat dels metges, que treballaven en condicions duríssimes. El projecte és una iniciativa de l’Ajuntament del Molar, amb la museografia dissenyada per DIDPATRI (Didàctica i Patrimoni) de la Universitat de Barcelona, l’actiu grup de recerca que dirigeix el catedràtic d’Història Francesc Xavier Hernàndez. La instal·lació, executada per la firma Molècula i assessorada per destacats especialistes en el tema de la sanitat militar republicana, com ara Carles Hervàs, acumula l’experiència d’altres exposicions de DIDPATRI, com el Museu d’Història de Catalunya, el centre d’interpretació de l’aviació republicana de Santa Margarida i els Monjos, la mostra Donec Perficiam (Fins a la victòria) del Born o el Castell de la Trinitat.
Cal destacar la mostra impressionant, considerada la més important de la seva classe al sud d’Europa, de cirurgia i medicina de guerra (col·lecció Jordi Jara-Marina Jara i llegat de la família Mauri-Serres), amb unes xeringues d’agulles esfereïdores que fan feredat (“que et cagues”, subratlla Hernàndez) i sondes urinàries i serres per amputar que deunidó. Imaginar-se estirat en una llitera amb aquest instrumental a la tauleta del costat provoca veritables calfreds.
Amb aigua de Carabaña
“Era el més modern de l’època”, matisa Hernàndez, “però realment avui ens pot semblar terrible”. Eren temps sense antibiòtics, només amb sulfamides. I, això sí, aigua de Carabaña (tinguda per cicatritzant i desinfectant), i pegats Sor Virginia, emplastres per a tot. Caldria esperar a la Segona Guerra Mundial per poder-te fotre un misericordiós xut de morfina sobre el terreny amb les syrette de les tropes dels EUA.
El director de DIDPATRI destaca que l’exposició serveix per mostrar gràficament com era el dispositiu sanitari que marxava al costat de l’exèrcit republicà. “Estava molt ben organitzat i incloïa un tren quiròfan i un tren hospital. Hi havia tot un sistema escalonat des que es recollia els ferits al mateix camp de batalla fins que se’ls traslladava als centres hospitalaris de la rereguarda, amb instal·lacions intermèdies en els punts corresponents de batalló i regiment, i hospitals de campanya en què se’ls estabilitzava i es tractaven els casos més urgents”. Un ferit a les 10 h a la serra de Pàndols, per exemple, podia estar, si no hi havia massa activitat aèria enemiga, al Molar a les 12 h. L’hospital del Molar estava instal·lat a l’edifici d’oficines de l’antiga mina de plom, propietat d’una empresa alemanya, que responia al curiós nom de Linda Mariquita (o Mina Loussa). Es pot suposar la conya amb què es prendrien el nom els combatents, almenys fins que els tocava ingressar-hi amb un tret.
“La mina va ser escenari de conflictes laborals importants el 1916, i l’edifici va servir d’escola republicana i de lloc d’acollida per a refugiats”, continua Hernàndez. Durant la Batalla de l’Ebre, es va convertir en hospital de campanya d’urgència M2. Cada cos d’exèrcit republicà tenia el seu dispositiu sanitari, en aquest cas es tractava del XVè Cos d’Exèrcit (3r, 35a i 42a divisions) del tinent coronel Manuel Tagüeña, una de les principals forces de la Batalla de l’Ebre. Entre els hospitals de campanya del contingent, que comptava amb 23 unitats sanitàries mòbils, hi havia l’instal·lat al Molar i el de la cova de Santa Llúcia, a un quilòmetre de La Bisbal de Falset, del qual també es parla a l’exposició. Uns dies abans de començar la Batalla de l’Ebre, la cova —un gran abric natural— va ser habilitada i equipada amb 80 llits, un quiròfan i un dipòsit de medicines. A l’entrada es classificaven els ferits en tres grups: els que calia operar amb urgència, els que podien esperar i els casos pitjors, que ja només podien aspirar a cures pal·liatives. En aquest singular hospital rupestre, com en el del Molar —obert al setembre per descongestionar el de la cova—, es van realitzar cures de tot tipus: a soldats republicans i a presoners i civils de la zona.
