El boig dels esborradors

Li vaig mirar el cul amb ganes, vaig calcular la distància i vaig apostar per la valentia. Bé, almenys això era el que em pensava. La realitat va ser que, amb 10 anys, m’estava a punt de tatuar una lliçó: ningú és mai prou valent si no sap el dolor al qual s’enfronta. I aquell cavall, que responia al nom de Pocho, em va fer tenir molt de respecte per la covardia.

La segona lliçó crec que no la vaig arribar a aprendre: l’avorriment no és bona companyia. Les tardes d’estiu en una finca de la província de Buenos Aires es poden fer molt llargues quan tens aquella edat en què no et ve gens de gust fer la migdiada. I mentre els meus germans grans esperaven que baixés el sol, a mi em va agafar per provar les meves habilitats acrobàtiques a l’estable dels cavalls. Em vaig mirar el Pocho per darrere, vaig agafar distància i, tan bon punt vaig recolzar les mans per muntar-lo per darrere, em va clavar una coça que em va fer volar cinc metres. El resultat? La cara plena de terra i el braç dret penjant. I la culpa? La culpa la tenia el Zorro.

El Zorro és una sèrie de Disney, ambientada a principis del segle XIX a la Califòrnia espanyola i que només va tenir tres temporades entre el 1957 i el 1959. El protagonista, l’aristòcrata Diego de la Vega (Guy Williams), tornava a Amèrica després d’haver-se educat a Espanya. Espadatxí virtuós (segurament no tan bo com Jacinto Antón) i hàbil genet (indiscutiblement millor que jo), es va trobar amb una Califòrnia plena de militars corruptes i bandits a sou. I un justicier com De la Vega, fill d’Alejandro, el principal terratinent de Los Angeles, hi tenia alguna cosa a fer al respecte. La seva posició social, malgrat tot, li impedia fer-ho a cara descoberta. Llavors, amb l’ajuda del seu criat Bernardo (un mut que es feia passar per sordmut) i un cavall negre que es deia Tornado, combatia el crim durant les nits d’una Califòrnia que llavors no tenia gaire glamur. En definitiva, un Batman de poble i en blanc i negre: el milionari intel·ligent i valent que, amb un vehicle negre i irrepetible i ajudat per un company llest i fidel, desafia les màfies sense més superpoders que el superpoder dels diners i del temps lliure.

La meva mare va mirar la sèrie amb el meu tiet. Ell amb els meus germans. I ells amb mi. Una mena de tradició familiar, sempre com a aperitiu, tan bon punt tornàvem al migdia de l’escola. Dels baby boom a la generació X, dels millennials a la generació Z, El Zorro no només va ridiculitzar el malvat Capitán Monasterio i va reivindicar el Sargento García, que era un tros de pa, sinó que també va ser invencible per la televisió per cable i fins i tot per l’addictiva Netflix. Encara avui, Diego de la Vega, elegant i culte, indiferent al pas del temps, apareix cada migdia a la televisió argentina. I jo, agraït. Hi ha pocs analgèsics tan eficaços per a la nostàlgia.

El meu gran amic Juan Campagnola va aconseguir, el desembre del 1998, entrades per a l’estrena de La máscara del Zorro, als antics cinemes de l’avinguda Callao y Santa Fe, avui un edifici de luxe. Ell es va quedar enganxat a la Catherine Zeta-Jones i jo enemistat amb l'Antonio Banderas, hàbil a l’hora d’interpretar l’alter ego de Pedro Almodóvar a Dolor y gloria, pàmfil per vestir-se d’El Zorro. Vaig confiar en el bon record que m’havia deixat La casa de los espíritus en l’adolescència i, el 2005, vaig llegir El Zorro: comienza la leyenda, d’Isabel Allende. Un altre fiasco. El meu fetitxisme amb el Zorro va començar i va acabar amb Guy Williams.

Això sí, tenia els meus límits. No em vaig vestir del Zorro en cap festa de disfresses ni vaig batejar cap cavall amb el nom de Tornado. Vaig trobar, però, la meva manera d’homenatjar-lo. Cansat que cada any, més o menys a mig curs, em cridés el director de disciplina del meu institut al seu despatx —“Irigoyen, si en fa una mes, el fem fora”, m’amenaçava—, vaig decidir venjar la memòria d’aquells adolescents rebels, alguns de bon cor, la majoria confosos en la cerca de la seva identitat. El meu concepte de justícia va ser treure de polleguera aquells educadors buits de pedagogia i exemplarment catòlics que, quan no sabien com contenir un alumne, es limitaven a dir públicament: “Aquest nano té problemes a casa”.

Amb la complicitat del meu estimat company de banc —que a classe tenia el malnom de Cabezón Mudo, gran futbolista i seguidor de Racing, com jo—, em vaig buscar el meu alter ego. Els dilluns, a última hora de la tarda, recorria amb discreció les aules buides que encara estaven obertes, i m'enduia els esborradors. L’endemà al matí arribava abans que ningú i els tornava a deixar al seu lloc. Amb un petit detall: els faltava la pelfa i a la fusta, escrit amb típex, s’hi podia llegir: El loco de los borradores. Com a regal extra, en una cantonada de la pissarra dibuixava tres línies perfectament ondulades, en forma de zeta, difícil d’imitar per algú sense pràctica.

Més d’un professor va intentar esborrar sense èxit la pissarra quan es trobava inesperadament amb un esborrador trencat i autografiat. Ho havia aconseguit, a l’escola anaven bojos per atrapar el vàndal juvenil. I, com a Diego de la Vega, quan el Capitán Monasterio, que sospitava de la seva doble identitat, el repta a un duel per provar la seva habilitat amb l’espasa, a mi també em va arribar el torn. Em van tornar a convocar al despatx del cap de disciplina. Sense preàmbuls, em va entregar un boli i un paper en blanc. “Escrigui el loco de los borradores”, em va ordenar. De la Vega va fer veure que era un mal espadatxí, però amb sort. Jo no tenia els mateixos guionistes. Vaig agafar el boli amb la mà dreta i vaig obeir. “No és vostè”, va resoldre. Soc esquerrà.

No van arribar a enxampar mai el boig dels esborradors. Em van explicar, al cap de molt temps, que a l'escola encara se'n parlava. Però això tant se val, el més important és que finalment vaig aconseguir pujar a un cavall per la gropa, tal com feia el meu heroi de la infantesa: el Zorro.