Tristesa i esperança

La pregunta és recurrent, però necessària: com hem arribat fins aquí? S’han comès errors i hi pot haver responsabilitats compartides, però és evident que els líders del processisme (una cosa diferent de l’independentisme com a plantejament ideològic) han alimentat la via de l’atzucac. Crec que la majoria dels actuals líders haurien d’abandonar la política per la seva manifesta incompetència.

Coneguda la sentència, s’obren temps nous en els quals el diàleg hauria de substituir el pesat monòleg dels qui pretenen apropiar-se en exclusiva de la representació de la societat catalana.

Ens haurem de posar d’acord sobre què es vol parlar i en quines condicions, però el problema, a llarg termini, no tindrà solució fins que a Catalunya no es prengui consciència plena que l’autodeterminació i la independència no tenen recorregut. Per la fermesa amb què l’estat democràtic abordarà aquesta qüestió, per la posició que mantindrà Europa i perquè l’opció independentista i el suposat anhel majoritari de la secessió, no té consens en una Catalunya diversa i plural, no té la majoria que els seus líders presumeixen. Pocs ciutadans consideren que el procés acabarà amb la independència. Les enquestes repeteixen una vegada i una altra que la majoria de catalans aposta per reforçar l’autogovern i continuar dins d’Espanya. Així ho assenyala també l’últim sondeig de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials de Barcelona realitzat després de conèixer-se la sentència contra els líders independentistes.

En aquell llarg termini serà fonamental també la posició del conjunt de la societat espanyola i de les seves institucions polítiques i socials, que hauran d’abordar la necessitat de reconèixer plenament la diversitat i pluralitat d’Espanya.

Però què fem a curt termini? Crec que tots, des de les diferents posicions polítiques, socials, institucionals, hauríem de treballar per crear un nou clima polític que desemboqui en una proposta formulada i acordada al Parlament de Catalunya que permeti satisfer una gran majoria de catalans.

Per a això i gairebé com a qüestió prèvia serà important acabar amb l’actual procés de banalització de les institucions catalanes: el president, el Parlament i el Consell Executiu que formen la Generalitat de Catalunya, entroncada directament amb la legitimitat republicana.

És evident que ha d’abordar-se la sortida de la presó dels polítics presos, d’acord amb les condicions que marca la Llei General Penitenciària, i han de buscar-se espais de consens en els quals sigui possible articular la diferència. En aquest sentit és fonamental poder garantir la neutralitat efectiva de tots els mitjans de comunicació de titularitat pública a Catalunya, començant per TV3 i Catalunya Ràdio, que han de reflectir la pluralitat de la societat catalana.

Penso també que en la pròxima legislatura del Parlament s’hauria de treballar per tenir una Llei Electoral pròpia de Catalunya que permeti acostar al màxim possible la majoria social i la majoria parlamentària.

Mentrestant és evident que hi ha un camp possible de col·laboració entorn dels problemes reals de la ciutadania. Organitzacions socials, econòmiques, educatives i culturals de tot tipus demanen a un Govern paralitzat que prengui mesures efectives. Començar a plantejar temes quotidians és una manera de dialogar.

Mario Romeo, notari, president de la plataforma Portes Obertes del Catalanisme.