Hospitals mòbils
Als hospitals de campanya es tractaven els ferits, i després se’ls s’evacuava a la rereguarda, a Reus, Tarragona o Barcelona. Al front de l’Ebre funcionaven com a primera línia sanitària els Auto-chir, o hospitals volants, combois de dos camions en un dels quals viatjava el personal mèdic, i en l’altre hi havia l’instrumental per a les cures d’urgència, a més d’un grup electrogen. Aquests equips recorrien el front i donaven suport als hospitals estàtics, com el de la cova i el del Molar. L’hospital del Molar, amb una vintena de llits, tenia l’inconvenient que no estava connectat amb la xarxa ferroviària i calia evacuar els ferits amb un sistema d’ambulàncies cap a Guiamets.
“Als Auto-chir”, explica Hernàndez, “vam trobar gent tan abnegada i interessant com el capità cirurgià Miquel Gras i Artero (1910-1999), cap de l’equip quirúrgic de l’exèrcit republicà de 1936 a 1939, que dirigia a l’Ebre mateix un dels equips, que solien consistir en dos metges cirurgians, un assistent, un soldat transfusionista, dues infermeres i un desinfectador (en baixar del camió ruixava de Zotal i pintava de blanc qualsevol espai en el qual es fessin operacions), a més de xofers, un electricista i uns quants soldats de suport”. El sistema d’assistència de ferits en primera línia, amb l’èmfasi en l’actuació immediata i el trasllat ràpid, recorda poderosament, salvant les distàncies (la República no disposava d’helicòpters, encara per desenvolupar), el sistema utilitzat avui dia per un exèrcit tan obsessionat a atendre les baixes com l’israelià, el Tsahal.
“És tan difícil crear un home i tan fàcil destruir-lo”, anota una brigadista
Gras, que va acumular una gran experiència a la guerra i després va ser pioner en el camp de la cirurgia plàstica a Catalunya, va deixar una importantíssima documentació, en llibretes escrites a mà, de tots els casos de ferits que va tractar. En aquestes notes assenyala el nom, la ferida, el diagnòstic, el tractament i la sort final del ferit. Entre el 25 i el 29 de juliol de 1938, Gras va atendre 25 ferits a la cova de Santa Llúcia, dels quals nou van morir. Cal imaginar, darrere de les fredes estadístiques, l’escorxador que va ser la Batalla de l’Ebre, els crits i el dolor sobre les lliteres i la taula d’operacions, l’atrocitat de les ferides, el cansament mortal dels cirurgians, la sang omnipresent, els membres amputats i tota la dantesca escena de la pràctica mèdica enmig dels combats. La brigadista, fotògrafa i cap de personal mèdic Winifred Bates va apuntar esglaiada, després d’una estada a la cova: “És tan difícil crear un home i tan fàcil destruir-lo per una explosió”.
“A les fitxes mèdiques treus el cap a la guerra autèntica, tants anys després”, diu l’historiador. “Llegeixes coses com: ‘Fractura de crani amb vessament de massa cerebral’, o ‘ferit pel mateix fusell’, una referència a un cas d’automutilació per fugir del front. Calculem que pel Molar van passar, en els dos mesos que va estar actiu (del 15 de setembre al 15 de novembre), un miler i mig de ferits; cent van morir i van ser enterrats allà mateix. Als altres se’ls va evacuar, cosa que no vol dir que sobrevisquessin”. Algunes cures, com la del nen amb el parietal obert per una bomba, són gairebé miraculoses.
