Polèmic premi Nobel

La concessió d’un dels dos premis Nobel de Literatura d’enguany, atorgat a Peter Handke, ha despertat una allau de crítiques per part d’una llarga colla d’escriptors, homes de lletres i intel·lectuals d’arreu del món, especialment d’Europa. Entre els que han posat el crit al cel figuren Salman Rushdie —que va qualificar d’“idiota” l’escriptor austríac, cosa que etimològicament només vol dir “home privat o particular”, Joyce Carol Oates o el sociòleg Slavoj Zizek.

Durant la darrera guerra dels Balcans, Handke es va alinear amb Sèrbia —que era la potència dominant, com es va demostrar al llarg d’aquella contesa—, va escriure en defensa dels serbis una sèrie d’articles molt diàfans, i, no content amb això, va assistir a l’enterrament de Slobodan Milosevic —acusat pel tribunal de l’Haia de crims de guerra—, mort en estranyes circumstàncies durant el procés judicial. Per això han alçat la veu, igualment, els damnificats per la matança de Srebenica, per la qual ja ha estat condemnat a cadena perpètua un dels comandants serbis amb més responsabilitat, Ratko Mladic. Els càrrecs presentats contra ell, que es van fer extensius al president, incloïen la figura del genocidi.

Se senten veus en defensa de Handke que afirmen que el Nobel que li han concedit no ho és de la pau, sinó de literatura, i que una cosa és la qualitat literària de l’obra d’un escriptor, i una altra les seves opinions polítiques. Però hi ha determinades opinions polítiques, com sap tothom en aquesta Espanya tan carregada de franquistes irreductibles, que fan planar una sospita molt fonamentada sobre la categoria moral d’una persona: aquest és el cas de Handke.

Fins al segle XVIII va ser rar que els homes de lletres es pronunciessin públicament sobre qüestions polítiques: hi ha, això sí, els precedents de Dante, que es va haver d’exiliar, i els de Maquiavel o Coluccio Salutati, ja en plena època humanista: tots florentins. A Giordano Bruno el van cremar. Al Segle de les Llums, els savants i els philosophes van començar a prendre partit per determinades causes, com va passar amb Voltaire —que les autoritats franceses van enviar a la Bastilla—, i amb bona part dels enciclopedistes. I així va succeir també durant els segles XIX i XX.

Però no tothom va ser un Zola o un Proust, per exemple, defensors de Dreyfus en aquell cas famós que va dividir la societat francesa. Thomas Mann va coquetejar amb la idea d’una Alemanya imperial durant la guerra de 1914 —després va execrar Hitler, és cert—; Sartre va defensar l’estalinisme fins gairebé el final de la seva vida —no Camus, que no tenia res de dogmàtic, i que va rebre el Nobel, com Sartre, premi que aquest va rebutjar, però del qual va demanar l’import econòmic al cap d’un temps—; Claudel i Valéry, també a França, van posar-se al costat del mariscal Pétain, que equivalia a posar-se al costat dels invasors alemanys; Bertrand Russell, per contra, sempre va estar contra totes les guerres, en especial la del Vietnam, i contra totes les injustícies. Orwell va venir a Espanya, com milers de voluntaris internacionals, a defensar la causa de la República.

I què em direu del cas espanyol? Unamuno va criticar severament Primo de Rivera, i aquest el va enviar a l’exili, a Fuerteventura; després va exultar la Segona República, però, veient que les coses no anaven com havia suposat, va desdir-se i va aprovar l’alçament del general Franco; després, en veure que aquell règim, tan assassí com el de Milosevic, matava una colla d’amics seus molt innocents, va criticar el règim militar al paranimf de Salamanca, el van desposseir per segona vegada del càrrec de rector de la universitat, i va quedar-se casa durant els escassos mesos que encara va viure. No van ser falangistes, afiliats al SEU —el sindicat franquista d’estudiants—, un Aranguren o un Valverde? Sí, ho van ser. Després van veure com anaven les coses, com tanta altra gent, i van convertir-se en uns demòcrates, comunistes i tot, de qualitat. Gunther Grass, a Alemanya, va ser de les joventuts hitlerianes —és clar que això, als anys anteriors al III Reich, era quasi tan innocent com ser minyó de muntanya— i després va detestar el nazisme. Céline és com l’opòsit de Paul Celan: l’un antisemita ferotge, l’altre un dels grans delators de la barbàrie nazi, però tots dos enormes valors literaris. Borges va “confraternitzar” amb Pinochet tot acceptant un doctorat honoris causa en un Xile sotmès a la tirania.

La llista de les persones que han tingut determinades idees polítiques —d’un signe o del signe contrari— i que han fet una obra valuosa seria interminable: és com si l’element estètic i l’element moral no haguessin d’anar per força de bracet. Però sempre serà molt respectable l’actitud d’aquells que, per aquesta mena de raons, decideixen no llegir mai més ni una pàgina d’un o altre escriptor involucrat en causes polítiques i morals que no comparteixen.