Entre els anys 1972 i 1996, Xavier Turiella ho va fer cada dia que treballava als matins. A les set del matí sortia de les instal·lacions de la central elèctrica de Sant Llorenç de Montgai i anava fins a la caseta meteorològica. Allà anotava les dades de les temperatures màxima i mínima de la jornada anterior i la d’aquell moment; la de la humitat relativa, les pluviomètriques si havia precipitat, la velocitat del vent i l’evaporació de l’aigua. Un cop recopilat el material, tornava i trucava a la central de Camarasa, encarregada de centralitzar totes les dades i transmetre-les primer al Servicio Meteorológico Nacional i després al Servei Meteorològic de Catalunya, un cop recuperada la competència per part de la Generalitat.

“Un dia, l’any 1985, vam enregistrar 16 o 17 graus negatius i vam caminar sobre l’aigua glaçada del pantà. Per si de cas es trencava, al costat portàvem una barca, que fèiem lliscar per sobre del gel. La veritat és que feia respecte, allò”, rememora des de casa seva a Sant Llorenç, on manté aquella caseta de fusta de mesuraments en què recollia les dades quan treballava per a Endesa. La va comprar per 5.000 o 6.000 euros quan van tancar la central el 1996 i a ell el van traslladar a Camarasa. Va agafar l’hàbit i ara, jubilat, continua prenent les dades bàsiques: temperatures absolutes i pluja quan n’hi ha. Cada dia, malgrat que hagi de fer els nou quilòmetres des de Balaguer, la seva residència a l’hivern.

Com Turiella, una vintena d’operaris de totes les centrals hidroelèctriques que hi havia al Pirineu feien la mateixa tasca des que es va completar la xarxa pirenaica de generació elèctrica i abans que el procés s’automatitzés. Els primers registres, dels anys vint, eren simples papers en blanc en què s’especificaven unes poques dades bàsiques. Després arribarien uns formularis en anglès, demostració que la sistematització en la presa de dades era d’importació. La versió castellana, però, no trigaria a arribar en forma de fulls d’impremta omplerts a mà, ja fos a cop de ploma, llapis o bolígraf, segons dèries personals i l’evolució tecnològica dels estris d’escriptura.

Les dades meteorològiques complementaven les dades bàsiques per controlar el funcionament de cada central: cabal d’aigua disponible i electricitat produïda, les que realment interessen als gestors de les instal·lacions. I d’aquesta manera es van agafar durant una setantena d’anys, entre el 1922 i el 1992. Més de 20.000 cartes hidrològiques que permeten veure, fins i tot, com va evolucionar a poc a poc l’electrificació del Pirineu lleidatà gràcies al diagrama de les conques hidrogràfiques que s’incloïen cada vegada que una central conqueria un nou tram de riu. Primer la Noguera Pallaresa, el riu Flamisell i el Segre. Després la generació elèctrica es va ramificar cap a la Noguera Ribagorçana i la Vall d’Aran. L’origen de la llum de Barcelona.

Incidències tècniques

“Les empreses que explotaven les centrals necessitaven aquelles dades meteorològiques per poder gestionar les instal·lacions i mirar on se’n podien establir de noves. I per això s’havia decidit que les dades s’havien de recollir cada dia, a la mateixa hora, a les vuit del matí”, explica Toni Mera, del Fons Històric de la Fundació Endesa, entitat que mantenia al seu arxiu tot aquest material fins que al març el va cedir al Servei Meteorològic de Catalunya, tot i que l’encarregat de custodiar-lo serà l’Institut Cartogràfic, a la seva cartoteca.

“No volem que la informació romangui als nostres magatzems, sinó que estigui en règim de consulta i la pugui fer servir el Meteocat”, diu Mera. Després de la cessió, aviat començarà un pesat i llarg procediment arxiver. Primer, la digitalització dels documents originals, alguns dels quals (els dels anys quaranta) es troben en pitjor estat de conservació. Després, el buidatge de les dades i la seva utilització per acabar de determinar la foto del clima del passat i poder fer estimacions més acurades de futur.

A part de les meres dades numèriques, en ocasions especials les actes recollien algun comentari. Com aquest: “Reducción de reservas por inundaciones en Capdella, Molinos, La Plana y Camarasa”. L’anotació és del 26 d’octubre del 1937, en ple episodi d’una de les pitjors riuades que es recorden a Catalunya. Si els efectes a Tortosa van ser perillosos, amb l’Ebre desbordat i un nivell del riu que superava en cinc metres el que era habitual, al Pirineu la força de l’aigua va ser igualment terrorífica, tot negant la central elèctrica d’enormes roques. L’activitat de generació, evidentment, es va haver d’aturar.

