Un malestar íntim

En el discurs d’acceptació del premi Nobel de Literatura, el 2016, Bob Dylan deia que “les lletres de les cançons estan destinades a ser cantades, no a ser llegides en una pàgina”. Encara que darrere una bona cançó no té per què haver-hi un bon poema, i un bon poema pot donar lloc a una pèssima cançó, no per això les lletres deixen de ser, també, un text literari; per això tenen raó de ser els reculls de lletres. També hi ha autors que alternen la creació de textos per ser cantats i de textos per ser llegits, com ara Leonard Cohen; que hi hagi interrelacions entre les dues facetes és més que previsible. Un altre cas és Patti Smith (Chicago, 1946). Coneguda sobretot com a cantant de rock als anys setanta, i després d’un període d’irregularitat de mitjans noranta fins a l’actualitat, a més de lletres de cançons —algunes de tant d’èxit com Because the Night o People Have the Power—, té obra pictòrica i ha publicat llibres de poesia. Auguris d’innocència és un conjunt de 28 poemes —entre ells, dos de relativament llargs, i cinc de prosa poètica— publicat el 2005. El títol coincideix amb el d’un conegut poema de William Blake, dos versos del qual encapçalen el recull: “Una alosa ferida a l’ala, i un àngel que ja no canta”. D’acord amb el context, aquí s’ha d’entendre que la ferida de l’alosa és causa del silenci de l’àngel: un fet que sembla anodí en aquest món té repercussió en l’esfera celeste. Aquesta interconnexió entre el de baix i el de dalt és present al llarg del llibre. Per exemple, a “Escrit a la vora d’un llac”, és cap d’any, plou, un home escriu i una dona es confessa i plora: “No podia parar de plorar i el cel es va veure obligat a seguir-la”.

La invocació al visionari anglès és útil per introduir-nos en una escriptura d’imatges poderoses, sovint sorprenents, no poques vegades indesxifrables. Patti Smith va a la recerca del cop d’efecte verbal que transmeti un malestar íntim difícil de racionalitzar, encara que les causes que el provoquen siguin molt concretes. El poema “Ocells de l’Iraq” tracta de la invasió del 2003, alternant les referències bèl·liques —“Per sobre del Tigris / i l’Èufrates / helicòpters / llancen fullets / perquè la gent mengi”— amb escenes de malestar domèstic —“la mare que rondina / els nostres jocs de nens. / No em podeu dar una mica de pau?”—. D’aquest estil és “La geometria deixà veure una ruïna inimaginable”, una explanació del Gernika de Picasso —“degotava sang de les ferides de Crist / degotava sang de les ferides d’Espanya”—. Aquesta tasca de reflectir el dolor del món pot assolir en algun moment una dimensió fins i tot irònica, com a “El lovecraftià”, en què apunta la paradoxa dels arbres tallats “per fer escriptoris que han de reflectir / un feix de versos que parlin d’arbres”, o contenir passatges de gran bellesa, com a “Fenomenico”, en què tot evocant Venècia fa una rotunda afirmació sobre la radical soledat de l’home en el cosmos: “la música de les esferes no sabia sobre què cantava”. Patti Smith va ser educada com a testimoni de Jehovà, encara que aviat es va desentendre de qualsevol religió, però s’hi adverteix un substrat bíblic sobre el qual s’han acumulat les influències de Blake, Rimbaud i els poetes de la generació beat. Tot plegat fa que els seus poemes adquireixin el to d’uns salms de súplica, o d’oracions íntimes a un déu en qui no es creu. Ella es considera “una radical dels anys seixanta tossuda i passada de moda”, i sovint se l’anomena la padrina del punk; a part això, és també una gran poeta.