En la museïtzació de l’antic hospital del Molar juguen un paper fonamental les col·leccions de material mèdic. Entre els objectes que s’exposen (inclosos uns “trinxadors” metàl·lics per triturar la carn i fer-la comestible als soldats que han perdut la mandíbula, o bé la mascareta per inhalar èter Ombrédanne), hi ha l’instrumental de l’època per a transfusions. Precisament, un dels més avançats en les transfusions en el camp de batalla, el metge britànic comunista d’origen sud-africà i membre de les Brigades Internacionals Reginald Saxton, va estar operant a Santa Llúcia. Una foto mostra un jove transfusionista aguantant l’ampolla de sang: és Joan Mauri, la família del qual, els Mauri-Serres, han donat el seu fons mèdic. De Saxton, que va establir unitats mòbils de transfusió de sang (encara no hi havia plasma) equipades amb refrigeradors i que va atendre el fill de Vanessa Bell, es recorda que va arribar a usar sang de cadàvers per a les transfusions, un mètode llançat pels soviètics (Serguei Iudin, als anys trenta) que li va comportar l’apel·latiu de Doctor Mort. Ens trobem, és clar, en els dominis del metge canadenc Norman Bethune, que va salvar milers de vides a la guerra amb les seves noves tècniques de transfusió de sang in situ i que apareix en la novel·la d’Almudena Grandes Los pacientes del doctor García com a mestre del seu metge protagonista. Hernández recorda que a Catalunya, durant la Guerra Civil, el doctor barceloní Frederic Duran Jordà va crear una metodologia per a les transfusions que incloïa ampolles a pressió, que feien entrar la sang directament en clavar-la, i una efectiva xarxa de donants de sang a la rereguarda.
Ferides amb mala olor
Un dels punts forts de l’exposició del Molar és la reconstrucció en vídeo d’una operació a un ferit en combat segons l’anomenat mètode Trueta (o també mètode espanyol, o català, o cura oclusiva). Aquest mètode, molt usat en casos de guerra, consisteix a netejar acuradament la ferida, tallar i desembridar amb bisturí les vores malparades, extreure tots els cossos estranys (metralla, terra, etcètera) i tallar tots els trossos de múscul lacerats i amb mala circulació sanguínia, fins a deixar la ferida completament neta i amb bona circulació i immobilitzar-la en un embenat d’escaiola tancat. La immobilització alenteix la circulació limfàtica, i amb això es prevé l’extensió dels microbis a partir de la ferida, com passa en el cas de la gangrena gasosa. El mètode, inventat abans de la utilització dels antibiòtics, evita amputacions. “Fa una mala olor que t’hi cagues”, apunta Hernàndez, però ja el doctor Rodolfo Matas va puntualitzar molt gràficament el 1939, després d’experimentar el mètode a la Guerra Civil, que “no tot el formatge que fa pudor és dolent”. A la reconstrucció realista s’ha fet servir cansalada per simular la ferida del soldat de l’operació.
Hernàndez opina que el bàndol republicà va mostrar en l’aspecte de la sanitat militar més inventiva, pragmatisme i capacitat d’improvisar que el franquista, segurament perquè mantenia, diu, una relació més fluida amb la societat civil. “L’avantatge és l’entusiasme i l’accés de metges sortits directament de les facultats i no procedents de l’Exèrcit. A la banda negativa hi ha el desordre i de vegades la poca adequació a la reglamentació militar”.
Curiosament, els metges de campanya valoraven molt tenir al costat un bon barber: era essencial tenir ben rasurades les àrees corporals en què calia intervenir.
Pel que fa al respecte pel personal mèdic, Hernàndez assenyala que regnava en els dos bàndols. Generalment no es disparava als sanitaris ni es bombardejava els hospitals de campanya. Tot i que Líster (el famós comandant del V Cos, no s’ha de confondre amb Joseph Lister, creador d’antisèptics com el Listerine), que era molt estricte, va arribar a treure un metge de la sala d’operacions i fer-lo afusellar per derrotista, explica Hernàndez.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.