O un altre capítol, semblant al viscut per Turiella a Sant Llorenç als anys vuitanta, però molt més extrem, registrat al llac de Gento. En aquest cas, l’acta del 2 de febrer del 1956 certifica una temperatura de 32 graus centígrads sota zero. És la temperatura mínima absoluta de què es té constància a tota la península Ibèrica, fruit de la fredorada més intensa del segle passat. Durant una vintena de dies tres onades de fred consecutives van assetjar el Principat. El port de la Bonaigua, a -26 graus, va quedar tallat. El Servei Meteorològic creu que aquelles temperatures mínimes generalitzades no havien tingut precedents des de l’anomenada Petita Edat de Gel, un període que es va estendre a tot el món entre el 1550 i el 1900.

Contrast tèrmic històric

Aquella mínima del 1956 contrasta amb les màximes assolides al Principat fa només una setmana: 43,8 graus centígrads a Alcarràs (Segrià). Un gradient tèrmic de més de setanta graus amb una diferència de 63 anys que s’ha agreujat amb les més de 6.000 hectàrees cremades les últimes setmanes a la Ribera d’Ebre.

El Servei Meteorològic tenia constància d’aquella temperatura mínima del 1956 perquè les centrals compartien les dades amb l’autoritat meteorològica de torn, però li mancava l’acta del registre, el certificat, tal com reclama l’Organització Meteorològica Mundial, el referent internacional.

Ara, aquestes dades serviran al Meteocat per omplir sèries de dades que, en molts casos, tenien interrompudes, com és el cas del període de la Guerra Civil. En aquells temps, en molts casos les dades es continuaven prenent amb més voluntat que professionalitat, però els problemes de comunicació feien complicat que les dades recollides acabessin als registres oficials. Les dades facilitades per la fundació de la companyia elèctrica ajudaran també a completar la cobertura geogràfica de la xarxa que tenia el Servei Meteorològic després de la seva creació, l’any 1921. Les dades anteriors provenen de diferents observatoris previs.

Les noves dades són valuoses perquè pertanyen al Pirineu, un reservori climàtic

Totes aquestes dades permetran tenir més informació sobre què va passar, i alhora descriure amb més detall l’evolució del canvi climàtic a Catalunya en el seu període de més intensitat, els últims 150 anys, i que avui dia va empitjorant. Un equip interdisciplinari del Barcelona Supercomputing Centre va preveure un augment de la temperatura de set graus per a finals del segle actual, després d’establir un model propi de previsió climàtica i d’utilitzar un gran cúmul de big data existent sobre la regió del Mediterrani.

Arribat el cas, les dades obtingudes al Pirineu permetrien ajustar encara més les estimacions. La zona pirenaica és el territori on més han caigut les precipitacions en les últimes set dècades. I també completaran estadístiques de capítols especialment significatius, com per exemple les quantioses pluges del novembre del 1982, de les quals el Meteocat tenia dades parcials, no precisament de la zona on es concentraven les centrals catalanes del Pirineu.

“Que les dades siguin dels Pirineus és important, perquè les àrees de muntanya són punts d’atenció especial pel seu component d’illa climàtica. Al contrari que els litorals, no han estat tan modificats per l’home”, clarifica Marc Prohom, cap de l’àrea de climatologia del Servei Meteorològic. Gràcies al fet que són un reservori, les dades que provenen d’allà prenen més rellevància, ja que les dades obtingudes no pateixen el desviament propi de les zones més marcades per l’empremta humana, com és el cas de les ciutats, que tenen els seus propis microclimes i, per tant, les seves condicions meteorològiques estan afectades per l’entorn general.

Prohom explica que el fet que les dades recollides a les centrals incloguin, per exemple, el gruix del gel als pantans donarà l’oportunitat d’aprofundir en la “severitat” dels hiverns. “Per a les companyies elèctriques, interessades a explotar les centrals, aquestes dades no eren gaire rellevants, però per a nosaltres tenen un gran valor”, apunta l’expert.

El Servei Meteorològic està implicat en un projecte europeu juntament amb els governs francès i andorrà per crear un observatori del canvi climàtic i poder fer projeccions per a aquest segle. Com més dades, més ajustades podran ser les previsions i, segons explica Prohom, no hi havia encara dades que oferissin una fotografia global dels Pirineus. Ara s’hi estarà més a prop.

Canviar la manera de viure per combatre una crisi

Gabriel Borràs

Tres fets per tenir en compte en les set dècades que van entre els anys 1922 i 1992. A finals d’octubre del 1937 hi ha un episodi de fortíssims aiguats a l’Alt Pirineu: els cabals de les Nogueres multipliquen per un factor de cinc els valors mitjans als rius, i el Segre, a Lleida, assoleix un pic de cabal de 2.900 metres cúbics per segon, quasi 600 vegades més aigua de la que és habitual. Tot el Pirineu central recollí tanta precipitació en aquell episodi que l’Ebre arribà a un cabal quasi 200 vegades superior que el mesurat habitualment a Tortosa. Aquella fou l’última gran riuada de l’Ebre. Dinou anys més tard, a l’estany Gento es registrà la temperatura mínima absoluta de la península Ibèrica: 32 graus sota zero. I, finalment, els anys 1988 i 1989 van ser dos anys consecutius molt secs i sense treva que van fer assolir mínims a les reserves d’aigua arreu, sobretot als embassaments dels rius Ter i Llobregat, tan mínims que gairebé van obligar a començar les restriccions d’aigua potable a la ciutat de Barcelona. En setanta anys, doncs, episodis de fredorades, aiguats i sequeres.

