La Universitat de Barcelona, la millor d’Espanya segons el rànquing Xangai

L’esperat rànquing d’universitats de Xangai 2019, centrat en l’excel·lència investigadora i esperat pels campus de tot el món amb interès dissimulat, s’ha publicat aquest dijous. La influència d’aquesta classificació —desmesurada segons l’opinió de molts experts— no ademt cap dubte, perquè condiciona la política dels Governs (els campus d’excel·lència espanyols, per exemple) i determina la concessió de moltes beques. Espanya té motius per alegrar-se moderadament perquè 13 centres espanyols se situen en aquesta ocasió entre els 500 millors, davant els 10 de l’any passat. Des que es va crear el llistat el 2003 —per triar el destí dels científics xinesos becats a l’estranger—, només ha assolit aquesta xifra el 2015.

En el rànquing de Xangai o ARWU (classificació acadèmica d’universitats del món, per les sigles en anglès), els campus s’ordenen per franges a partir del número 100. La Universitat de Barcelona és l’única espanyola entre els llocs 150 i el 200 (va tornar a aquesta posició l’any passat); l’Autònoma de Barcelona, la Complutense, Granada i València es localitzen entre el 200 i el 300; l’Autònoma de Madrid i la Pompeu Fabra entre el 300 i el 400, i la Politècnica de València, Oviedo, Sevilla, les Balears, País Basc i Saragossa entre el 400 i el 500.

Posicions, malgrat aquesta dada positiva, que estan molt allunyades de la glòria. Disset de les vint millors universitats del món, segons el rànquing, són als Estats Units, que continuen demostrant la seva hegemonia amb Harvard i Stanford als primers llocs. En aquest olimp de la vintena es colen tres centres britànics: Cambridge, Oxford i College of London. Totes són institucions molt sòlides i compten amb un enorme finançament públic i privat, a anys llum d’un campus públic espanyol. En un alumne de Harvard, per exemple, s’inverteixen a l’any 150.000 euros, davant els 7.000 a Espanya.

Más información

Universitats públiques avisen de la seva “greu” crisi financera

Les millors universitats són a Catalunya

La universitat que necessitem

“No es pot comparar. A Harvard o ets molt llest o has de pagar una matrícula d’entre 50.000 i 75.000 dòlars a l’any, mentre que aquí estem parlant que hi hagi una primera matrícula gratuïta”, opina José Manuel Pingarrón, secretari general d’Universitats en funcions. “La dada que més m’agrada del rànquing és que gairebé tot el sistema universitari públic espanyol hi és dins i això significa que enviem els nostres fills a una universitat de qualitat. Els Estats Units, en canvi, tenen 3.000 universitats dolentes”, remarca Pingarrón. Espanya té 47 universitats públiques que imparteixen grau presencial, i d’aquestes, 38 són entre els 1.000 millors campus, segons ARWU. A més, en aquest miler només hi ha una universitat privada, la de Navarra, perquè en mans alienes es descuida la investigació i la transferència de coneixement. “És un mantra que la Universitat pública està malament. Podria estar millor, però és un sistema consolidat”, afirma Pingarrón.

A falta de dotació econòmica, cap rector espanyol no aspira a ingressar al top cent, tot i que sí a escalar posicions. Recorden que no és fàcil progressar amb una retallada financera de 9.500 milions d’euros en vuit anys (del 2010 al 2018). De manera que la Universitat va passar de representar el 2,15% de la despesa pública a l’1,6% en aquell període. Frena l’avenç espanyol també una forta endogàmia (el 73% dels professors imparteix classe on es va doctorar), una plantilla fixa molt envellida, una de jove precaritzada i una falta de recursos que ha forçat els grups d’investigació a buscar fons internacionals.

