La marquesa i els altres

La marquesa de Citri, un personatge de caràcter atrabiliari que apareix breument a les pàgines de Sodoma i Gomorra, el llibre quart d’A la recerca del temps perdut, pateix el desfici d’observar en les altres persones certs presumptes defectes que ella troba insofribles i que no pot deixar d’assenyalar amb vehemència. Aquesta obsessió, lluny d’estar motivada per defectes objectius i concrets, sembla més aviat respondre en tots els casos a les absurdes percepcions de la seva imaginació neuròtica. Tots hem conegut persones afectades per aquest mal de l’esperit, i potser molts de nosaltres l’hem patit en ocasions d’una manera més benigna que la que descriu Proust a propòsit de la marquesa, a qui tot li provoca irritació: des de l’estil de vida de les seves coneixences fins a la música de Beethoven. Per un motiu o un altre, tothom li sembla estúpid, i aquest és probablement el símptoma més clar de la màxima estupidesa. “Un home de gran talent —escriu el narrador de la Recherche— prestarà en general menys atenció que no pas un ximple a la ximpleria dels altres”.

Ara bé, un dels homes de més talent de les lletres franceses, Gustave Flaubert, va dedicar una bona part de la seva vida a explorar i cartografiar sense contradicció els inabastables camins de l’estupidesa humana, i el mateix Proust, que admirava profundament l’autor de L’educació sentimental, no va renunciar tampoc a un tema que ha constituït des del Renaixement un dels grans centres d’interès de la literatura. Però es tracta d’una classe d’estupidesa molt diferent de la que obsessiona la marquesa de Citri. Mentre que aquesta última, fantasmagòrica i banal, és projectada per un caràcter neuròtic i, quan és autèntica, afecta només els costums i les inclinacions particulars, l’altra, la que impressionava Flaubert pel seu afany de mortificació, ha conformat al llarg dels segles la força més temible de l’experiència humana. I així com distingim el crim organitzat dels actes vils engendrats per la passió d’un individu, així també hem de distingir l’estupidesa organitzada, que és ara el signe del nostre temps, de la innòcua ximpleria de cada dia.

Construïda socialment amb absurdes consignes ideològiques que els mitjans del segle XXI inoculen amb eficàcia en els esperits més inclinats al mimetisme, l’estupidesa organitzada ja ha començat a prendre possessió de càtedres i tribunes que el coneixement i la prudència havien edificat amb una paciència de segles per protegir els homes de la fúria incessant dels prejudicis. Abans només volia conquistar el poder, ara també vol suplantar el saber.