L’equidistància

I Rosa Parks va deixar escrit: “Crec que si hagués pensat gaire en el que em podia passar, és probable que hagués baixat de l’autobús. Però m'hi vaig quedar” (Mi historia, Plataforma Editorial).

La que a partir de llavors va passar a ser un referent de la resistència davant dels abusos a la comunitat negra, se sincera en la seva autobiografia mentre relativitza el seu paper. El contextualitza i diu que es va sorprendre per la rellevància que li van atorgar els seus. Un col·lectiu, l’afroamericà, que representava el 66% dels passatgers de la companyia d’autobusos que es resistien al boicot perquè vivien massa lluny per no pujar-hi. I això a pesar de la violència verbal que els infligia algun conductor, com James Blake, que va denunciar Parks, que amb el seu testimoni creatiu va ser la gran força que va impulsar la marxa moderna cap a la llibertat, segons la dedicatòria que li va estampar Martin Luther King Jr. en un exemplar del seu llibre Stride toward freedom (Caminar cap a la llibertat).

El de Rosa Parks és un dels noms que utilitzen els relators de l’independentisme com abans ja ho havien fet les defensores de la igualtat i el feminisme. I encara que convindria que alguns llegissin la seva història per superar el tòpic i ser més precisos a l'hora d'adaptar-la per a la seva causa també seria prudent que contextualitzessin millor les paraules de Desmond Tutu que s’esgrimeixen reiteradament per atacar els equidistants.

Diu l’arquebisbe anglicà que “si ets neutral en situacions d’injustícia, has escollit el costat de l’opressor”. Es referia als indiferents que semblaven ser-ho també al govern de l’apartheid que va mantenir els nadius de Sud-àfrica sota la més estricta repressió dècades després que els seus iguals s’alliberessin de les polítiques segregacionistes als Estats Units d’Amèrica.

L’amic de Nelson Mandela, un altre dels referents, va utilitzar la paraula neutral, que és aquell que no intervé ni a favor d’un ni de l’altre. O que pertany a un Estat que es posiciona així. Suïssa, tradicionalment. Però que no hi intervingui públicament no suposa que no tingui idees o que no maniobri per sota la taula. Suïssa, altre cop. Fixem-nos, malgrat tot, que el purpurat pacifista va dir “neutral” i no “equidistant”, que té el seu matís. I no consta als diccionaris que aquestes paraules siguin sinònimes. El detall no és menor tenint en compte l’ús que se’n fa en moments de màxima tensió per part de tothom perquè tots ens voldrien a tots als seu costat, igual que a tots ens agradaria que tots ens donessin la raó. No obstant això, i com que això és impossible, s’ataca l’equidistància oblidant que molts dels qui ho fan van estar o estarien a favor d’un mediador abans que l’expressió i els seus possibles portadors caiguessin en desgràcia.

Sembla evident, doncs, que l’àrbitre que alguns desitgen i d'altres veten hauria de ser una persona centrada per intentar que els extrems acotessin les seves posicions cap al punt situat al mig. Allà on convergirien per arribar a un pacte que, obligatòriament, ha de comportar alguna renúncia. Però mentre els maximalismes s’imposin, mentre s’exigeixi el diàleg que no es practica ni es pretén, mentre la justícia amb les seves sentències substitueixi la política de pràctiques inexistents, mentre tot això passi, l’equidistant està neutralitzat. És impossible llavors que s’inclini per ningú perquè pugui repudiar per igual qui intenti pressionar-lo abans que convèncer-lo. Sigui qui sigui. I respondre al seu malestar als uns i al seu disgust amb els altres. Sense equidistants, doncs, difícilment hi pot haver solució perquè sense algú que equilibri només queda el conflicte.

Pessoa va deixar dit que si el cor pensés, s’aturaria. Si això passés, quants infarts coincidirien en aquestes temps accelerats i quants desfibril·ladors es necessitarien per fer reaccionar els col·lapsats. Perquè sobren emocions i falten raons per encaminar-nos cap a una negociació imprescindible, fruit d’un diàleg sense límits, i per més que sobrin raons del cor que la raó no entén.

Coneguda i protestada la sentència, incloent-hi declaracions i imatges inacceptables, tots han convingut que no és temps de reunió perquè és temps de campanya. Que cal continuar esperant perquè arribi el moment adequat que mai no sembla tenir hora ni data al calendari. Abans de la seva tardana i impròpia condemna a la violència, el president Torra va enviar una carta al president Sánchez demanant-li una reunió i la Moncloa va respondre que en dies electorals no era oportú. Mentrestant, es convocava Casado, Rivera e Iglesias per parlar de Catalunya sense la presència de cap independentista. Si aquest és el problema, com es pot afrontar obviant la seva veu? La resposta la va donar Meritxell Batet: “Les campanyes electorals no resolen els problemes”. Pregunta impertinent: Per això estan en campanya permanent? Per no resoldre els problemes?

De fons sona Caballo viejo: “Un corazón amarrao, cuando le sueltan la rienda, es caballo desbocao”. Vist i patit pels equidistants.