“El que estem veient és el gran esforç que estan fent les universitats per ser més competitives en el camp de la investigació, malgrat que tenim uns pressupostos tan magres com els que tenim”, resumeix Josep Ros, rector en funcions de la Universitat Autònoma de Barcelona, que ha pujat un esglaó en la classificació. “S’incentiva amb un pla de captació de talent, una oficina de projectes internacionals eficient... i crec que això s’ha de reflectir d’alguna forma en els rànquings. Jo això ho separo dels pressupostos, que fa anys que estan prorrogats i són insuficients”.

“Aquest rànquing valora molt els autors que són entre l’1% més citat de la seva especialitat i, en el cas de la Universitat de València, ha passat en un any de no aparèixer-hi cap a aparèixer-n’hi quatre. Per això jo esperava un salt, però no un de tan gran, perquè hi intervé el que tu fas i el que fan els altres”, explica Joaquín Aldás, vicerector d’Estratègies i Qualitat del campus valencià, que ha escalat dos esglaons, de la franja de 400-500 a la de 200-300. “Xangai afavoreix les universitats de certa mida, perquè té en compte el nombre d’articles i autors i, com més gran és aquest, més fàcil resulta assolir aquests nivells”, prossegueix Aldás, expert en classificacions.

ARWU, per tant, penalitza universitats deliberadament petites en mida, com són la Pompeu Fabra o la Carles III de Madrid, que són tanmateix molt productives, elitistes en l’alumnat i prestigioses, i que encapçalen els rànquings nacionals elaborats a Espanya. Xangai comptabilitza també els premis Nobel o les medalles Fields guanyades per antics alumnes i inclou una macroenquesta d’opinió. Una metodologia molt criticada des de la Comissió Europea, que va llançar el 2014 el seu propi llistat, que té més en compte la docència.

Pilar Aranda, rectora de Granada, es felicita enormement de les dades, “són un èxit” diu, després d’un curs acadèmic en el qual, després del cas Màster, les universitats públiques espanyoles s’han sentit una arma llancívola en mans dels polítics. “Vam passem de tenir tres o quatre becaris en un laboratori a cap ni un, i això no va tenir repercussió. La meva universitat necessita almenys un 10% de finançament per mantenir-se”, explica, encara que veu impossible competir per atreure talent estranger amb sous poc atractius al mercat internacional i molt taxats per l’Administració. “Per això necessitem una nova llei d’universitats”, recorda Aranda, que ha participat en les converses amb el Govern. “Cada vegada és un escenari més competitiu. La Xina cada vegada té més pes, també Índia, els països del Pròxim Orient...”, enumera.

El seu homòleg a Sevilla, José Ángel Castro, amb qui Granada comparteix molts projectes d’investigació, celebra que la seva universitat torni a entrar en el mig miler de centres. “El sistema ha fet un gran esforç per millorar la quantitat i la quantitat de la investigació. En el nostre cas, en quatre anys hem duplicat els fons de finançament i això ha impactat en les publicacions científiques. Incentivem que els nostres grups publiquin a les millors revistes, Science o Nature, i reconeixem la seva tasca quan ho aconsegueixen amb un acte solemne i una ajuda de 15.000 euros perquè continuïn investigant. Hi ha un pla de captació de talent amb estratègies individualitzades d’una consultora perquè els grups d’investigació siguin eficaços”, prossegueix Castro, catedràtic de Química Inorgànica. D’aquesta manera, Sevilla ha aconseguit tenir dos autors entre aquest 1% altament citat i ho ha vist reflectit a Xangai.

“El sistema espanyol n’ha d’estar orgullós. Alemanya gasta el 2,94% del seu PIB en R+D, i si ho comparem amb l’1,19% d’Espanya, el mèrit és gran. Cal confiar en el nostre sistema i crear un pla plurianual de finançament que doni estabilitat”, continua Castro. El Govern socialista planteja un canvi en el sistema i proposa que les universitats rebin una quantitat fixa per a les seves despeses corrents, una de variable en funció dels objectius i una per a necessitats singulars com el manteniment del patrimoni històric. “Nosaltres hi posem la carcassa i després les comunitats autònomes han de posar-ne el contingut, els fons”, precisa Pingarrón. El model català que tan bons fruits ha donat.