Ara li toca al valencià

Ja sabem quin serà el principal argument polític del Partit Popular en les properes eleccions autonòmiques al País Valencià: la llengua. En l’acte que els populars van celebrar dissabte passat a Alacant, l’actual líder del partit, Isabel Bonig, va protagonitzar un encès discurs (no cal cridar si tens un micro, ja et senten) en què, després d’uns cinc minuts de salutacions protocol·làries i d’una crítica canònica i previsible als governs de canvi d’esquerres, va dedicar gairebé deu minuts a la qüestió de la llengua, per, en acabat, donar pas al president del govern, Mariano Rajoy. Segons Bonig, “esto es lo que les preocupa a los valencianos, les ocupa y les preocupa”.

La gràcia d’això, però, és que el fracàs del PP en matèria de llengua frega sistemàticament l’estrèpit de manera contumaç. Sembla que no n’aprenguin, perquè cada vegada que adrecen el focus en una determinada direcció en surten escaldats, buscant tramar polítiques que després topen amb realitats decidides a dur-los la contrària. Per exemple, a Aragó, amb un govern amb majoria absoluta, van ordir les designacions de lapao i lapapip per al català i l’aragonès, una aberració que encara és hora que desperti una mínima crítica de la hispanística i que el govern següent, del socialista Javier Lambán (no precisament empàtic amb les llengües minoritàries d’Aragó, però sensible a la decència), ja va derogar. I a les Balears sembla que ja no recordem l’infaust decret del TIL de José Ramón Bauzá, un pedaç apressat després de constatar la mínima demanda d’escolarització en castellà a les illes. La marea verda d’aquelles mobilitzacions contràries ha de ser una lliçó per a la resta del domini lingüístic.

També a Catalunya el fracàs ha estat sonat, tot i que l’actualitat política i el periple puigdemontià s’han encarregat de tapar uns efectes que són més que rellevants. Després de dècades de criticar el model lingüístic escolar, d’esperonar les famílies a presentar denúncies i de qüestionar un model que desperta més consensos que retrets, resulta que no han mogut un dit just quan ho tenien tot a favor. Tota l’opinió pública espanyola partidària, tots els instruments legals per executar-ho (bàsicament, el corró del 155) i el moment oportú (el període d’inscripció escolar) no han estat suficients per convertir les bravates en acció política decidida i finalment no han gosat incloure la casella d’elecció d’idioma a l’imprès de preinscripció. I doncs, què ha passat?, ens demanem tots. Si a això hi afegeixes la inconstitucionalitat del pagament de la matrícula a escoles privades en castellà, algú hauria d’admetre (García Albiol?) que el fiasco popular en matèria de llengua és notable. O colossal.

Que el focus ha virat cap al País Valencià bé ho mostra la mudança de la terminologia emprada de terres catalanes a terres valencianes, especialment amb el terme de moda, adoctrinament, que val tant per parlar d’immersió lingüística com per debatre sobre l’1 d’octubre. A la seva pàgina web, els populars valencians han obert una bústia perquè la gent hi digui si “sufres algún tipo de adoctrinamiento o quieres exponer alguna queja sobre la educación que vives en tu localidad”, perquè “el gobierno de Ximo Puig y Mónica Oltra pretende adoctrinar desde la educación a los jóvenes valencianos”. Hi has de posar un nom, però no et demanen cap document d’identitat, i no cal dir —ho he buscat— que la bústia delatora només està en castellà.

El discurs de Bonig es tanca amb una escena de comunió tribal d’allò més. En un moment d’exaltació, la líder popular valenciana assegura que els pares tindran la llibertat de triar la llengua en què volen educar els fills, i afegeix: “Nosotros eliminaremos el requisito lingüístico para el ingreso en la función pública”, una promesa a la qual responen dempeus tots els assistents amb una ovació coral. Que en parli amb Bauzá, que també ho va fer, i també li van tombar.