Col·lapse del fiscal en una jornada clau

En les 48 jornades del judici oral l'Estat espanyol no ha estat més mal defensat. El fiscal Jaime Moreno va protagonitzar dimarts un col·lapse, molt visible, de la institució que representa. I en un dia clau, atès que la fase de les proves documentals ho és. L'exhibició de vídeos contribueix a dirimir les contradiccions entre els testimonis de les defenses i els de les acusacions, en general favorables als seus.

Más información

La sentència no està escrita

Entre la violència i l’eficiència

La tirallonga de nyaps i errors importants del ministeri públic va resultar interminable. I va perjudicar així la credibilitat del treball acumulat. Moreno va presentar els vídeos en un desordre total, temàtic i cronològic. Ignorava què reflectien. En va repetir alguns fins a quatre vegades! Confonia les dates i els llocs: va atribuir a la vaga general del 8 de novembre l'anomenada “aturada de país” del 3 d'octubre.

Una relliscada menor? No pas. Perquè el 8 de novembre la policia autonòmica la manava ja el Govern de Mariano Rajoy, després d'aplicar l'article 155 de la Constitució, i no el Govern turbulent del fugit Carles Puigdemont. I perquè, per tant, queda fora del termini d'“insurrecció evident” amb la qual adjectiva aquella tardor la conclusió provisional de la Fiscalia.

Però això no va ser el pitjor, des de l'interès presumible del ministeri públic. La desgavellada selecció de les filmacions més aviat va afavorir que va perjudicar els presos. A alguns advocats fins i tot els brillaven els ulls.

En efecte, el relat fiscal que busca sustentar la rebel·lió descriu una violència ciutadana —seguidora de les instruccions del Parlament, del Govern i de les associacions sobiranistes— autònoma, automàtica, desenvolupada de manera organitzada per la multitud.

I els vídeos van mostrar, per contra, que en algunes ocasions clau la seqüència va ser inversa. En les imatges de la jornada del referèndum il·legal de l'1-O a Castellbisbal, a Sant Joan de Vilatorrada (Institut Quercus), a Sant Esteve Sesrovires, a Dosrius, la iniciativa de l'ús de la força va ser de la Guàrdia Civil. I no hi va haver provocació prèvia dels votants més que verbal (i no sempre). La Guàrdia Civil no va alertar ni va avisar, contra el que era preceptiu, abans d'intervenir, com va fer correctament a Sant Martí Sesgueioles.

Una altra cosa és que després dels cops de porra, i altres accions molt dures —vam veure ahir gent gran amb el cap ple de sang i gent tirada a terra que no havien mogut ni un múscul—, el personal s'hi tornés: va haver-hi llançament de cadires, objectes, ampolles, tanques, fins i tot per part del ciutadà Roger Español, que va perdre un ull.

El més nou i sorprenent és que els patrocinadors d'aquestes imatges no són els aguerrits propagandistes separatistes (que tant les prodiguen), sinó la mateixa acusació. Correspon als magistrats determinar si les reaccions de votants i manifestants configuren una violència autònoma i suficient, per constituir el delicte màxim del qual s'acusa nou processats. Però el simple visionat tendia a posar-ho en dubte.

Entre altres raons, perquè la jornada més tensa prèvia al dia del referèndum (el 20 de setembre, en què es van viure mobilitzacions de protesta contra les detencions d'alts càrrecs de la Generalitat) es va veure de manera menys contundent.

Encara que va haver-hi violència a la manifestació davant del Departament d'Exteriors (cops a cotxes de la Policia Nacional), la tònica al voltant de la seu de la CUP, envoltada per milers de simpatitzants/protectors, va ser de calma total. I els vídeos al voltant de la Conselleria d'Economia van acreditar les crides a la no violència dels Jordis: “Els que ens volen violents estan emprenyats”, “cal aïllar els violents”, “us demanem sempre una actitud no violenta”, volem “una mobilització cívica i pacífica”. Això és el que se'ls sent dir a l'àudio de diversos enregistraments. Tots proposats per la Fiscalia.