L’art de Laar

El juliol, a Ledbury, Anglaterra, al comtat de Herefordshire (“pulchra terra Dei donum”), vaig entaular amistat amb Augusta i Kalle Laar, dos artistes encantadors amb qui compartia allotjament.

Amb en Kalle, una nit, vam fer un intens conciliàbul al pub Prince of Wales, una assentada diüturna i estimulant enmig dels rostres rudes i rubicunds de la clientela, i em va explicar part de la seva producció com a artista sonor i col·leccionista. Val la pena.

Una de les parts essencials del seu “museu sonor” està dedicada als discos de discursos i conferències, objecte que ens fa entendre com, fa mig segle, el vinil era un suport amb un ventall de funcions tan ample com les que té, avui, YouTube. Amb aquest material fa unes sessions de discjòquei (DjKL), intitulades Ethics disco, on barreja fragments de discursos de Nixon o Khrusxov, classes magistrals de Heidegger o Karl Jaspers, autoajuda dels anys seixanta, dissertacions sobre l’LSD, converses amb Charles Manson o sermons pronunciats a Lourdes. La mescla és una meravella a nivell acústic i locutiu i la gatzara de proclames genera una fantàstica simfonia de demagògies.

Més: una de les seves accions artístiques que més em va cridar l’atenció fou Truca a la glacera. Es tracta d’una obra de conscienciació ambiental la mar de simple: et proporcionen un número de telèfon (+43525430089) per poder sentir en directe el desglaç de la glacera de Vernagt Ferner, als Alps d’Ötztal, al Tirol, on en Kalle hi va deixar instal·lat un micròfon. Pot ser que el so, en el moment que hom truca, no sigui altre que el vent, o els ocells, o les aigües foses que davallen... Perquè les glaceres d’alta muntanya, en general, estan en total recessió, víctimes de l’escalfament global, i en molts llocs ja es consideren en estadi terminal: des de les famoses neus perpètues del Kilimanjaro o el Fujiyama fins a les geleres del Mont Perdut o el massís del Besiberri. Escolteu les darreres gestes de les congestes!

Finalment, hi ha una altra peça relacionada amb l’aigua i el clima sensacional. A l’Antiatles, serralada de la costa atlàntica marroquina, a prop de Sidi Ifni, una zona d’entrada al Sàhara castigadíssima per la sequera, hi han instal·lat una sèrie de xarxes que filtren la boira que hi passa a través, que s’hi condensa en gotetes, i la van recollint en forma d’aigua potable: boira cernuda! Els enginyers pescaboires van demanar a en Kalle que hi afegís alguna mena de so i ell va acoblar unes arpes de vent (llargues cordes amb una caixa de ressonància al capdavall) a l’estructura que sosté les malles, i així va amplificar la veu de l’aire, va fer que cantés l’ossamenta de la boira.