Destil·lat d’estiu sense mòbil

La platja. Els pares xerrant i llegint el diari a l’ombra i tu a l’aigua fins que en surts tota arrugada com una pansa. Els gelats. Els braços plens de calcomanies. Les xancletes. Les samarretes, els shorts i els vestits vintage. Anar tot el dia en banyador. Les bicis. Els Citroën Mehari o Dyane 6. Ser al carrer no fent res i fent de tot. El quiosc de les chuches. Riure imitant els pares. Que anar a caçar granotes fos un pla imbatible. L’horror dels dies de pluja. La colla. I la mítica sintonia que hem xiulat milions de vegades.

Verano azul és un destil·lat d’estiu, només li falta fer olor d’aftersun. L’estiu que viuen el 1981 una singular colla formada per set nanos i dos adults en un poble de costa. Llegeixo dels que saben de tele que la sèrie és avorrida, lenta, que vol donar lliçonetes. D’acord que no té el muntatge frenètic de les ficcions actuals, però discrepo en això del ritme: ha passat el test de la meva filla de nou anys, de la generació dels que no han jugat al carrer i viuen enganxats a pantalles amb connexió a internet.

Que aixequi la mà si hi ha alguna lectora nascuda entre el 1970 i el 1990 que no tingui gravat al cervell el capítol en què la Bea té la primera regla

S’ha enganxat ara a les històries del Tito (el més petit i ocurrent), el Piraña (llavors el grassonet –ara se n’hauria de dir un menor amb sobrepès–, culte i filòsof), el Javi (ros d’ulls blaus, però fill únic d’un pare dèspota), el Quique (el personatge menys dibuixat), el Pancho (el noble i valent lleter del poble, que viu amb els seus tiets), la Desi (l'assenyada amiga de la guapa, que porta ulleres i aparells i té uns pares que es barallen; el món està mal repartit), la Bea (la guapa, que no porta aparells ni ulleres, però és avorrida i cursi a matar), el Chanquete (un savi pescador jubilat que viu en un vaixell envoltat d’horts) i la Julia (una moderna pintora que es recupera de la mort del seu marit i la seva filla). Per cert, que l’altre dia em vaig assabentar buscant dades sobre la sèrie que la Desi i la Bea són germanes a la vida real.

Allò de donar lliçonetes, no ho comparteixo. Els diàlegs tenen frases que sonen cursis, però també deixen anar perles sobre la lluita de classes o la importància de fer les coses amb passió. Crec que en el seu dia Antonio Mercero (que va signar també La cabina o Farmacia de guardia) la va encertar abordant en una sèrie tan popular temes com el xoc generacional, la camaraderia, el divorci, la religió (sense entrar gaire en el tema, tot s'ha de dir), l’especulació urbanística a la costa, els residus, el caciquisme d’alguns alcaldes, la relació entre els de poble i els de ciutat, el dol... o la regla. Que aixequi la mà si hi ha alguna lectora davant d’aquest text nascuda entre el 1970 i el 1990 que no tingui gravat al cervell el capítol en què la Bea té la primera regla, la solemnitat de les mirades dels pares i el fart de riure quan se n’assabenten els nois de la colla.

Com diu el manual de les sèries familiars, Verano azul tenia diverses trames simultànies, per sumar audiències. La dels més petits, els joves i els adults. Els nens sospiràvem per tenir un estiu com aquell i descobríem que els grans a vegades pateixen o que alguns pares poden ser uns idiotes. Com el del Javi, un cretí (al diccionari de l'IEC: estúpid) de llibre que només pensa a triomfar i aparentar.

Vista 40 anys després, de Verano azul sorprenen escenes que ara no veuríem ni de conya en una sèrie que retratés l’actualitat d’unes famílies tan convencionals. Pares que a la platja no se separen del got de vermut. Que es posen crema bronzejadora!, la del pot marró, sense protecció. Que el pare del Javi, el cretí, li clavi una bufetada. O que el Frasco, el del bar, dispari amb l’escopeta contra l’altaveu de la constructora que vol fer fora el Chanquete i el seu vaixell per construir una urbanització. O que en plans de recurs de la platja hi surtin nens petits sense roba. Ara no hi hauria ni una seqüència on no sortís un mòbil.

Fa unes setmanes Verano azul va ser notícia perquè es podrà tornar a veure, aquesta vegada a Netflix. I precisament l'1 d'agost la tornarà a emetre La 2. A RAC1 Jordi Basté va entrevistar Miguel Joven, el Tito a la sèrie. Va explicar que no els han ofert mai fer-ne un remake, i que ell va fer la sèrie per casualitat, perquè van fallar dos altres nanos. Va recordar que la revista Teleprograma va fer “el pitjor espòiler de la història” quan va titular en portada “Chanquete ha muerto”. “Només passejant pel carrer se’n va assabentar tot Espanya, i tot i així tothom va plorar com si se li hagués ficat ceba als ulls”. Joven, que viu i vivia a Nerja, va explicar també que la barca del Chanquete es va desmuntar, però que amb motiu del 20è aniversari de la sèrie se’n va fer una rèplica. La sèrie ha marcat el poble malagueny: tots els personatges hi tenen un carrer i Antonio Mercero, una avinguda.