Mitologia fosca

Els malvats sempre m'han caigut bé. Desitjava en secret que el coiot atrapés el correcamins. M'imaginava que Pierre Nodoyuna i el seu gos Patán –un metamalvat que es burlava de l'amo amb el seu riure ofegat– guanyessin als autos locos. I esperava que un altre senyor sinistre però entranyable, el Gargamel, l'esparracat home del sac, convertís els barrufets en or en una caldera que guardava a la seva cabana del bosc. Vaig admirar Mark Lenders, que carregava caixes de cervesa per ajudar la seva família, tant com vaig menysprear Oliver Atom.

Potser va ser aquesta simpatia subtil i precoç pels dolents, pels perdedors sense remei –pels que persisteixen malgrat la derrota?– el que em va enganxar a Els cavallers del zodíac, en què tots els protagonistes tenien un costat fosc per culpa d'una infantesa desgraciada o un trauma pertorbador. La sèrie va ser un dels vaixells insígnia del desembarcament nipó en la programació infantil dels noranta, a més de la mítica Campeones i la longeva saga de Bola de drac. Llavors no ho sabia, però estava consumint per un tub (catòdic) i sense control parental una sèrie anime de molta violència, amb personatges que sagnaven i agonitzaven amb uns ulls com si fossin plats i llargues cabelleres de colors.

Diu un amic que amb Els cavallers del zodíac va descobrir indicis de la seva homosexualitat. No ho havia pensat, però és veritat que els protagonistes són cinc nois tot fibrats, sens dubte atractius i amb trets andrògins, que sovint es treuen l'armadura per lluitar amb el tors nu. Els cascos i escuts, magnífics, fan de cada personatge el que és. En Seiya és un orfe que es transforma en cavaller de Pegàs quan guanya l'armadura. En Shiryu (el meu preferit), el del Drac. En Hyoga (Cigne), en Shun (Andròmeda) i l’Ikki (el Fènix) completen el grup dels guerrers-constel·lació.

La sèrie va protagonitzar el desembarcament nipó amb ‘Campeones’ i ‘Bola de Drac’

Fins on m’arriba el record, lluiten en combats cada cop més difícils perquè el Bé triomfi sobre el Mal, encara que els bons no ho són mai del tot i els dolents tenen els seus motius per ser-ho. Tot en la sèrie és confús, caòtic, ambivalent. Els cavallers sacrifiquen la vida en nom d'una empresària anomenada Saori Kido, que resulta que és... Atenea. Com a la Ilíada, la deessa apareix en moments clau –amb una cabellera lila i un ceptre– per salvar l'heroi (Aquil·les-Pegàs). A l'estil de Tolkien o George R. R. Martin, l'autor del manga original, Masami Kurumada, crea un món propi i complex que és gairebé una nova Teogonia: en els inicis, Atenea va dissenyar 88 armadures, inspirades en cadascuna de les constel·lacions, i les va dividir en categories: or, plata i bronze.

En Seiya i els seus amics són de bronze, o sigui els pringats, i en el moment culminant de la ficció s’enfronten als veritables cavallers del zodíac: 12 paios amb habilitats formidables i armadures d'or que viuen en temples grecs. Els nois lluiten amb els punys, però vencen amb el cap quan descobreixen, en el rival, una feblesa del passat o un secret tèrbol. Els escenaris de les batalles són foscos però de ressonàncies hel·lèniques. La inspiració mitològica és evident i forma part de l'atractiu de la sèrie. Però és una mitologia sincrètica, pretesament híbrida; un poti-poti grecojaponès que escandalitzaria un Pierre Grimal.

M'importava ben poc aquest desordre amb nou anys, fascinat pels rituals d'atac que imitava al pati de l’escola: el Meteor de Pegàs, la Còlera de Drac, la Pols de Diamants, la Cadena Nebular o el Puny Fantasma del Fènix, aquest últim especialment eficaç perquè creava il·lusions òptiques en els enemics. Després de cada capítol, intentava construir la meva pròpia armadura del Shiryu amb cartolina (no me'n vaig sortir) o jugava amb els ninots que la meva mare comprava al tot a cent i menys articulats que un playmobil. En els meus combats casolans, vencia el Drac.

No pensava llavors que a la sèrie hi hagués cap lliçó, però potser n’hi ha: Els cavallers del zodíac mostren que els reptes es poden afrontar; que el que ahir es veia impossible (vèncer els guardians dels temples) avui sembla bufar i fer ampolles perquè hi ha rivals més poderosos; que el bronze pot, de vegades, vèncer l'or.