Barcelona no crema bé, viatge al final de la nit

Les flames a la cruïlla entre el carrer de Mallorca i Pau Claris arriben tan amunt que es veuen des de Jacint Verdaguer, a 700 metres de distància. Són unes flamarades impressionants que no generen curiositat ni histèria, sinó silenci. L'ona expansiva d'aquest silenci arriba fins a la plaça de Jacint Verdaguer, on hi ha gent –encara queda gent així a Barcelona– que no es creu el que està passant. “Però és un cotxe?”, pregunta un home sense deixar de gravar.

A l'incendi hi ha diversos bombers que mouen motos que hi ha aparcades a prop. “Plàstic”, diu un assenyalant el foc. Hi ha més focs; de fet, a Mallorca amb Pau Claris n'hi ha als quatre costats i formen una mena de creu. Algunes persones es queden dins d'aquest espai, entre les quals un parell de periodistes (“És el més fort que he vist aquí”, anuncia un d'ells; “Tu no has vist els punkis fa 30 anys”, respon un home amb una cervesa a la mà i pinta de molt viscut). En aquest mateix espai envoltat de focs, on no hi ha mossos, alguns radicals vaguen encaputxats i cridant “Visca Catalunya lliure!”. Quan ho fan, un cor de desenes de persones els respon retrunyint: “Visca Catalunya Lliure!”.

D'on venen les veus? Darrere del foc i el fum, si un s'hi apropa, s'entreveuen dues munions: una a Pau Claris i una altra a Mallorca. I ombres retallades pel foc alimentant la foguera amb cartrons i bosses d'escombraries. Al restaurant d'aquesta cantonada on cremen quatre focus la gent sopa amb normalitat, tanta que ni miren a través dels finestrals. Totes les nacions, abans de ser-ho, han de ser pel·lícules, i Barcelona aquesta nit és, més que una pel·lícula, un documental. Són les 21.30.

A Mallorca, passades les set de la tarda i davant de la Delegació de Govern espanyol, hi havia una concentració pacífica on una gran munió es va disposar asseguda i amb espelmes enceses al voltant d'un escenari. A dalt es va cantar i es va recordar els presos, a prop gent de mitjana edat va començar a plorar escoltant els discursos; lluny, els més joves van tancar el centre i hi van plantar foc. Els llibres no cremen bé, va escriure Manuel Rivas; les ciutats tampoc, però cremen igualment.

“Fora les forces d'ocupació”, es cridava a la cruïlla de Mallorca i Pau Claris abans que comencessin els incendis. Allà es reproduïa una escena habitual. Un grup de manifestants, liderat per nanos emboçats i amb el cap cobert per caputxes de dessuadora fosca i, a 50 metres, una filera de Mossos quiets, parapetats en escuts. De sobte, després d'un càntic i animant-se, un dels nois fa dues passes endavant i agita els braços al cel; un altre, aquest a rostre descobert, també aixeca els braços dirigint-se cap als Mossos i girant-se cap als seus, animant-los a avançar amb ell (“eeeeeeh, eeeeeeeeh”, crida). Quan avancen prou, o el que els Mossos entenen per prou, els agents surten en estampida cap a ells i la capçalera de la multitud es dissol amb tothom sortint disparat cap a tot arreu.

Quan el foc ja és a desenes de carrers, la situació és diferent; al passeig de Gràcia els incendis es reprodueixen cada 30 o 40 metres. El descontrol és absolut i tot està desbordat. Al passeig de Gràcia amb Consell de Cent, Aragó, Mallorca o Diputació, moltíssima gent és als balcons o els finestrals, la majoria gravant amb el mòbil. Els manifestants més radicals són a aquestes hores, entre les 22.00 i la 1.00 de la matinada, els caps provisionals del centre de Barcelona. Anònims i encaputxats, enganxats al telèfon, pujant stories a Instagram sense parar, distribuint vídeos per les seves xarxes personals, fent una crida perquè ningú es quedi a casa i camuflats entre centenars de persones, només emergeixen en aquest moviment caòtic quan cal muntar un incendi gros amb diversos contenidors (quants i on), on anar a buscar els Mossos perquè reaccionin (persegueixen els furgons, s'hi abraonen per copejar-los) i posar pau quan hi ha baralles al carrer.

Això és el que passa a la cantonada del passeig de Gràcia al costat d'una botiga Cartier i una oficina de banca privada del Santander; un home de mitjana edat, fort i amb els cabells rossos, s'ha embrancat amb un nano que és un secall, molt petit, baixet i prim, amb una màscara amb la bandera catalana. El frec a frec el perceben de seguida diversos manifestants, que van corrent cap a ells entre crits. Engoleixen l'home contra la paret, mentre uns quants demanen tranquil·litat i un arriba a posar-se com a escut humà davant de l'home aferrant-lo per la cintura. “Fora, fora, fora, ja està”. La massa es mou espontàniament al ritme de la força de l'home, d'una banda a l'altra, mentre li demanen, li supliquen, que se'n vagi i deixi de “provocar”. Un dels que manen crida: “Hi ha premsa, hi ha premsa”, que vol dir que diverses càmeres ja estan gravant. Un altre, aquest més gran, d'uns 30 anys, aconsegueix fer-se sentir uns segons; pocs, però només se'l sent a ell: “Què feu? Què feu! Cap, cap!”, i s'assenyala la templa amb el dit anular.

