Els joves i les violències apreses

“Temblad, esta vez no somos hippies”. Aquesta pintada escrita a la calçada és una de les portes d’entrada a l’acampada universitària que s’ha aixecat a la Plaça Universitat de Barcelona. Es pot llegir com un avís incendiari, igual que crema el contenidor en flames dibuixat que l’acompanya. També com una mostra del sentit de l’humor de la mobilització. Fins i tot com una reflexió que continua allò que expressava una altra pintada a l’inici dels aldarulls, en aquest escenari postsentència, que deia: “Ens heu ensenyat que ser pacífics no serveix de res”. Una reflexió que és molt més que una declaració a favor de la violència: ens planteja una qüestió transcendental: Què hem ensenyat a les persones joves?

Les persones que estan a l’acampada han crescut veient que la violència és un component fonamental de la nostra societat. Han vist com la violència contra les dones, en les violacions o les sentències, mostra una societat patriarcal que volen canviar. Una societat que exclou, que discrimina, que no tracta per igual. Per això, aquestes persones joves tenen com a referent les mobilitzacions del 8-M dels últims anys, en què moltes han participat.

Les persones que acampen a Barcelona han crescut veient que la violència és un component fonamental de la nostra societat

Saben que s’estan destruint les condicions que fan possible la vida al planeta des d’unes maneres de produir, consumir, viure, que no són sostenibles. Saben que la contaminació ja està matant prop de 400 persones a l’any a la ciutat on viuen, i no s’està actuant prou. Per això participen en el moviment ecologista i han impulsat projectes com Fridays For Future.

Saben que “violència és no arribar a final de mes”, com es canta en tantes manifestacions. Saben que viuen en una societat que precaritza. Ho saben perquè elles ja han començat a tenir feines diferents i ho viuen. I saben, quan els diuen que això és una etapa juvenil, que els seus pares i mares poden viure realitats semblants. Feines temporals, amb salaris insuficients, sense perspectives...

Saben que la Constitució els diu que l’habitatge a Espanya és un dret, com la feina. I han après de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca que no és així. No recordaran què feien quan es van començar a parar desnonaments fa 9 anys, tampoc les mobilitzacions, debats i propostes legals que han existit des de llavors. Saben que encara no es garanteix un habitatge a les persones que pateixen emergència habitacional. I saben, a més, que les diferents policies de l’Estat carreguen contra persones que de manera no-violenta reivindiquen aquest dret.

Saben que volen estudiar a la universitat, que els pot enriquir humanament i oferir unes possibilitats que d’una altra manera no tindrien. Per això no comparteixen els preus dels estudis, no consideren just que hi hagi barreres econòmiques. La seva capacitat d’empatia els porta a no acceptar, tampoc, la precarietat que genera la universitat avui entre persones que hi treballen.

la mobilització és més gran perquè s’acumulen un conjunt de conflictes, aguditzats per la sentència i per la confrontació amb la policia

El que veiem aquests dies a l’acampada no ho veiem ara per primera vegada. Ho vam veure en les mobilitzacions de fa deu anys en defensa de la universitat pública davant del mal anomenat “pla Bolonya”. Ho vam veure després amb l’eclosió de l’anomenat 15-M. Abans ho podíem trobar en el moviment altermundista, del canvi de segle, que buscava respondre a la globalització imperant. No és nou, tampoc és el mateix. Ara la mobilització és més gran perquè s’acumulen un conjunt de conflictes, aguditzats per la sentència i per les confrontacions amb les diferents policies.

Els hem dit que no es pot actuar violentament, però els hem demostrat que ho fem quotidianament. Costa trobar alguna cosa que eduqui més que la coherència, o la falta d’aquesta coherència, entre el fer i el dir. El principi de “fes allò que dic” i no “allò que faig” és fonament d’educació en el cinisme. I em sembla que hauríem de valorar molt positivament que les persones es revoltin davant aquesta manera de ser i fer, a l’edat que sigui. No acceptem les violències, treballem perquè desapareguin. D’entrada, convindria acordar que si elogiem Gandhi i la no-violència quan és el seu dia internacional, com van fer el president Torra, la Guàrdia Civil, o el PSOE, hauríem de ser coherents a construir una societat no-violenta.

Convindria recordar una vegada més les paraules de l’artista alemanya Käthe Kollwitz, que, després de viure i patir els efectes de les guerres mundials en la població jove, exclamava: les llavors no s’han de moldre. El nostre futur passa per canviar les violències per les cures.

Jordi Mir Garcia és professor d'Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra.