‘Médico de familia’ amb salsitxes

Els dimarts eren sagrats. Literalment. Com en una mena de ritual familiar —més aviat pagà—, sobre les nou del vespre, la meva germana i jo corríem escales amunt al bar dels nostres pares i ens plantàvem en una de les taules del menjador. La que hi havia més a prop de la tele, una Sanyo amb més cul que píxels. El meu pare ens pujava el suculent festí dels dimarts —salsitxes amb patates fregides, sempre— i, després del Telecupón, s’aturava el món. Els primers acords de la sintonia, una recepta que escrivia amb gargots “Médico de familia” i tot seguit un Powerpoint presentant tot l’elenc —ai, els noranta!—. Quins nervis!, sentia, amb la boca plena de patates fregides. La millor sèrie amb el millor sopar. Una felicitat absoluta.

Médico de familia era una sèrie familiar que explicava les peripècies d’un vidu (el doctor Nacho Martín) i els seus tres fills (la María, el Chechu i l’Anita) com a fil argumental i personatges de totes les edats per enganxar el públic de 0 a 100 anys, aproximadament. Espanya estava orfe de sèries després del final de Farmacia de guardia —precisament, el Nacho va fer un crossover al local de la farmacèutica Lourdes Cano per acomiadar la sèrie— i aquella família madrilenya de classe mitjana-alta i sala d’estar d'altura doble tenia tots els ingredients per triomfar.

I va triomfar. Almenys al menjador del bar dels meus pares. Quatre anys allà, enganxada a aquella Sanyo atrotinada que, els dies que hi havia tempesta, perdia el senyal. I no és una avaria menor si vius a Galícia.

Tot i que hi ha tempestats més grans que l’orballo gallec: els clients del bar. Si algú venia a sopar, s’havia de desmuntar el campament, acabar de pressa i corrents el sopar i deixar el poder de la televisió al comensal. Els que ens hem criat als bars sabem que el control del comandament depèn dels avatars de la vida i de la bona voluntat de la clientela. La Champions, un Depor-Celta o el caprici del client de torn són innegociables.

Ara tot sembla més fàcil perquè és al núvol màgic d’internet i els televisors intel·ligents que avancen o retarden la programació al gust del consumidor. Però als noranta no era així, i si et perdies alguna cosa a la tele, te la perdies per sempre. I per sempre és molt de temps.

Una setmana sense el Chechu era un infern. A les sèries tothom té un personatge preferit i el meu era el Chechu. M’agradava. Com a amic o potser alguna cosa més. Estàvem fets l’un per l’altre: teníem gairebé la mateixa edat —ell, set anys, i jo, sis—, tots dos assumíem estoicament gairebé totes les esbroncades dels nostres adults i el seu avi es deia Manolo, com el meu! No podia ser casualitat.

“Pero... Chechu!”, li cridava el senyor Manolo quan el nen en deixava anar alguna de grossa. “Jessiña, per déu!”, customitzava la meva mare en les mateixes situacions. Vivíem vides paral·leles.

Les entremaliadures del Chechu es comentaven a l’hora del pati. Com els nòvios de la Maria o els outfits de la tia Alicia —de fet, germana de la difunta i amor secret del cunyat—. Els dimecres, el pati era un formiguer de reflexions sobre la sèrie i, particularment, sobre la relació del Nacho i l’Alicia, la gran trama que transcendia els capítols, i els anys —el Nacho va trigar unes quantes temporades a declarar-se—. En la memòria queda aquella petició de matrimoni a la ràdio —ella era periodista—, amb el micro obert; o l’accidentat casament de conte, que va enganxar a la pantalla més de 10 milions d’espectadors.

Ara que han passat els anys, Médico de familia potser no es mereixia el millor sopar del món. Peca d’un cert tuf moralista de classe mitjana-alta en algunes conclusions, imposa uns estereotips sexistes innecessaris —com el personatge de la Juani— i es passen molt amb el product placement de Puleva i Bimbo amb els seus espectaculars esmorzars en família. Però no és just mirar una sèrie del 1995 amb els ulls del 2019.

A més, a favor seu cal dir que va ser la primera sèrie que va incorporar com a personatge fix un noi amb síndrome de Down —l’Ernesto, el zelador—, una empenta per a la integració laboral del col·lectiu. A més, en el primer episodi es van atrevir a tractar l’embaràs adolescent i l’avortament. I més endavant, a través d’un nòvio maltractador de l’Alicia, la violència masclista. Era el 1995 i Espanya encara dormia —més que ara— als llorers. Només parlar-ne en prime time ja era un èxit.

Potser el contingut hauria pogut ser millor. També la Sanyo del bar dels meus pares. Però la sèrie va marcar una generació, l’hora del pati i el sopar dels dimarts durant quatre anys (del 1995 al 1999). Médico de familia sempre tindrà un regust de la nostra infantesa. I de salsitxes amb patates fregides.