“I no es fa esment a la calor?”, hom podria preguntar.

En el període 1922-1992 no es produeix cap episodi extrem de calor. Segur que n’hi va haver algun, però no prou destacable. Durant aquest període, des del punt de vista de l’estudi del clima el més determinant —i que és una evidència contrastada, mesurada i inqüestionable— és la pujada de la temperatura de l’atmosfera i dels oceans, l’anomenat escalfament global. El maig del 1992 les Nacions Unides van aprovar a Nova York el Conveni Marc sobre el Canvi Climàtic: és l’evidència d’aquest escalfament global, conseqüència del canvi climàtic accelerat per l’activitat humana a la Terra des de l’època preindustrial fins ara. La crema massiva de combustibles fòssils ha provocat una concentració excessiva de gasos amb efecte d’hivernacle a l’atmosfera. El gas majoritari, el diòxid de carboni, ha passat d’una concentració de 280 parts per milió a finals del segle XVIII a les 415 actuals, un 48% més. Els efectes: la temperatura mitjana anual del planeta ha pujat un grau centígrad.

“I què, si ha pujat un grau? Entre 18 i 19 graus no hi ha pas tanta diferència”.

Només un exemple. Si la temperatura mitjana anual de la ciutat de Barcelona s’incrementa en dos graus, passarà a tenir la mateixa temperatura mitjana anual que té avui Sevilla, situada 600 quilòmetres més al sud. Segons el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic, la quantitat d’energia acumulada a la Terra entre 1971 i 2010 a causa de l’increment de gasos amb efecte d’hivernacle és equivalent a l’energia alliberada per quasi tres bombes atòmiques cada segon durant aquests quaranta anys. I, com és sabut, l’energia ni es crea ni es destrueix, es transforma. L’expressió d’aquesta transformació és l’escalfament de l’atmosfera i dels oceans, el desgel dels pols i de les glaceres, l’increment del nivell del mar, l’acidificació dels mars, l’increment dels fenòmens meteorològics extrems i, en certa manera, el trencament dels patrons climàtics que fins ara havíem conegut. En una bioregió de clima mediterrani com la nostra, les precipitacions són cada vegada més irregulars, espaiades i concentrades en el temps, amb una percepció que no hi ha estacions de transició (ni primavera ni tardor), l’evident pèrdua d’hores de fred i l’increment brutal de les onades de calor, les temperatures màximes o les nits tropicals. Al febrer passat es van assolir temperatures rècord de 27 graus de màxima, mentre que el passat 29 de juny l’Observatori Fabra va marcar un nou rècord de calor quan a les 7.41 h del matí la temperatura era de 31,2 graus a quasi 500 metres d’altitud. Una bogeria.

Com molt bé ha avaluat el Servei Meteorològic de Catalunya, la temperatura mitjana anual a Catalunya ha augmentat en 1,6 graus centígrads des de l’any 1950 fins al 2018, a raó de 0,25 graus per dècada. Els anys més càlids són els més recents. Aquest senyal tan robust no és aplicable a la precipitació anual, que mostra una tendència a la disminució de l’1,4% per dècada; en canvi, on sí que el senyal és robust és a la precipitació de l’estiu, que es redueix de l’ordre del 5% per dècada en aquest mateix període. Dit d’una altra manera: cada vegada fa més calor i, a l’estiu, plou ara un 30% menys que al 1950. Cada vegada hi ha menys disponibilitat d’aigua als nostres rius i aqüífers, mentre que el nivell del mar s’incrementa uns 3,3 centímetres per decenni i la temperatura de l’aigua puja 0,3 graus.

Tota aquesta efervescència climàtica provoca uns impactes que no fan sinó agreujar encara més uns problemes que en la majoria de casos ja fa decennis que existeixen i que no hem acabat de resoldre bé: des de la desigualtat social, la contaminació o les migracions de població, fins a la planificació territorial, l’alimentació o la relació entre el camp i la ciutat. El canvi climàtic esdevé una emergència que afegeix més pressió a la nostra forma de viure. Les imatges d’un os polar a la cerca de menjar en una ciutat o les imatges del gran incendi de la Ribera d’Ebre són un clar senyal que, si volem combatre aquesta emergència, cal que canviem la nostra manera de viure.

Gabriel Borràs és responsable de l'àrea d'adaptació de l'Oficina Catalana del Canvi Climàtic.