Sortir del túnel

Des del principi de l’aposta independentista, el 2010-2012, el que observaven amb el cap fred el desenvolupament de la crisi política catalana veien clar que els sobiranistes entraven en un atzucac. Sabíem llavors, i es va comprovar l’octubre del 2017, que al final del carreró hi havia un alt i insalvable mur de formigó armat i que s’hi estavellarien. Els independentistes fa dos anys llargs que es neguen a extreure les ineludibles conseqüències d’aquesta crua realitat. No hi ha sortida per a aquesta via, no n’hi ha hagut mai. Amb un agreujant: Com bé saben els que llegeixen llibres d’història, les revolucions derrotades no deixen mai les coses tal com estaven abans de la batalla, sinó pitjor. De vegades molt pitjor.

En el camp independentista hi abunden encara ara dirigents i publicistes que llegeixen malament la situació en què estan i la interpreten com un empat, o fins i tot com una pausa, un moment de descans per recuperar l’alè i reagrupar efectius per a un nou envit. Persisteixen en el més fatal dels seus errors inicials, l’equivocada avaluació de la relació de forces entre partidaris i detractors de la independència.

Aquest és el desastrós i inapel·lable balanç de la substitució de l’autonomisme per l’independentisme que es va dur a terme el 2012: dirigents a la presó o expatriats, partits escapçats, regressió de l’autonomia, greu erosió dels consensos socials, culturals i polítics del catalanisme i pèrdua de tot tipus d’influència a Espanya. En suma, minimització de Catalunya. Totes les apel·lacions a l’astúcia llançades pel primer estrateg del gir de l’autonomisme cap a l’independentisme, Artur Mas, sonen ara a simple il·luminisme.

Però no s’acaba aquí. Després de la tempesta, el paisatge que apareix és el que constituirà la realitat quotidiana catalana durant molt de temps: queda consolidada, escrita a la pedra com les taules dels 10 manaments, la concepció del règim d’autonomia com a mera descentralització administrativa. Tot el que és polític, absolutament tot, es decideix a Madrid. Quan es van aprovar la Constitució i l’Estatut català era possible creure que el seu desenvolupament donaria autonomia política a Catalunya, el País Basc, potser Galícia. Durant les dècades següents es va lliurar el dur forcejament perquè el traspàs de poder decisori de l’Administració central de l’Estat a Catalunya i les altres comunitats fos real i fos polític, no només administratiu. La reforma estatutària del 2006 que va iniciar el Govern de Pasqual Maragall era un intent d’avançar en aquesta via en clau de sincera fraternitat hispànica. Va ser torpedinat, es va frustrar, i tot seguit va ser derrotat l’autonomisme català. La revolta subsegüent, liderada pels sobiranistes, va portar al deliri de la proclamació unilateral d’independència del 2017. També va fracassar. Però el resultat no ha estat tornar al 2006, sinó al 2003. És a dir, al moment en què el catalanisme va considerar que l’autonomia del 1979 estava tan desgastada i malmesa, que ja no responia als reptes d’una Catalunya que volia autonomia política; autogovern, no descentralització. Una crisi constitucional: l’autonomia que Catalunya vol no és aquesta. La que té no és la que ha votat.

Seria erroni i injust atribuir exclusivament la responsabilitat d’aquesta crisi als dirigents dels partits catalans. És obvi que la dreta espanyola que el 1978 renegava del títol VIII de la Constitució l’ha aprofitat per fer realitat els seus plantejaments de llavors, que són els que ara s’apliquen a Catalunya. Però això no treu que una de les moltes preguntes que en aquests moments correspon formular és aquesta: algú creu que els líders independentistes que han portat el país a aquest vergonyós desastre han de continuar al capdavant dels seus partits com si tot els hagués sortit bé? Sabem que en empresonar-los i perseguir-los se’ls ha convertit en màrtirs de la seva causa. I que per descomptat els partits poden ser dirigits des de la presó o l’exili. Però, encara que sigui així, i un cop vistos els resultats obtinguts per la seva gestió, una mínima decència política els obliga a cedir el pas a altres lideratges. A altres idees. A altres maneres d’actuar. Això és així fins i tot si s’accepta que la proclamació d’independència de l’octubre del 2017 no era més que un desesperat intent de la majoria parlamentària sobiranista del moment i del president Carles Puigdemont per forçar una negociació amb el Govern d’Espanya encaminada a recuperar almenys els continguts de l’Estatut d’Autonomia del 2006 retallats el 2010 pel Tribunal Constitucional.

Fins i tot acceptant aquesta interpretació benvolent de la crisi, és urgent sortir del bucle i donar a Catalunya l’oportunitat que líders nous i frescos, amb nous plantejaments, busquin la sortida a aquest túnel on mai hauria d’haver-se ficat.