Manual de resistència al pacte

En els últims dies hem assistit a una agra guerra de relats entre el PSOE i Unides Podem per dirimir qui carrega amb la responsabilitat del fracàs en la negociació de la investidura de Pedro Sánchez. Però més enllà dels errors evidents de les dues parts, la qüestió continua sent: volia realment el PSOE arribar a un acord per formar un govern de coalició? Perquè si ho volia, resulta difícil fer-ho de manera més maldestra, i si no ho volia, podria haver-nos estalviat l'espectacle. Només en el cap de Pedro Sánchez i el seu assessor àuric Iván Redondo hi ha la resposta. És possible que mai arribem a saber-ho, són tantes les capes de relat que s'aboquen sobre aquesta negociació, però hi ha una cosa que tothom ha vist: quan es vol pactar amb algú, no sembla que esbroncar-lo sigui la millor manera d'aconseguir-ho.

En els gairebé tres mesos transcorreguts des de les eleccions, Sánchez amb prou feines s'havia mogut per assegurar la investidura. Primer va plantejar un govern en solitari. Estava en el seu dret a fer-ho, però era poc realista. Només es va avenir a negociar quan va comprovar que no podria repetir la jugada de la moció de censura, en la qual les altres forces polítiques el van investir president sense cap contrapartida. Finalment, va oferir a Unides Podem un pacte però sense entrar al govern i només al final, quan ja faltaven pocs dies per a la votació, va acceptar negociar una possible coalició.

El PSOE havia demanat el vot per a un govern progressista, amb la qual cosa es donava per fet que si ho necessitava pactaria amb Unides Podem. Els d’Iglesias també demanaven el vot, en aquest cas per ancorar a l'esquerra les polítiques del govern. A Sánchez li corresponia prendre la iniciativa i ha tingut tres mesos per negociar. Com és possible que arribés a la votació d'investidura sense el pacte fet? A quin estrateg se li ocorre que en 48 hores podrà negociar un govern de coalició? Qualsevol que hagi observat com s'han gestat els que funcionen a Europa sap que no s'aconsegueix en uns dies. Sánchez va arribar a la investidura sense haver sumat cap vot i va començar el debat fent coses molt estranyes: mentre assenyalava Unides Podem com a soci preferent, demanava amb insistència l'abstenció de Ciutadans i del PP, se suposa que per no haver de pactar amb qui no havia de fer-ho. I mentre els demanava l'abstenció, els llançava dures reprimendes. Es comportava com si tots els altres tinguessin l'obligació de donar-li suport i fossin uns irresponsables per no fer-ho. Curiosa manera de seduir, la de Pedro Sánchez.

Especialment dura ha estat la relació amb Unides Podem. És cert que, amb fòrceps i a destemps, el PSOE ha recorregut un bon tros: en pocs dies ha passat de rebutjar l'entrada d'Unides Podem al govern, a acceptar una coalició. Però amb moltes reticències i escassa convicció. Al final de la primera sessió d'investidura, el veredicte dels analistes era gairebé unànime: Pedro Sánchez estava perdent el relat. Era evident que s'havia fet el ronsa amb propostes vagues per acabar plantejant un veto a Pablo Iglesias. Si esperava que aquest reaccionés enrocant-se de tal manera que pogués culpar-lo d'haver d'anar a noves eleccions, va fallar en els seus càlculs perquè Iglesias va torejar bé l'envestida i, renunciant a entrar al govern, va retornar la pilota a la teulada de Sánchez. Però el que havia estat demolidor per al candidat era que la resta de les forces polítiques donés suport al relat d'Iglesias posant en dubte la seva voluntat de negociar.

I a partir d'aquí va arribar el despropòsit final. Una negociació amb cara de pomes agres, contra rellotge, enmig d'una forta desconfiança i amb filtracions interessades que preludiaven un mal final. Unides Podem va cometre l'error d'acceptar un marc temporal impossible que l’obligava a centrar la negociació en les competències i carteres que assumiria. La insistència a “controlar” àrees determinades per poder aplicar el seu programa evidenciava un concepte de govern de coalició que posava els pèls de punta als dirigents socialistes perquè anticipava futures deslleialtats.

Quan Sánchez va acudir el dijous a la segona votació, els ponts amb Unides Podem estaven trencats. I la resta de forces necessàries per superar la votació d'investidura es queixaven amargament que ningú del PSOE els hagués contactat. D'haver considerat que realment l'acord amb Unides Podem era possible, no hauria estat lògic negociar en paral·lel els vots que li faltaven? Fins i tot si els hi oferien sense contrapartides, no mereixien una trista trucada de cortesia? Aquesta manera de procedir s'allunya molt dels requisits que figuren en qualsevol manual per a una negociació reeixida. Més aviat encaixaria amb els d’un manual de resistència al pacte. Continuarà Sánchez la mateixa estratègia en els dos mesos que queden per evitar les eleccions? Tot apunta que sí.