Una política lingüística de nova planta

La mateixa Advocacia de l’Estat que va rebaixar —segons la caverna mediàtica i tota la dreta espanyola, per ordre de Pedro Sánchez, que s’hauria agenollat així davant dels independentistes— la petició de penes al judici del procés de rebel·lió a sedició ara ens sorprèn donant suport a la decisió del Tribunal Superior de Justícia valencià d’anul·lar alguns dels articles del Decret 6/2017 de la Generalitat Valenciana. En aquella ocasió, el tribunal va considerar discriminatori contra el castellà que l’administració autonòmica es dirigís a la població preferentment en valencià, i també, arran de la mateixa impugnació d’articles, va determinar... (redoblament de tambors)... que la Generalitat Valenciana s’havia de comunicar en castellà amb les seves homòlogues de Catalunya i les Balears senzillament perquè a l’Estatut, en l’establiment de la llengua cooficial, hi diu “valencià”. Ta-txan!

D’aquella decisió ja en vam parlar en un article anterior, i vam veure com l’argumentació plantejada pel TSJ valencià, lluny d’intentar aventurar que el català i el valencià eren llengües diferents —hauria tingut la seva gràcia veure si se’n sortien—, senzillament desguassava per on li semblava i acabava situant la Constitució espanyola per sobre dels fets assentats per la comunitat filològica mundial: “Incluso aunque se admitiera sin matices que científicamente son lo mismo valenciano y catalán y no lenguas similares, se juzga que el decreto impugnado contraviene el sistema de fuentes determinado en la Constitución, aparte de no respetar el principio de jerarquía dentro del subsistema normativo autonómico valenciano”. La Constitució per sobre de tot.

L’extravagant sentència del TSJ valencià va ser recorreguda al Tribunal Suprem per la mateixa Generalitat Valenciana, i és en el context d’aquest recurs de cassació en què s’emmarca el recent pronunciament de l’Advocacia de l’Estat (s’ha dit, que depèn del govern central?), que ha acabat comprant íntegrament els arguments dels magistrats. Tal com recull el diari digital La Veu, l’advocat de l’Estat assegura que “la pretesa identitat manca per complet de reconeixement legislatiu” (és a dir, no importa si el català i el valencià són la mateixa cosa dita de maneres diferents, el que compta és que les lleis no ho diuen), a la vegada que limita l’àmbit territorial del valencià al que digui l’Estatut d’autonomia; per tant, si el valencià no és oficial fora del País Valencià, la comunicació amb la resta de comunitats autònomes (tant és el que parlin) s’ha de fer en castellà. Que es preparin al País Basc i Navarra, que allà on a l’Estatut del primer hi diu “euskera”, al de la segona hi posa “vascuence”.

Sembla una broma macabra pròpia d’algun malvat de còmic, si no fos que el context jurídico-político-mediàtic no estigués tan decantat cap al tancament de files al voltant d’una determinada idea d’Espanya que es dedica a laminar la diversitat i la diferència interior, també, com veiem un cop i un altre, des de les files socialistes. El que hi ha en joc en aquest cas no és només una sortida de to d’un tribunal enjogassat, ni una burla a algunes certeses acadèmiques avalades pel Tribunal Constitucional en sentències anteriors (sobre la identitat entre català i valencià, sentència 75/1997, de 21 d’abril), sinó l’establiment, per la via que està donant més bons fruits (això és, la via judicial, no en va això acabarà al mateix tribunal que ha jutjat els líders del procés), d’una política lingüística de nova planta que impugni tot el que s’ha aconseguit fins ara des dels respectius legislatius autonòmics.

La jugada, possiblement de manera casual, ha començat pel País Valencià, que pot veure definitivament escapçades les seves competències en política lingüística si finalment el Suprem determina que no es pot adreçar com consideri convenient ni als seus propis ciutadans ni a les comunitats veïnes que, mercès a dos mil anys d’evolució del llatí (i no al que diguin la Constitució i els respectius Estatuts), resulta que parlen la mateixa llengua. I, no cal dir-ho, pot esdevenir un banc de proves si, d’alguna manera que no se m’acut (després de pensar-hi unes 155 vegades), l’autonomia pogués quedar definitivament intervinguda a Catalunya, i l’Estatut, derogat.

Gràcies a l’ordenament jurídic vigent, l’únic fil que sosté l’oficialitat de la llengua catalana a Catalunya i tota l’arquitectura de la política lingüística vigent és precisament l’Estatut d’autonomia. Una tisorada al fil i qui acabarà donant i traient drets lingüístics serà Manuel Marchena.