Clàssics per a infants

Rosa Navarro Duran és coneguda en els medis acadèmics i filològics d’arreu per la seva contribució a la literatura del Segle d’Or, per la seva arriscada i discutida tesi sobre l’autoria del Lazarillo i per moltes altres investigacions i treballs de gran calibre.

Però hi ha un aspecte de la seva feina que encara no he vist que destaqués ningú: l’adaptació de clàssics de les literatures universals, espanyola i catalana per a ús dels jovenets, potser nens i tot, a les escoles. Si un dia vaig escriure en aquesta mateix pàgina: “No compreu a les escoles / cap llibre de Joaquim Molas”, ara correspon versificar d’aquesta altra manera: “Llegiu una adaptació / de Navarro, amb il·lusió”.

El programa de lectures a l’educació secundària, tant en castellà com en català, no acaba de funcionar. Especialment pel que fa a la literatura catalana, els deixebles d’aquell que ja he esmentat, que no tenen ni idea del que pot agradar a un adolescent i que aconsellen Mirall trencat, de Mercè Rodoreda, no fan sinó assegurar-se que els nois i noies del país no llegiran mai més. El panorama en llengua castellana està una mica més bé, pel sol fet que les lletres en aquesta llengua, vistes secularment, tenen una literatura de força més durada, intensitat i volada: un Lazarillo, una Celestina o el capítol del Quijote dedicat al retaule de Maese Pedro o de la cova de Montesinos donen molt de si.

En especial donen de si quan una persona de provada categoria com a filòloga es preocupa d’alternar les seves àrdues investigacions acadèmiques amb l’adaptació de determinats clàssics que, un cop traslladats a una llengua clara i del tot intel·ligible als nostres dies, podran ser llegits amb goig i profit pels nostres joves de secundària. En això Rosa Navarro sembla seguir les passes del seu mestre José Manuel Blecua, que solia dir que, en el fons, tenia vocació de professor de primària: per això un dia em va preguntar si ensenyava als nois —amb més de divuit anys!— a lligar-se les sabates.

Avui ja és cosa de taumatúrgia —un miracle, vull dir— que els joves deixin per unes hores els telèfons intel·ligents —que ja ho són més que ells mateixos— per dedicar-se a la lectura, que és una de les poques maneres d’entendre a fons que a la vida i al món hi ha més existències que la pròpia. Les pel·lícules també servien per a això, però les que es fan ara, sempre en general, només serveixen per creure que l’espai és ple de guerres i infinit —quan de fet és pacífic i finit, segons la física actual— i per fer-se a la idea que disparar un tret a algú és la cosa més normal i comprensiva del món.

Entre d’altres, Navarro ha adaptat per a criatures i joves, en ordre cronològic, la Ilíada i l’Odissea homèriques, el Cantar de Mio Cid, el Lazarillo i el Quijote, en què no falten l’episodi del Clavileño o l’estada de Don Quijote a Barcelona. Pel que fa a la literatura catalana, no hi manca Tirant lo Blanc, en la versió del qual Navarro considera vigent el pretèrit simple (“anà”, “digué”, “cantà”) a tots els dominis de parla catalana, quan ha quedat circumscrit a certes zones de la part occidental de Catalunya i a terres valencianes. Però això també ho va fer Maria Aurèlia Capmany en la seva adaptació del mateix clàssic, en una sèrie capdavantera publicada per l’editorial Proa.

La col·lecció de Navarro ha estat obra seva i de l’editorial Edebé, i han col·locat al mercat nacional i internacional més de 600.000 exemplars, que és molt en aquests temps d’indigència lectora. L’últim de la sèrie, segons que sembla, ha estat la Bíblia, que és el llibre causant del fet que hi hagi escriptors que encara fan servir el pretèrit simple, que no és cap pecat: “Jesús anà i digué als seus deixebles...”.

Tant l’inici de l’adaptació del Tirant per part de Capmany com el de Navarro comencen amb el casament del rei d’Anglaterra amb la filla del rei de França, estalviant així als lectors tot el tractat de cavalleria amb què s’obre el llibre, amb massa prolixitat al nostre entendre, que ha fet que molts lectors adults es desinteressessin per aquesta gran novel·la catalana.

Igualment, a les respectives versions de l’Odissea homèrica, Carles Riba —que és qui ho va fer, ja fa molts anys— es permetia un primer capítol per situar els lectors en el context de la guerra de Troia, mentre que Navarro, deixant a banda una invocació que els nens ja no entendrien (“Conta’m Musa, aquell home de gran ardit...”), comença directament amb l’escena del desterrament d’Ulisses a l’illa d’Ogígia, guardat per la nimfa Calipso.

Sigui el que sigui, les dues iniciatives, tant la catalana de Proa com la castellana d’Edebé, signifiquen una de les empreses més assenyades i profitoses que ha fet el mercat editorial per posar els clàssics a l’abast de la mainada... i no tan mainada. Si acaben liquidant l’ensenyament de la literatura a l’educació secundària, ens quedaran aquestes adaptacions per explicar als nostres fills i nets que hi havia una cosa que es deia literatura i una altra que es deia tradició clàssica.