Certeses patriòtiques, penúria social

El discurs pronunciat pel president Quim Torra en el debat de política general va ser aclamat d'una banda d'aquesta Catalunya que vota i se sent independentista. Va firmar el certificat de defunció de la justícia, que, per cert, el 1985 havia estès Alfonso Guerra amb el seu “Montesquieu ha muerto”. Després va desqualificar la democràcia espanyola i va fer una defensa tancada dels acusats de terrorisme i ingressats a la presó, integrants dels Comitès de Defensa de la República. No va ser una sorpresa. El president els havia qualificat de “ciutadans compromesos amb la societat”. Davant de Torra, la líder de Ciutadans, Lorena Roldán, es va presentar al faristol del Parlament amb una fotografia d'un guàrdia civil portant en braços una nena ferida després de l'atemptat etarra del 29 de maig de 1991 contra la casa caserna de Vic. Per no decebre l'afició –la part més dura de l'unionisme–, Roldán va acusar Torra de liderar “un comando” i el va titllar de “perill públic”. La dirigent catalana de Cs s'alineava d'aquesta manera amb el seu líder, Albert Rivera, que sincronitzadament es trobava a Vic, anticipant la peça d'oratòria que repetiria la seva deixebla. La de Rivera és una doctrina previsible i reeixida: consisteix a acusar de còmplices i amics d'ETA tots els seus enemics i rivals polítics i alhora predicar la unitat d'Espanya partint de la seva adoració perpètua a l'article 155 de la Constitució.

Amb aquest guió, el debat de política general va ser tot menys el que havia de ser. Va tenir com a colofó els crits de “llibertat!” des de l'escó per part ni més ni menys que del president i l'abandonament irat dels diputats de Ciutadans de l'hemicicle. En aquest etern bucle, i revoltat per l'ingrés a presó dels integrants dels CDR, l'independentisme va tornar a optar per l'oxímoron de la “desobediència institucional”, va aprovar demanar la retirada de la Guàrdia Civil de Catalunya, l'amnistia i el suport a la pancarta per la llibertat dels presos que penja del balcó del Palau de la Generalitat.

Les passions a flor de pell fan d'aquests uns temps propicis per a patriotes. La retòrica no costa diners. La inacció en polítiques socials del Govern de Torra té el seu correlat en la falta d'iniciativa política del primer partit de Catalunya, Ciutadans. Treuen en processó les simbologies nacionals respectives quan poden. Embardissats en assumptes del cor –que a la raó li costen d'entendre–, dibuixen i acoloreixen amb banderes una realitat que continua sent dura per als qui pateixen les conseqüències de la crisi. Parlen molt i fan poc per pal·liar la situació dels més vulnerables.

Però no s'ha de deixar que la realitat espatlli un bon titular. Així que en el seu discurs del debat de política general, Torra va maquillar descaradament les dades sobre llistes d'espera en sanitat, el nombre de beneficiaris de la Renda Garantida de Ciudadania (RGC) o la situació de les universitats catalanes. A la història passarà el seu crit de “llibertat!” i la imatge de la líder de Ciutadans mostrant a l'hemicicle la foto de l'atemptat terrorista de Vic. El cas és que entre tanta emergència patriòtica, a la Cambra eren inoïbles els lemes que corejaven els manifestants a favor de la Renda Garantida de Ciutadania a l'exterior. Habitualment, les protestes davant del Parlament solen celebrar-se davant la porta de la Cambra, darrere de les tanques. Però dimecres no va ser així. Els mossos van situar els manifestants al costat de l'institut Verdaguer, a l'altre costat de la plaça d'aquest gran patrici que va ser Joan Fiveller, ben lluny de la Cambra.

Els concentrats lamentaven el torpedinament burocràtic constant per part del Govern català de la llei de l’RGC: l'Executiu de Torra mesquineja tot el que pot un dret subjectiu, és a dir, no subjecte a la disponibilitat pressupostària. Amb una pobresa severa que la mateixa Generalitat el 2018 estimava en 494.000 persones, aquesta prestació social només arribava a 124.427 ciutadans l'agost del 2019, incloent 48.379 persones amb complement de pensions. Però l'important és presumir que el país funciona. Mentre la rebotiga està en flames burocràtiques, es presumeix amb l'Identicat, que sarcàsticament permet fer tràmits kafkians amb l'aval de l'administració catalana. O es proposa en benefici d'inventari un “indicatiu” salari mínim interprofessional català. En realitat, es vesteix la identitat patriòtica mentre es despulla la política social. En sanitat, educació i serveis socials l'invertit actualment és un 20% inferior al 2009. Són temps de moltes certeses i de poques polítiques socials.