Asia Argento: “Hollywood és una trituradora de carn”

Quan Asia Argento (Roma, 44 anys) li va dir al seu fill petit, Nicola, que li donarien un premi, el nen li va preguntar: “Que et moriràs, mama?”. “Li vaig respondre que no, esclar, i em va servir per explicar-li que el que passa és que ja fa massa temps que faig cinema. Des dels nou anys, gairebé 36. No hauria d'haver començat tan aviat, però què havia de fer? La vida és una merda, el cinema mola”. Argento, encara amb advocats després que l'actor Jimmy Bennet l'acusés d'haver abusat d'ell quan era menor d'edat –un any després que ella mateixa hagués confessat haver estat violada per Harvey Weinstein a Canes–, ha blindat la seva presència al Festival de Sitges amb una còmoda trobada matinal amb el públic en què les úniques preguntes les formulava Mònica Garcia, directora de la fundació del certamen, que no ha inclòs ni una sola referència a aquest assumpte tan delicat.

Filla, neta, besneta, fins i tot rebesneta i ara també mare de professionals del cinema –el seu rebesavi va ser distribuïdor al Brasil; el seu avi, productor; el seu pare (Dario Argento) és un clàssic del cinema de gènere; la seva mare, actriu, i la seva filla ja ha participat en una pel·lícula–, Argento ha acudit al festival per recollir el premi en qüestió, el Méliès –que atorga la Federació Europea de Festivals de Cinema Fantàstic–, i durant una hora ha ajustat comptes amb el seu passat, ha donat alguna lliçó de direcció d'actors, ha lloat el seu pare, i ha carregat, més que mai, contra Hollywood. “Quan hi vaig arribar, el dimoni em va dur a la muntanya i em va dir: 'Veus això d'aquí baix? Tot pot ser teu a canvi de la teva ànima'. I jo li vaig dir que ni pensar-ho. Allò era l'infern!”. Era l'any 2003, acabava de rodar XXX amb Vin Diesel, i l'única cosa que volia eren diners. “Un director només és algú que s'obsessiona amb una cosa durant més temps que la majoria. Algú tossut que no creu que pugui fer cap altra cosa. Jo només volia fer una pel·lícula”, diu. Aquesta pel·lícula era la basada en el llibre de qui aquells dies era el seu amant, l'escriptor que en realitat no va existir mai, J. T. Leroy: El corazón es mentiroso.

Amb els cabells curts i rossos, vestida de negre, i alçant la seva profundíssima veu –"Tinc la testosterona alta, cosa que em va anar bé al principi, quan pensava que m'havia de comportar com un home per dirigir”, apunta– en una carpa no del tot plena, Argento insisteix en la condició de devorador d'ànimes de Hollywood. “Hollywood és una trituradora de carn”, assenyala. “Vaig aconseguir els diners per fer aquella pel·lícula i vaig tornar a Itàlia. No només per la família, això també, sinó perquè al meu país el cinema no és una fàbrica”, afegeix. No se sent orgullosa d'haver deixat l'institut, però sí que ho està d'haver seguit sempre el seu instint. “És la lliçó més valuosa que m'ha donat mai el meu pare: sigues tu mateixa, sigues única, guia't només pel teu instint, em va dir”. Li va fer cas. I no es va deixar ensenyar. “Tot ho he après per mi mateixa. De petita volia ser escriptora. Amb vuit anys ja muntava les meves pel·lícules en super-8. Ho portava a la sang”, explica. Del seu pare, Dario Argento, comenta: “A casa era un bon pare, en els rodatges em semblava un superheroi; des que vam treballar junts, quan jo tenia 16 anys, per primera vegada, no hem fet res més que parlar de cinema sempre que ens veiem”.

Ha deixat del tot enrere la seva època d'actriu. “No vaig triar ser intèrpret, i és una cosa que ja no m'interessa. No passaré més de dues setmanes lluny dels meus fills per tornar a interpretar una altra variació d'una prostituta. No em truquen per res més”, admet. Es considera amant “de la imperfecció” (“Avorreixo les coses perfectes”) i per aquest motiu quan dirigeix actors en les seves pel·lícules “els canvio sovint les frases d'un dia per l'altre”. Assegura que, treballant amb Charlotte Gainsbourg en italià –“I ella ni tan sols sap italià”–, arribava cada dia al rodatge amb “un guió diferent” perquè “se sentís incòmoda”. “M'agrada la concentració que neix de la incomoditat”, apunta. Sobre l'arribada “massiva” de dones a la direcció explica que li sembla que “l'espècie ha evolucionat”. "Tot i que encara som molt lluny que se'ns consideri al mateix nivell que els homes, el canvi està en marxa", remata. “En qualsevol cas, no ha estat mai culpa del públic sinó dels inversors”, assenyala, i confessa que dirigir sovint “desanima”. “Has de lluitar per cada projecte com si fos el primer. Si vols una vida senzilla, vet aquí un consell: no et facis director de cinema, fes-te carter”.