Quan hi ha empentes i sembla que estan a punt de tombar l'home per pura inèrcia –en són uns 40 contra un–, uns pocs agafen metres de distància i li criden a la cara, aixecant les mans: “Som gent de pau, som gent de pau”. Al crit s'hi suma més gent. Però l'home –turista per a uns, borratxo per a uns altres, aviat feixista per a tots– no s'atura en la seva obstinació: no vol marxar, vol seguir donant la seva explicació del que està passant i com ho veu ell, com si fos a Espejo público. Hi ha desenes de radicals al voltant, en aquests carrers, i centenars de simpatitzants amb ells; hi ha foc a tot arreu, no hi ha rastre de cap policia més que de l'helicòpter que deu estar seguint el tumult, però l'home, sense cap distintiu ni bandera, vol parlar. L'empenyen perquè se'n vagi, el separen amb força d'una amenaça latent, la que sempre nia en una munió enfurismada, i finalment l'emboquen passeig de Gràcia avall com si l'estiguessin fent fora d'un pis: arriben a fer-li un passadís i tot mentre li canten “fora feixistes dels nostres carrers”. A l'hora en què l'alcaldessa Ada Colau encara és a la gala dels Premis Planeta, oripells i coberts cars, i el president del Govern espanyol llança comunicats (un i un altre matisat) a mitjanit, els carrers més importants de Barcelona els estan governant uns nois d'entre 20 i 30 anys que s'han fet tan forts que posen pau al passeig de Gràcia, el seu carrer, a falta de començar a posar multes.

–Joan!

–Tio!

Dos nanos emboçats es troben a la cantonada de Gràcia amb Aragó. S'abracen i es presenten als seus respectius grups. No deuen tenir més de 20 anys. S'asseuen un moment a la vorera, exhaustos, i es posen al dia del que han estat fent. El tal Joan ha fet revifar un foc que s'apagava en un dels carrers laterals d'on ja ha marxat tothom; per fer-ho han arrossegat un contenidor. “La que estem liant”, “avui s'està liant”, “no hi ha marxa enrere” són algunes de les frases que es diuen. Al seu costat, diversos incendis i desenes de persones al voltant, gairebé cap amb la cara descoberta. Llavors apareixen per Aragó, a gran velocitat, diverses furgonetes dels Mossos. La majoria corre al seu costat tirant-los pedres, tanques, escombraries, el que es trobin (un noi els tira una sabata); les portes del vehicle s'obren i els Mossos surten aixecant les porres. La gran majoria, menys uns pocs radicals que es queden a prop seu aguantant les envestides, corre passeig de Gràcia avall. Busquen refugi als portals i als negocis (alguns hotels i locals de tapes fiquen la gent a dins, majoritàriament gent que passava per allà però també manifestants, per protegir-los dels cops de porra); diversos portals, de fet, els mantenen semioberts alguns veïns perquè facin també de refugi quan arremeten els agents. Que aquesta nit, completament sobrepassats, arremeten poc; han posat furgonetes a diversos punts estratègics, les treuen a passejar a tota velocitat pel centre de tant en tant per, sense arribar a baixar-ne, netejar de gent algunes cruïlles. I estan a l'espera.

A l'altura del Consell de Cent hi ha un incendi a la calçada que se suma als dos o tres més que hi ha al mateix passeig de Gràcia si es tira cap avall. Doncs bé, d'un lateral d'aquest foc, amb la cantonada en silenci i plena d'un fum apocalíptic, un noi treu una tanca que s'hi estava fonent (aplaudiments dels altres) i per aquell espai apareix, lentament, un Seat León conduït per un paio joveníssim, català, amb pinta de surfer. L'escena ara sí que és dantesca. Després d'unes quantes hores un s'havia acostumat a les corredisses, als cops, als carrers plens de pedres i objectes, fins i tot als incendis; de sobte veure un cotxe, un Seat León granat, conduït per un home que podria ser perfectament Michael J. Fox, fa un impacte immens. Sembla que vingui del 2005. El noi no sap cap on ha de conduir el cotxe per sortir d'un embolic com aquell. A 400 metres, els Mossos no donen crèdit. Finalment, es perd per un carrer lateral a poc a poc, amb les rodes picant vidre, fins que el fum de les fogueres n'esborra tot rastre, evaporant-se tal com va arribar: com en un somni.

A la recepció del Majestic, un dels hotels més coneguts de Barcelona, roman immutable el porter, amb americana i barret gris. És gairebé la una de la matinada i té gent al costat. Als hotels, el Renaissance a Pau Claris, per exemple, les finestres estan enceses i els clients veuen i graven l'espectacle. Alguns baixen a fer-se selfis davant dels incendis. Una dona que apareix del no-res pregunta com pot arribar a casa; un noi, assegut a la cantonada amb Consell de Cent, ofereix un porro. "És per dormir, ja és hora d'anar al llit", diu. Però molts encara tenen energia: hi haurà un parell d'incendis més, un de perillós perquè calarà foc al cablejat d'un edifici, els bombers l'apagaran en tot just uns minuts. Una família d'immigrants, una parella amb un nadó al cotxet, s'atura a descansar a la cruïlla amb València i aprofita per gravar-se. A mesura que un s'allunya del passeig de Gràcia se sent amb més claredat la pudor que resulta de la barreja de plàstic i escombraries amb què s'han fet les barricades; hi ha munts de cendra i brases a diversos carrers dels voltants. Així abandonats, sense manifestants ni policia, només amb gent en retirada o turistes que per fi poden arribar al seu hotel, aquests carrers foscos reflecteixen millor aquestes hores sense control. Són les dues de la matinada, se senten sirenes i el soroll, a dalt, de l'helicòpter. Ja és tard a Barcelona, encara que no se sap mai per a què.