En defensa de ‘Modern Love’

La meva col·lega Rebeca Carranco comentava a Twitter que havia vist la sèrie Creedme en un dia i mig. I, amb tota la raó, la recomanava. És una narració serena, precisa, dura. Si us plau, no parlem més de Joc de trons. Creedme (Netflix) és una obra demolidora i un estricte document sobre unes víctimes de violació doblement víctimes (de la policia, de l’aparell escolar, del judicial…). Com deia Time, la reflexió substitueix el suspens. No és una sèrie fàcil, exigeix a l’espectador que col·labori en la construcció de la tragèdia, en què el drama d’una noia, a qui la policia no creu, agafa una dimensió plena de manera retrospectiva. La crítica pràcticament unànime ha coincidit a comparar l’economia narrativa de Creedme (Unbelievable) amb True Detective, per acabar descobrint tota la fullaraca que hi ha en les dues darreres temporades d’aquesta sèrie de Nic Pizzolatto.

On bona part de la crítica local (algunes, de persones que admiro), internacional i galàctica ha coincidit ha estat a considerar Modern Love (Amazon Prime) una carrincloneria. Amb un desplegament sagnant d’adjectius demolidors, amb prou feines se salva el primer capítol d’una sèrie que, diuen, és retrògrada. I així és considera, entre altres raons, perquè el món LGTB està molt poc representat. Ja no és amor modern per aquesta raó? O la modernitat no és en la tipologia de la parella sinó en el discurs que construeixen per explicar-se? Es tracta de l’adaptació de les històries que, des de fa 15 anys, publica The New York Times. Són els seus lectors qui les envien al diari narrant un episodi personal que un escriptor endreça abans de publicar-se. De tots els epítets de càstig que ha rebut, compartiria una ocurrència de la crítica de The New York Times —el mateix diari que inspira la sèrie!—, quan parla d’una mostra de porno immobiliari. Certament, els seus personatges no tenen problemes per pagar el lloguer i són molt més confortables els seus grandíssims lofts que la seva situació sentimental. Ara bé, recriminar a la sèrie que no parli de determinats assumptes seria com retreure a Ken Loach que sempre parla de la lluita de classes. Una sèrie no ha de ser l’enciclopèdia de la vida. N’hi ha prou que s’acosti de manera honesta, fins i tot emotiva, com és el cas, a uns episodis. Romàntica? Això no és recriminable si es practica el gènere sense trampes. O és trampa que soni un cello de Schumann al costat de raps de Tony K? No és una antologia d’històries ensucrades, ho és de conflictes (des d’una necessitat edípica fins al trastorn bipolar) que es manifesten en una, o més d’una, relació de parella. No té, òbviament, la categoria de Creedme, però tampoc és per llençar-la a la paperera.

Els creadors de Modern Love, òbviament, han escollit vuit històries singulars, des d’un porter que té un mètode infal·lible per saber si un noi convé a la seva amiga, fins a la necessitat de resoldre velles històries sentimentals si vols reconciliar-te amb tu mateix i amb la parella, la que sigui. Hi ha clixés, sí, però com expliquen els teòrics del tema, els clixés parlen d’una banalitat molt particular, la que hi ha en les maneres de pensar i de fer d’una comunitat concreta, la que entén el clixé. En fi, no és pecat que t’agradi Modern Love. No sé si m’he explicat.

I una simple anotació. La deteriorada segona temporada de La casa de las flores (Netflix). El que va començar con una divertida i enginyosa relectura d’un fulletó televisiu s’ha convertit en una excusa argumental per fer acudits amb fortuna desigual. Els seus responsables s’equivoquen creient que l’esperpent permet qualsevol mena de bufonada.