La derrota dels falcons, el triomf dels coloms

La sentència del Tribunal Suprem sobre el procés suposa una derrota taxativa de l'ala més dura dels falcons: el ministeri públic, una minsa minoria d'experts doctrinals ultres, l'extremisme mediàtic. I doncs, un suport força substantiu als coloms representats per l'Advocacia de l'Estat; el manifest de més de 200 professors contraris a la imputació per rebel·lió; els dos grans especialistes espanyols en el delicte descartat, Nicolás García-Rivas (La rebelión militar en Derecho Penal, UCM, 1990) i Juan Carlos Sandoval (El delito de rebelión, Tirant lo Blanch 2013), i el pensament més liberal.

Una altra cosa és fins a quin punt la combinatòria entre fermesa (literària) en la tipificació del delicte i modulació (numèrica) a la baixa en la imposició de diverses de les penes contribuirà a una digestió de la sentència –es consideri lleugera o pesada– per part dels diferents sectors de l'opinió pública.

La derrota es desplega en dos fronts. Un és el rebuig del delicte de rebel·lió (i, per tant, de les seves altes penes fins a un interval d'entre 15 i 25 anys), i l'encaix de la conducta turbulenta dels nou processats presos en el tipus, inferior, de sedició. L'altre, la negativa a imposar restriccions a la capacitat del sistema penitenciari per, sota control del mateix tribunal, concedir el tercer grau –o règim de semillibertat– als condemnats, un dur revés personal per a qui va obstinar el seu prestigi especialment en aquesta petició, el fiscal Javier Zaragoza.

Descartar la rebel·lió s'ha fonamentat en tres idees bàsiques: que la violència no formava part estructural del pla dels condemnats, d'acord amb el que va adduir l'Advocacia de l'Estat; la “insuficiència” dels actes turbulents “per imposar de facto la secessió”, és a dir, la falta d'idoneïtat requerida, que tantes vegades s'ha destacat des d'aquestes pàgines al llarg de la vista oral; i l'energia de l'Estat democràtic a contrarestar-los i avortar-los: del Tribunal Constitucional (anul·lacions de lleis i mesures anticonstitucionals) i del Senat (“la simple exhibició d'unes pàgines del BOE” aplicant l'article 155 de la Constitució).

Així que la cosa ha quedat en el que abans es coneixia com “una rebel·lió en petit”, la sedició: tumult convocat, però no violència orquestrada. Fermentat per un engany continu als ciutadans que “ingènuament” van creure “l'esquer” del seu especiós lideratge: aquest proclamava l'1-O com a exercici de l'autodeterminació mentre només volia “una negociació directa amb el Govern”; solemnitzava “durant uns pocs segons” la declaració d'independència i després la deixava sense efecte. I així.

La sedició, argumenten els magistrats, encaixa millor perquè és una conducta que “impedeix l'aplicació de les lleis i obstaculitza el compliment de les decisions judicials”, segons la síntesi de la sentència. Ara bé, l'article 544 del Codi Penal que regula aquest delicte parla d'“impedir”, no d'obstaculitzar. I si no hi va haver rebel·lió, perquè la violència no era suficient, potser no es podria concloure que, en alguns casos, com el setge a la Conselleria d'Economia del 20 de setembre, va haver-hi més conspiració que no pas consumació completa? És clar que es van obstaculitzar els escorcolls, però al cap i a la fi es van fer. I la conspiració (article 17 del Codi Penal) és la conducta dels qui es concerten "per a l'execució d'un delicte i resolen executar-lo". Aquesta òptica hauria rebaixat un grau el delicte, i modulat a la baixa la pena, almenys dels dos Jordis.

L'altre revés per als falcons és la seva pretensió d'imposar el compliment de la meitat de la sentència prèviament a atorgar-los la semillibertat del tercer grau (article 36.2). Els jutges il·lustren als fiscals que la decisió de suavitzar la pena s'ha d'ajustar a un “pronòstic individualitzat” i no de manera massiva (l'abecé, ai, del dret penal) i que no toca “evitar anticipadament” les mesures de l'Administració penitenciària, com si estigués sota sospita. Perquè la decisió, al cap i a la fi, la controlarà el mateix Suprem. De manera que amb pocs dubtes, el gruix dels empresonats es podrà acollir a la possibilitat de treballar durant el dia i dormir a la cel·la a la nit, disposar de caps de setmana i compartir amb els seus el sopar de Nadal.

Per a la caverna, un excés de generositat. Excés? La finalitat de la pena “no és més que impedir al reu causar nous danys als seus ciutadans i retreure els altres de la comissió d'altres iguals”, però no “turmentar i afligir un ésser sensible”. Ho va escriure en el tractat Dels delictes i de les penes el pare del penalisme humanista, Cesare Beccaria. El 1764.